Alcem la copa amb Maria-Mercè Marçal, quinze anys després de la seva mort

Vilaweb - Bel Zaballa 5-Jul-2013

Divendres 05.07.2013 06:00

Autor/s: Bel Zaballa
Alcem la copa amb Maria-Mercè Marçal, quinze anys després de la seva mort

Mercè Ibarz, Carles Duarte, Mireia Calafell, Biel Mesquida i Núria Martínez Vernis destaquen la vigència de la seva obra

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Dona, de classe baixa i de nació oprimida. Així es definia l'escriptora Maria-Mercè Marçal en la 'Divisa' que obria el seu primer llibre de poemes, 'Cau de llunes', premi Carles Riba el 1976 i prologat per Joan Brossa. Autora de llibres de poemes com 'Bruixa de dol' (1977-1979) o 'Desglaç' (1984-1986) i de la novel·la 'La passió segons Renée Vivien' (premi Carlemany 1994), també va ser traductora i cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. Va participar activament en la política (a l'Assemblea de Catalunya i militant al PSAN i a Nacionalistes d'Esquerra) i en el moviment feminista.

Avui fa quinze anys que Marçal va morir-se a causa d'un càncer, quan en tenia 45, i la seva obra continua vigent. N'hem demanat l'opinió als escriptors Mercè Ibarz, Carles Duarte, Mireia Calafell, Biel Mesquida i Núria Martínez Vernis, que també han triat un poema d'ella. Quinze anys després, 'alcem la copa on mor la lluna' amb ella.

Mercè Ibarz:
Quinze anys, ja… L'obra de la Marçal és de debò, resistent, intensa, de moltes lectures. Sovint em ve al cap, per algun dels seus versos i tantes de les pàgines de la novel·la 'La passió segons Renée Vivien'. M'agrada imaginar-la participant en el procés d'independència. Hi seria ben activa, feliç, raonadora. És una de les veus que trobo a faltar. Viuria amb ràbia tantes desfetes contemporànies, però continuaria escrivint i, tenaç, lluitaria per la independència amb el mateix fervor amb què va conrear la llengua i celebrar la cultura de les dones, dues formes, deia, d'una llengua abolida que, ara, tornaria a trenar. Llibertat, igualtat. Alço la copa i brindo amb ella.

Un poema, del llibre 'Escarsers' (1980 -1982):

'T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat al meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.'

Carles Duarte:
La seva obra va representar una transformació del nostre escenari literari. Ho va aconseguir a través de l'autenticitat, la radicalitat, l'honestedat, a través d'un lirisme que en ella no era gens impostat, sinó que era una vida commoguda, compromesa, il·lusionada, anhelant, vital, generosa. El llegat de Maria-Mercè Marçal és durador i profund, i representa la irrupció amb molta força d'una manera d'entendre el viure i el sentir de la dona en el nostre món literari, que el va sacsejar i enriquir extraordinàriament. La seva literatura no és per a mirar-se-la des de fora, sinó com una obra que et penetra, t'il·lumina i alhora et trasbalsa. El seu missatge deixa petjada, per la manera de relacionar-se amb la llengua. Una manera de sentir amb naturalitat, i intensament. No és la posició d'una ment freda que es vol definir per la seva dimensió més erudita, formal o metòdica, sinó que ens trobem davant d'un raig vigorós, d'un doll de llum. Un doll ferit de llum, perquè quan es viu apassionadament, quan s'estima radicalment la vida, van alhora la nafra i el goig, la joia i el dolor, i això és el que batega la poesia de la Marçal i és el que s'encomana i fa que tots ens hi sentim tan units. També per la seva relació amb el llenguatge, perquè si tot això no es produïa en un llenguatge que si adigués, perdria intensitat aquesta mena de foc que ens arriba intacte a través dels seus versos. És una figura que ha estat seguida per moltes altres, i estic segur que totes les noves generacions de poetesses se senten molt a prop de la figura de la Maria-Mercè Marçal, una dona que mai no va arribar a envellir perquè se li va escurçar la vida abruptament, però que, en canvi, va exercir i exerceix un mestratge en què es reconeixen totes les nostres escriptores.

Un poema, de 'Desglaç' (1988):

'Tèrbolament t'estimo. Tot el pòsit
s'ha remogut. La copa com un mar
tempestejat m'aboca, a contrasang,
restes de vells naufragis, fustes, urc
de suïcidis oblidats, quitrà
enquistat dins l'onada, algues, mort.
No sé trencar-la. Ni, assedegada,
buidar-ne tot l'embat en un sol glop
sense esquitxar-te ni ferir-te, sense
arrossegar-te a l'escullera amb mi.'

Mireia Calafell:
Vigència per la llengua, que, dient-se 'abolida', se situa fora dels costums, dels usos i les lleis que coneixem, enllà d'esquemes, a l'altra banda del temps que avança en una sola direcció i fa caduques les coses. La seva llengua és una llengua plena que celebra com de ric és l'idioma, una llengua atrevida que celebra alhora totes les maneres de dir el desig, el desig d'una dona, el desig d'una dona cap a unes altres dones. És una llengua compromesa que, 'amb un gest sense trampes', crea genealogies: som molts els qui escrivim i ens sabem, avui, en deute amb l'obra de Maria-Mercè Marçal. Sens dubte. Amb radical vigència.

Un poema, del llibre 'Desglaç':

'Negar-me en tu desposseir-me
d'aquesta rigidesa que m'emmotlla
i em dóna cos fluir sense contorns
lliscar pel tacte obert de tota cosa
amarar les parets l'eix que ens endega
filtrar-me llenegar per les clivelles
dels temps esllavissar-me sense fites
rossolar pel teu cos com una bola
de neu que s'ageganta i s'incendia
allau roent endins de tu neu fosa
fluir fluir sense confins negar-me
en tu negar-te: i afirmar l'empremta
vivent, imperceptible, de l'amor sobre l'aigua.'

Biel Mesquida:
Maria-Mercè Marçal és una poeta de bon de veres, per la qual cosa la seva obra lluita contra el temps i el venç. A mi, particularment, m'entusiasma la novel·la 'La passió segons Renée Vivien'. Hi fa una de les proses més belles, intenses, innovadores i alhora més clàssiques de tota la seva obra. Consider que aquest text novel·lesc, que he rellegit fa poc, té una potència i una actualitat extraordinàries. La part que menys m'interessa de Marçal és la part més ideològica d'alguns dels seus poemes, que agrada tant a les feministes. La Maria-Mercè Marçal que m'entusiasma i que crec que farà d'ella una clàssica és la part on ella conta la seva veritat fonda, on es diu el seu ésser més propi, únic i singular.

Un poema? Per mi el seu millor poema és la novel·la 'La passió segons Renée Vivien', que jo consider que és un poema.

Núria Martínez Vernis:
La Maria-Mercè Marçal era poeta, persona i dona. Em sembla genuïna, forta, honesta amb els poemes, i això és el que més me n'interessa, veure com un o una fa les coses a la seva manera, que no cal ser com ningú sinó com un mateix, després d'haver esponjat al màxim el cervell amb altres cervells.

I els dos afegitons: 1. Què vol dir literatura de dones? 2. Sovint, la blanor fa basarda.

Un poema, 'Punk is not dead':

Fosca hereva del foc
que no es consum. Amor
violent del desert:
coratge de palmera.
No àngel, sinó àngela
rebel, sense cap cel
per perdre ni guanyar.
Només, d'atzur tibant,
l'interrogant, en cingle.
Tens el caire tallant
dels estels que una allau
d'ombres de presa, a sang,
desarmava, i, d'escreix,
amb la cresta sagnant,
bàrbarament, els galls
de l'alba han rearmat.
Xisclen els esperons
arrabassats, la por,
la venjança del dia
orbat pel ganivet.
La pena es calça orgull
de bota militar
i l'estrall cerca torres
més altes d'on penjar
l'alegria-esquinçall
de bandera robada
a l'enemic. Amor
violent d'un desert
sense miratges. Fosc
desvetllar d'una mar
temerària: Saps?
Perquè t'he vist els ulls
endinsar-se amb el pas
més descalç dels teus verds
pel bosc espoliat
sense ferir la son
minúscula de l'herba.
Perquè t'he vist els ulls,
l'esglai em ve a les mans
com un ocell agònic
que reclama un tribut
impagat, amb l'impúdic,
brut, xantatge del cor.
I no sé, fosca hereva
de la mar i del foc,
quina arma o quin reclam
pot fer fora aquest vell
traïdor del futur.
Ni per sobre quin pont
de barques estellades
l'incendi d'una onada
ens trenarà en l'embat.'
Vilaweb - Bel Zaballa