Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

“Unitat de la llengua” de Josep Giner i Marco

Valencianisme 18-Feb-2010

L´any 1.964 l´emiment filòleg valencià, Josep Giner i Marco va guanyar el premi dels Jocs Florals de lo Rat Penat amb un important estudi sobre la llengua valenciana, amb el lema “Unitat de la llengua”.

Segons sembla finalment va quedar inèdit. Va ser reproduït al volum Obra filològica (1.931-1.991) editat per Denes.

Un estudi molt didàctic, brillant i aclaratori de molts conceptes. Encara que no oblidem que és de 1.964 i en algunes coses pot quedar desfasat. Llástima que no haguera tingut una ampla difusió.

Es clar que era un Lo Rat Penat molt diferent al d´ara, abans de caure en mans dels Grups Anti Valencianistes i del castellà-supremacisme.

Es un escrit llarg i vaig a dividir-lo en 3 parts.

LA LLENGUA DE CATALUNYA, VALÈNCIA I BALEARS ÉS UNA EN LA SITUACIÓ ACTUAL .
1ª PART

En tot el territori de Catalunya, Rosselló i Andorra, en el Regne València (excepció feta d'algunes comarques frontereres), en les illes Balears, i en la zona occidental d'Aragó, es parla una llengua romànica que és distinta del castellà- aragonés, que la limita per occident en la Península, i de la llengua d'oc (llenguadocià i gascó), que la limita pel nord.

Aquesta llengua -la nostra llengua- és en tots els territoris esmentats fonamentalment la mateixa. És una llengua única, és la mateixa llengua. Tots els qui parlen nostra llengua, amb ella poden entendre's sense grans dificultats, i això és la prova que els científics adduïxen per a separar unes llengües d'altres distintes.

No hi ha, doncs, llengües diferents dins el territori abans assenyalat. Només hi ha sola llengua, que és la mateixa fonamentalment per tot arreu. És la nostra llengua.

EN EL PASSAT LA UNITAT DE LA LLENGUA ÉS UNA

Aquesta llengua existix des dels orígens romànics. És una llengua romànica, com hem dit, i sempre s'ha parlat en tots els territoris esmentats. En dir «sempre», volem des de les èpoques més reculades de l'Edat Mitjana de què tenim testimonis escrits esta llengua: en el segle XIX, en el XVIII, en el XVII, en el XVI, en el XV, en el XlV (on els límits territorials eren si fa no fa els mateixos d'ara, tret de l'Alguer, on començà parlar-se al segle XIV, ja que és segur que al segle XIV es parlava també a Oriola) i en segle XIlI. D'abans del segle XIII poc és allò que es coneix de les llengües romàniques de la història de la població en qüestions corn el llenguatge. L'únic que es pot afirmar que la llengua ja existia, encara que els problemes són foses per manca de dades positives.

Abans del segle XII és un període de formació de les llengües romàniques dels pobles que les parlen, que entra dins les incertituds del passat. Al segle Xl no hi testimonis documentals de les llengües romàniques peninsulars, sinó únicament algunes paraules soltes dins els texts llatins: és la prehistòria de la llengua, que es perllonga en certa manera fins al segle XII.

Allò indiscutible és que, als segles XIII, XIV, XV, XVI, XVII, XVIII, XIX i XX, la llengua és la mateixa en València, Catalunya i Balears. La unitat de la llengua era més forta en els segles XlII i XIV que en el XV-XVI, més en estos que en el XVII-XVIII, i més en el XVIII que ara. Esta darrera afirmació és general a totes les llengües, i seria erroni deduir que a partir del segle XIII la unitat de la llengua ha anat afeblint-se; això seria una idea científicament inexacta. No és precisament que amb el temps la nostra llengua ha anat diferenciant-se, sinó evolucionant, com totes les altre llengües, engrandint-se, enriquint-se, modernitzant-se. De fet, el fenomen és igual en totes les llengües romàniques: totes han evolucionat, s 'han transformat -potser la nostra és la més conservadora de totes-, s'han engrandit.

No és el mateix una llengua parlada per uns centenars de milers de persones, com era la nostra del segle XIII, que es dedicaven a quefers artesans, que una llengua parlada per sis milions d'habitants, dedicats a les complexitats de la vida moderna actual. Igualment, totes les llengües romàniques medievals eren més acostades entre elles que ara no ho són en llurs formes actuals: la nostra llengua i la castellana (o l'occitana) són ara més diferents que no ho eren en el Segle XVIII, i més que no ho eren en el segle XV, etc., sense que això vullga dir que en el segle XIII no eren ja dos llengües completament diferents, independents, però de diferencies no tan marcades com ara.

De fet, la llengua parlada nostra tendix en el seu ús vulgar actual a diferenciar-se més i més del castellà que no la llengua literària nostrada, que, per ser més conservadora i culta, manté més lligams amb les altres llengues romàniques literàries.

DIALECTES D´ORIGENS

Totes les llengües romàniques, en llurs orígens, apareixen amb diversitats dialectals regionals; precisament estes diferències regionals dels orígens romànics són a la base del concepte de dialecte en romanística. Ni el francés ni l'italià, ni el castellà apareixen en llurs orígens com una llengua única, sinó que en cada regió de llur domini lingüístic apareixen com llenguatges diferenciats i cada dialecte presenta una literatura amb formes literàries pròpies, tot plegat com a conseqüència de la diversitat de tractaments fonètics.

En el francés apareixen, amb tractaments fonètics diferents i literatures regionals pròpies, el picard, el normand, el való, el xampanyés, el borgonyó, etc.

En l´italià apareixen el piemontés, el llombard, el venecià, el toscà, el romanyol, el napolità, el sicilià, etc.

En occità apareix una sola literatura però amb tractaments fonètics dialectals de les diferents regions, que més tard es concreten en dialectes claramen definits, com el llenguadocià, el provençal, el llemosí, el delfinés i el gascó.

En contraposició a totes les altres llengües romàniques la nostra llengua apareix com llengua-bloc, totalment unitària, sense dialectes, és a dir, sense diferències de tractament originaris i en una forma literària única pertot arreu. Tant és això estrany que s'ha intentat de cercar una explicació i s'ha volgut trobar quelcom d'anàleg a les altres llengües romàniques, i, esforçant-se, s'ha cregut percebre alguna cosa similar a una suposada lleu diferenciació dialectal d'orígens entre la variant oriental i l'occidental. Sense negar del tot una difícil de percebre varietat d'orígens oriental i occidental, cal confessar que tot això és molt subtil i força problemàtic. Les diferències entre oriental i occidental són quasi totes d'origen modem.

S'ha dit que l'oriental es diferencia de l'occidental per tres trets:

1) les o àtones són pronunciades (u);
2) les e, a àtones són pronunciades [e] neutres;
3) les e tòniques provinents de E, I llatines són pronunciades [e] obertes.

Però la pronúncia (u) de les o àtones data de la segona meitat del segle XVII; no existia en el segle XVI. Abans, l'oriental pronunciava les o àtones igual que l'occidental, el mallorquí i el valencià.

La pronúncia [e] de les e, a àtones és antiga, però no està demostrat que existira ja en el segle XIII. No existia tampoc en occità. En tot cas, la distinció de e i a és prou notable en els manuscrits del segle XIII.
La pronúncia [e] oberta de la E, I llatina ha de ser, per raons etimològiques, d'orígens, però el problema és complicat perquè probablement seria en l'origen una [e] neutra com en mallorquí. De totes maneres, pot ser aquest l'únic tret dialectal d'origen, fet fonològic ben subtil, per cert, puix que no afecta la grafia.

Ja quasi no es poden assenyalar altres diferències d'orígens, perquè el diferent tractament de C'L, LY, que ha donat -ll- o -i-, no està massa clar, puix que no afecta l'occidental ni gran part de l'oriental tampoc. Actualment està reduït al balear i una xica zona comarcal de l'oriental i, per altra part, és dubtós que la grafia antiga yl o yll representara un fonema /y/ com en el balear modern: més aviat sembla una II palatal precedida d'una i asil-làbica, que el balear modern ha reduït a /y/.

Si ja no es poden assenyalar més diferències de tractament dialectal d'orígens, es comprén l'afirmació que la llengua no tenia dialectes d'orígens, com s'esdevé en castellà, francés i italià, i per això apareix des dels orígens com una llengua única, sense dialectes, davant la diversitat dialectal d'orígens castellana, francesa i italiana. Tenint en compte que el verdader concepte de dialecte en romanística es referix a les diferències de tractaments fonètics dins d'una mateixa llengua, i no a les variacions diversificades posteriors o modernes, cal veure que en la nostra llengua no hi ha tals diferències regionals de tractaments fonètics i, per tant, en rigor científic, no té dialectes.

Allò que es pretén dir-ne dialectes -i a vegades ho diem parlant sense rigor científic romanístic- no és més que la diversitat regional moderna produïda per lleus diferències d'evolució (en general, molt moderna, posterior al segle XVII, però en tot cas sols manifestada clarament als segles XIX i XX) que existix en totes les llengües fora de l'ús oficial, acadèmic o literari. Tampoc no parlen igual els de Cuenca que els andalusos, ni els de Salamanca que els aragonesos i, molt menys, els canaris i americans.

LA FORMACIÓ DE LA LLENGUA LITERÀRIA
La formació de la llengua literària és molt distinta en les llengües amb dialectes orígens que en una llengua, com la nostra, sense dialectes d'orígens. En francés, castellà i italià, la llengua literària no és més que un dialecte dels orígens que, per ses polítiques (francés i castellà) o literàries (italià), fou acceptat a la fi pels autors i governants dels territoris dels altres dialectes (després de produir cada dialecte la seua literatura regional en la varietat geogràfica respectiva). Això es produí quan aquells donaren l'ús escrit de llurs dialectes com a llengua literària i es posaren tots a escriure segons el model del dialecte de la cort (francés o castellà) o en el de més preferència literària (florentí, en el cas italià, perquè Dante, Boccaccio i Petrarca escrivirien en llur dialecte florentí vulgarment dit toscà).

En canvi, en les llengües sense dialectes com la nostra, s'esdevingué enjorn, des del mateixos orígens, la creació d'una llengua literària única, produïda per la fusió assenyada de les variants comarcals inicials (que ja eren totes molt similar ), occidentals I orientals, des d'èpoques preliteràries.

És esta llengua única la que s'estengué pertot arreu i produí sempre una llengua oficial i literària única en totes les regions, comarques ciutats del nostre domini lingüístic, i això fins a finals del segle XVIl, que fou l'època què s'inicia la decadència de la llengua escrita unitària.
Basta veure els escrits i documents del segle XVI i primera meitat del XVII per a comprendre clarament que la unitat de la llengua en tal època era molt forta, igual en Perpinyà que en València, en Barcelona, en Mallorca, en Lleida, en Tortosa o en Alacant i que no hi ha diferències sensibles enlloc.

La llengua era única i uniforme en una època tan tardana, inmediatament anterior a la nostra. Per això cal advenir que la unitat literària de la llengua ja existia, la llengua literària única ja estava feta en el segle XlIl, en el XlV, en el XVI i persistia en entrar el segle XVIl.

UNITAT DE LLENGUA MEDIEVAL

Est punt podria suprimir-lo perquè és cosa tan evident per als coneixedors de la llengua medieval que no li calen explicacions. Afirmem que la llengua medieval (i fins al segle XVIl també) és una, perquè no presenta diferències regionals, ans és la mateixa a tot arreu.

En qualsevol altra llengua romànica, com en francés, castellà i italià, els filòlegs poden perfectament localitzar l'origen lingüístic de qualsevol text medieval només per l'estudi i anàlisi de la llengua. En la nostra llengua això és impossible. Donat ja un text, sinó una obra voluminosa, és impossible de precisar pel sol examen de la llengua si és d'una regió o d'altra.

Es dóna actualment el cas que els més savis filòlegs no han pogut dir encara si una tan voluminosa com el Curial o la traducció a la nostra llengua del Decameró és d´autor valencià o català. I això s'esdevé fins en texts dels segles XVI i XVIl d'autor desconegut, com cançons anònimes, cobles etc. No podem saber si Bernat Metge, barceloní que visqué en València, va escriure les seues obres en Barcelona o, com és molt possible, en València, si emprà el parlar barceloní o més aviat el parlar de la ciutat de València; un poeta barceloní del segle XVIl, com Fontanella, fa l'efecte d'escriure en valencià i, en canvi, el valencià Timoneda, que té algunes obres en la nostra llengua, escriu molt més català que Fontanella. Fins en plena decadència literària, el rector de Vallfogona ¿no resulta més «valencià» pel llenguatge i pel to que no pas «català»?

Basta llegir els llibres religiosos catalans del segle XVII per comprendre que tenen un aspecte més valencià que els mateixos llibres religiosos que s'editaven a València en la mateixa època, que semblen més catalans en molts aspectes, potser pel llenguatge més arcaïtzant.

Moltes pàgines dels llibres apareguts en el període del 1500 al 1670 serien de difícil localització per a les persones no versades en l'estudi de la llengua d'aquell temps. Un no filòleg riscaria d'equivocar-se a l'hora de dir si la pàgina o pàgines que se li posen al davant són d'un llibre català o valencià de tals èpoques immediates a la nostra, anteriors al segle XVIII. Hi ha moltes coses que poden enganyar el més suspicaç: per exemple, l'ús d'aquest, aquesta apareix en texts valencians dels segles XVI i XVII; en canvi, els autors catalans de tal època i fins del segle XVIII usen amb preferència est , esta, i, en general, el català escrit dels segles XVII i XVIII és molt més acostat al valencià que no l'actual llengua literària.

No, no es pot parlar de diversificació regional de la llengua abans dels segles XVII i XVIII. Les actuals diferències de pronúncia daten a partir de la segona meitat del segle XVII, en allò que han originat diferències de desinències verbals, deixant a part la vocal neutra de l'oriental. En realitat, quasi totes les característiques de l'oriental es produïren al segle XVII: emmudiment de les -r finals, aparició de les noves desinències verbals d barceloní modern, que no es generalitzaren fins al segle XVIll i algunes a principis d XIX, i renovació moderna del vocabulari.

En realitat, les actuals diferències reals entre l'oriental i l'occidental, és a dir, entre un parlar oriental com el barceloní modern (no el barceloní del segle XVI i primera meitat del XVII, que apareix molt acostat valencià) i un parlar occidental com el valencià central modern, però no entre valencià i el tortosí, el lleidatà, l'urgellés, etc.

Molta gent parla del català sense conéixer només que el parlar barceloní, però no coneixen bé el tortosí, el lleidatà, etc., que són tan català com ho és el barceloní.

FINS QUAN ES MANTINGUÉ LA UNIFORMlTAT DE LA LLENGUA LITERÀRIA EN L'ÈPOCA MODERNA

Ja ha estat dit: fins a la primera meitat del segle XVII, és a dir, fins al just moment que començà la decadència literària.

En perdre la llengua el seu ús literari, encara mantingué en l'ús oficial i públic fins a entrar el segle XVIII. En esta llengua, escrita rutinàriament fins a l'adveniment de la dinastia borbònica al segle XVIII, encara es pot veure la unitat de la llengua examinant les actes, crides, documents públics, de totes ciutats del nostre domini lingüístic: en totes les ciutats la llengua escrita fonamentalment la mateixa a principis del segle XVIII, abans dels decrets de Felip V.

COM ES FORMAREN LES MODALITATS MODERNES ACTUALS

Podríem haver escrit «Com es formaren els dialectes moderns», però si això hauria estat més entenedor per a certs lectors, realment necessitaria un advertiment previ sobre l'ús abusiu del mot dialecte.

En realitat, els dialectes són diferències lingüístiques regionals produïdes per diferències de tractaments fonètics etimològics de la llengua llatina, o de la llengua originària, l'indoeuropeu, si ens referim als dialectes grecs, En el primitiu domini romànic, allò que distingix uns dialectes regionals d'altres són diferències de tractaments fonètics del mots llatins en passar aquests al romanç de cada regió, i és així que hom parla de dialectes francesos, italians, castellans o occitans.

Però resulta abusiu usar el mot dialecte per a expressar les diferències regionals produïdes per la diversitat de pronúncia d'una llengua en les distintes regions on és parlada. Els filòlegs coneixedors de la nostra llengua, especialment els catalans i valencians, com que han estudiat romanística i han aprés tot allò dels «dialectes» del francès, de l'Italià, del castellà, de l'occità, etc., acostumen també a parlar dels «dialectes» de la nostra llengua per a designar les modalitats regionals nostres.

Usarem, doncs, la paraula impròpia dialecte per seguir el corrent, però conste que estem convençuts que és impròpia. L´aplicació del mot dialecte a les varietats regionals modernes s'explica, en el cas del francés, de l'italià o del castellà, perquè els seus parlars regionals actuals diferents de la llengua comuna literària i oficial (tal dialecte picard, normand, borgonyó, etc. del francés, o el llombard, venecià, sicilià, etc. de l'italià, o el bable o asturià, l'alt aragonés, etc., respecte del castellà) verdaders dialectes, no deriven de la llengua literària sinó dels primitius dialectes germans de l'altre dialecte que després esdevingué la llengua comuna, és a dir, són deguts a diferències de tractaments fonètics regionals del llatí en cada regió.

Però anomenar dialectes a les diferències de pronúncia, vocabulari local, etc. d'una llengua única, o a llurs diferències de desinències verbals analògiques modernes, o a l´extensió i ús de tals i tals mots, és un greu error, perquè ací no hi ha diversitat de tractaments fonètics etimològics sinó distinta evolució de la pronúncia diversificada regionalment, com quan diem que l'italià té una pronúncia romana i una pronúncia fiorentina.

Dialectes moderns de la nostra llengua, en rigor no n'hi ha: més que dialectes escau el mot modalitats. És a partir de la segona meitat del segle XVII quan es formaren les primeres modalitats regionals de la nostra llengua, a causa de la diferent evolució de la pronúncia en cada regió.

Les modalitats modernes més acusades de la nostra llengua són cinc, reduïbles a : l'occidental i l'oriental, caracteritzades pel conservadorisme de la modalitat occidental i l'evolució moderna de la modalitat oriental. [/b] Potser com a punt de partida existia ja la pronúncia de la vocal neutra en l'oriental, que evidentment és més antiga.

En la modalitat occidental podem distingir, amb dificultats, perquè realment són i iguals en tot, d'una part, el català occidental (Cerdanya, Andorra, Pallars, Ribagorça, Urgell, Lleida, la Segarra, les Riberes de l'Ebre, Tortosa, Morella, el Maestrat fins a Castelló de la Plana, i a més totes les zones del Regne d'Aragó on és parla la nostra llengua) i, d'altra, el valencià (des de la Plana fins a Elx). Es diferencien sobretot per l'emmudiment de la -r final, fenomen que s'operà al segle XVII o al XVIII en el català occidental i no en el valencià. El fet que una lletra final es pronuncie o no, no implica cap formació de dialectes. El francés antic pronunciava totes les consonants finals i el francés actual no en pronuncia quasi cap.

Per altra banda, cal observar que els valencians del Maestrat, Morella, Vinaròs, etc. diuen valencià a llur parlar, que realment no és distint del tortosí ni del parlar del Baix Aragó. El valencià i el català occidental són quasi iguals: seria pura ignorància dir que són dos dialectes distints. En realitat, formen una unitat, l'occidental front a l'oriental.

La modalitat oriental té una particularitat de pronúncia, que és donar a les a i e àtones un so intermedi entre [a] i [e] (tirant més a [a]), dit vocal neutra. Això és anterior al segle XVll certament. L'oriental presenta més diversificació comarcal que l'occidental i, ultra això, és més evolucionat, més canviat modernament: se separa més de la llengua antiga, rebé nombrosos castellanismes al segle XVIl i presenta unes transformacions semàntiques més evolucionades que l'occidental, que és més conservador, més arcaic.

En l'oriental podem assenyalar els següents dialectes: el català oriental, el rossellonés i el balear. En realitat, les diferències entre el mallorquí (o balear), el català oriental i el rossellonés són poques. La característica principal del mallorquí és l'ús de l'article es, sa en compte de el, la. Això és un tret rural que es generalitzà en el mallorquí de les ciutats a partir del segle XVII.

El català oriental, en la segona meitat del segle xvn, canvià la pronúncia de les o àtones, articulant-les mol tancades i confonent-les amb les u àtones. La confusió no fou consumada del tot fins al s. XVIII. El rossellonés, a partir del segle XVIll, féu les o tòniques tan tancades que esdevingueren confoses amb les u tòniques, de forma paral•lela al mateix fenomen fonètic esdevingut en occità.

Si bé es mira, els fenòmens de pronúncia que diversifiquen les nostres modalitats regionals resten reduïts principalment al vocalisme, i no afecten l'escriptura. EI fi d'afectar el vocalisme fa les diferències de pronúncia regional tan perceptibles al'orella: és el dejo que diuen els castellans.

Hi ha un fet innegable que cal reconéixer clarament: la pronúncia de la nostra llengua no és uniforme, cada sector del país pronuncia segons normes pròpies, cada regió té la seua pronúncia regional distinta, basada en la seua tradició oral i de distintes normes de lectura.

En realitat, cada llengua és un món a part, i les concepcions que cada llengua té sobre les distintes qüestions internes, sobre concepte d'unitat de la llengua, sobre la diversitat de pronúncies, sobre la diversitat de formes morfològiques, inclús sobre vocabulari, etc., és diferent en cada lIengua.

Els qui són de mentalitat acastellanada cometen un error en aplicar les idees que ells tenen sobre una llengua diferent, com el castellà o el francés, a les idees que cal tenir sobre la nostra llengua: la nostra llengua no solament és diferent del castellà i del francés ans també suposa unes idees completament diferents en conceptes sobre que és la unitat d'una llengua i com esta es compagina amb una diversificació regional tant en pronúncia com en certs trets morfològics o de vocabulari.

Es tracta llengües que suposen mentalitats més distintes del que sembla a primera vista. Al capdavall, és impossible comparar llengües pròpies de l'absolutisme, com són les adoptades pels estats postabsolutistes moderns a base d'una norma fixa (la de la cort) imposada inicialment per un grup de cortesans, que seguixen amb la mateixa concepció d'un rígid autoritarisme, al qual tots es pleguen per la imposició de l'escola-tal com el llatí que tots estudiaven i escrivien i ningú parlava a l'edat mitjana-, amb llengües com la nostra, que respecten totes les característiques de l'ús popular i no són imposades per cap estat, sinó que estan adaptades a les realitats vives dels pobles que les parlen.

Altrament, ni el mateix castellà és pronunciat igual pels acadèmics americans que pels castellans, el portugués té distinta pronúncia i distint llom en Portugal que en Brasil, els professors i universitaris americans imposen una pronúncia completament distinta a l'anglés d'Anglaterra, i fins s'esdevé que, en una llengua com l'anglesa -on les diversitats de pronúncia són tantes que fins les persones cultes, els universitaris i els escriptors tenen necessitat de diccionaris de pronúncia per a saber com cal pronunciar un mot determinat-, el diccionaris de pronúncia mai no van d'acord, perquè no hi ha realment cap pronúncia fixada, i així la que ensenyen a Oxford no servix per a fer-se entendre dins tot Anglaterra i és totalment inútil en Amèrica.

De manera que això que la nostra llengua siga prounciada amb distinta entonació en cada regió no és cap cosa de l'altre món. En el cas de l'italià passa igual, i molt diccionaris italians indiquen la pronúncia romana i florentina, que discrepen en moltes coses.

En conseqüència, la pregunta del tema: «¿ la llengua valenciana dialecte de la catalana?» cal contestar-la que no, ja que ací no hi ha dialectes, és la mateixa llengua única. I la pregunta: «són ambdues [llengues] formes dialectal d'una llengua única?» cal contestar-la igualment que no, ja que no són formes dialectals sinó modalitats d'una mateixa llengua única que no té dialectes. Tal com el tema és enunciat, cal fer observar que es parla d'una llengua bàsica com una cosa del passat.
La llengua bàsica és el llatí: entre el llatí i la nostra llengua no hi ha cap altra llengua. També es parla d'una llengua valenciana i una llengua catalana, sense adonar-se que tals denominacions no són més que els noms que els valencians i els catalans, respectivament, apliquem a la nostra llengua. En veritat, l'únic problema a dilucidar es tractar de la qüestió d'eixos noms, com farem més endavant.

L'autor del tema sembla que suposa que la dualitat de designacions de la nostra llengua suposa l´existència de dos llengües. Per això la formulació de si la llengua valenciana i la llengua catalana són dialectes d'una suposada llengua comuna és errònia: la llengua básica és la mateixa llengua comuna; dir valenciana o catalana és anomenar la mateixa llengua bàsica comuna amb dos noms diferents per a referir-se a la mateixa llengua. La dualitat de noms no significa dualitat de llengües. De fet, les llengües no tenen nom: hom les designa amb denominacions arbitràries generalment preses d'adjectius territorials. És tot pura una qüestió de noms, qüestió de noms que mereix aclarir-se.
_________________
“Pretendre fer d'un valencià obligatòriament un català, seria la manera de fer-lo més espanyol”. Josep Pineda (lider catalanista exiliat).

“Hem d´anar sempre un pas per davant del poble, però ni un pas més”.

“Els pobles no cremen etapes, van al seu ritme”. Proverbis revolucionaris russos.

Editat per darrera vegada per Trellat el Dj Feb 18, 2010 2:12 pm, editat 1 cop en total
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat
Trellat



Registrat: 01 Oct 2008
Missatges: 1567
Ubicació: València: l´única nació dels valencians

MissatgePublicat: Dj Feb 18, 2010 2:06 pm Assumpte: Respondre citant
LA LLENGUA DE CATALUNYA, VALÈNCIA I BALEARS ÉS UNA EN LA SITUACIÓ ACTUAL .
2ª PART

LA LLENGUA NACIONAL MODERNA I LES MODALITATS LITERÀRIES

En realitat, sempre hem tingut una llengua literària nacional mentre esta llengua estigué en vigor i ús literari. Als segles XIII, XIV, XV i XVI i en certa manera també XVII, existia una llengua literària, escrita, oficial, d'ús literari, comuna en tots territoris del nostre domini lingüístic.

La llengua literària comuna ja existia, de sempre, ja estava feta. Reposava en el millor ús parlat de les classes socials més elevades, que eren alhora les conservadores i acurades en el ben parlar: la cort reial, la noblesa, l'aristocràcia, clerecia, la canceIIeria reial, els secretaris i oficials, els notaris, els arxivers, sobretot, els grans escriptors, que tenien cultura elevada i un sentit afinadíssim de la millor llengua parlada.

La llengua que tots usaven (cort, municipis, lleis, furs, documents, notaris, governants, clergat, etc.) era una llengua literària basada en la llengua parlada i era molt uniforme pertot arreu, perquè en aquells temps la vida era molt reposa molt lenta, i la llengua canviava poc. Els grans escriptors l'enriquien amb l'ús dels llatinismes de cada cos social: eclesiàstics, cancellerescs, curials, jurídics, cavallerescs, menestrals, d'arts i oficis, etc. Amb el Renaixement, que en la nostra terra s'inicià enjorn, la llengua literària s'enriquí extraordinàriament.

Ja en el segle XIII, es dóna en Llull una excel.lent llengua literària, en el segle XlV esdevé riquíssima i en el segle XV ja té lluïssors d'una meravellosa llengua literària. Al segle XVI encara més perfecta. La llengua literària comuna ja estava feta, els moderns no han inventat res. Simplement, han donat normes rígides i uniformes, a imitació de altres llengües modernes, a allò que de sempre ha existit. És pueril de dir Verdaguer creà la llengua literària. Ni tan sols Llull fou creador de res que ja existia. La llengua literària es mantigué fins a finals del segle XVI. Cal veure els documents del segle XVI, i fins de principis del XVIl, per a comprendre com la llengua literària comuna encara es mantenia prou bé.

EL PROCÉS DE LA DECADÈNCIA LITERÀRlA

En la part final del regnat de Felip II s'inicia un règim absolutista, que amb Joan Ribera acabà amb la cultura valenciana. EI fet és que després de Ribera no quedà res i que devers 1575 s'inicià la decadència literària de la nostra llengua. En Catalunya, aquesta no fou tan espectacular com en València, perquè Catalunya estava tan alta culturalment com València i, per tant, la de davallada fou relativament menor.

En entrar el segle XVII, la situació de València és de gran decadència. Hom havia arrasat tot: noblesa, ciutadans cultes, universitat, cultura, lletres, literatura, economia, etc. No quedà absolutament res, fora d'una mediocritat espantosa. L'Església valenciana desaparegué amb totes les seues altes valors antigues: no quedà res de la grandesa i cultura i capacitat del clergat antic valencià.

Catalunya entrà al segle XVII en millor situació que València. Al segle XVII Catalunya passà al davant a València: era una quantitat no massa elevada con zero que havia esdevingut València. I, sobretot, Catalunya conservà al segle XVII una cosa valuosíssima, preciosa, de la més alta importància per als pobles, que València tenia: una formidable clerecia rural i ciutadana de gran tremp patriòtic i de cultura escassa, que en un segle com el XVII tenia un valor enorme, decisiu, formidable.

Això permeté a la Catalunya del segle XVII assimilar una petita part de la gran cultura castelIana, petita part però pràctica, útil, eficaç, no espectacular però sí profitosa, que València no podia fer, perquè ací no hi havia res on poder assimilar res. Catalunya assimilà petites coses vitals: estar al corrent de les coses culturals i del món peu, el despertar del patriotisme, els brots patriotes (ara diríem nacionalistes) del llunyà Renaixement i la Reforma (en l'aspecte ortodox catòlic), el sentiment de la pròpia consciència com a poble, el sentit de pàtria en una paraula.
València al segle XVII dormia una son de mort.

Tota l'època dels Àustries consagrà la vida regnícola independent, més exactament estancada, en un clos de mort. Abans dels Àustries la unitat de les terres de la nostra llengua venia simbolitzada i tinguda per la unitat de la dinastia. Més que dels regnes, el patriotisme es centrava en I´Estat reial, la dinastia. Amb els Àustries es perfila la constitució regnícola com a cosa a part del poder imperial o reial i es sotmeten els regnes a un clos estancat, que se'ls va semant per tots els costats fins on arriba el poder reial absolutista. Llavors el patriotisme esdevé regnícola.

En canvi, Catalunya al segle XVII el despertar del patriotisme, certament en època tardana -havíem perdut la dinastia i la Cort-, però comptant amb una classe social llavors essencial: la clerecia catalana. Tota la revolució catalana del segle XVII -revolució vital, gèrmens de vida - fou obra de la clerecia catalana. En València, com que no teníem una vital clerecia valenciana, tot restà semat, somort.

València, en el semat segle XVII valencià també quedà reduïda a una miserable condició de Regne somort, on tot estava ja castellanitzat culturalment, tot era una falla a punt de pegar-li foc, cosa que feren fàcilment els coeters de Felipe V. Hi havia un feble patriotisme valencià, però de genealogies, lluites per anar davant en les processons, etc.

Les Corts valencianes restaven reduïdes a l'afany d'obtenir el càrrec per a sotmetre a les Corts les legitimacions dels fills bords: qui ho dubte que Ilija les actes de les Corts valencianes al segle XVII. Era, doncs, un patriotisme que s'havia quedat endarrerit. Ara només nos interessa dir que era exclusivament valencià. Restava així fraccionada la unitat amb les altres terres de la nostra llengua, la unitat la pàtria antiga.

Lingüísticament, la revolució catalana del segle XVII, com totes les guerres i calamitats, va fer evolucionar radicalment la llengua en Catalunya: fou massa fort el bategar de cors perquè la llengua restés immutable, com estàtica restà en València. Quasi totes les diferències que separen el català oriental (a excepció de la vocal neutra) de l'antiga llengua única arranquen de les transformacions que el català experimentà en la segona meitat del segle XVII, que acabaren per consolidar-se als segles XVIII i XIX.

La revolució catalana i la guerra dels Segadors, amb l'entrada de Catalunya en la guerra europea dels Trenta Anys, hi produí una convulsió profunda: guerra, pesta, misèries, ocupació de tropes estrangeres, els ganivets lligats a la taula, bandolerisme, crims, sang, època tota plena de misèries i dolors. Sí, això és l'aspecte dolent, com en el part de sang, però donà a Catalunya consciència clara del patriotisme, naixia del part la idea de pàtria.

I en tal època els catalans identificaren com a pàtria Catalunya, no pas les terres de la nostra llengua, sinó únicament Catalunya. Els valencians i mallorquins ja no érem ells. La pàtria ja no era tot el domini de la nostra llengua sinó només Catalunya. Es fraccionava la unitat de la pàtria antiga també per part dels catalans.

A partir de la segona meitat del segle XVil la llengua sofrí una forta sotragada en Catalunya. Fou envaïda no solament per tropes castellanes i franceses d'ocupació ans també per innombrables castellanismes desconeguts a València: la tarda, la safata, transbalsar, amoinar, engegar, vas, etc.

La llengua literària de l'antiga noblesa i burgesia ciutadanes fou substituïda pels parlars rurals i pagesos, que envaïren les ciutats. Apareix, sota la influència castellana, la desinència -o de la primera persona (jo canto, jo perdo, jo sento, jo surto, etc). La morfologia verbal fou envaïda per les formes analògiques deturpades dels parlars rurals: al subjuntiu, en lloc de jo perda, jo cante, els pagesos feien uns subjuntius analògics en -ia (jo perdia, jo séntia, jo pàrlia, jo diguia, jo fàcia, etc.). Estos subjuntius en -ia, al segle XVIII i principis del XIX, perderen la -a final en la pronúncia pagesa (com Núria > Nuri, histèria > histeri, consciència> conscienci, etc.) i, per tant, sentia> senti, diguia > digui, facia > faci > fagi.

Es creava així una modalitat catalana oriental -que venia de lluny- a partir de la segona meitat del segle XVII, que es consumà al segle XVIlI i principis del XIX amb la repoblació rural de les ciutats: era allò que Prat de la Riba anomenava «el despertar de la pagesia catalana».

En València, el segle XVII fou d'immobilisme, i la llengua canvià poc. Quan els destralers de Felip V pegaren foc a la falla semada del règim valencià del segle XVII, la noblesa (passez- le mot, molts eren descendents dels castellans que s'havien aprofitat del poder polític de l'absolutisme per a fer-se amb totes les hereues de les antigues restes de la noblesa valenciana, sobretot amb els patrimonis) i les classes botifleres, estaven tot castellanitzats, i tots estos acastellanats, junt amb els funcionaris castellans d'ocupació, inauguraren el règim absolutista centralitzador del segle XVIII.

També en València ressorgiren les classes rurals, denses de demografia, i poblaren les ciutats. La llengua ciutadana retrocedí, igual que en Catalunya, davant les deturpacions dels parlars rurals.
Al segle XVlll, massa tard, ressurt un patriotisme valencià, obra dels intel.lectuals, que utilitzen el castellà: és l'obra gloriosa de tants i tants savis valencians del segle XVIII, però havien perdut la llengua, foren uns covards (la covardia no està renyida amb la saviesa).

Tingueren l'avinentesa d'anticipar-se a Catalunya i recobrar l'hegemonia cultural, però foren incapaços de fer-ho. El resultat de tot fou que al segle XVlll, sota el despotisme il.lustrat, la llengua literària havia caigut a terra. Només hi vivia la llengua parlada, i les obres escrites reposen totes en la llengua co.oquial. Fora de la capital, al segle XVIII, les immenses masses rurals parlaven únicament la nostra llengua; el castellà era rarament entés als pobles, i poques persones -només els qui estudiaven i llegien- sabien parlar-lo. Però el noranta per cent de la població era sense lletra. Per això els erudits, en no crear una cultura en la nostra llengua, no podien tampoc crear un patriotisme valencià en les classes dirigents del país.

En Catalunya, l'impuls del segle XVlIl fou menys brillant en erudits que en València, però fou més eficaç en el poble. Era l'albada de la Renaixença latent, perquè hi existia el fonament bàsic: el patriotisme català del poble. Intel.lectuals, escriptors, burgesia, clerecia, poble, tots respongueren al clam per la llengua al segle XIX. En València no hi havia al segle XIX una base popular culta.

En l'ús de la llengua al segle XIX hi ha dos corrents literaris: d'una banda, el dels bons escriptors (el dels gramàtics Ballot, Estorch, Bofarull, etc., el dels Jocs Florals, Verdaguer, etc.), que intenten reprendre la llengua literària segons la morfologia clàssica, aquelIa llengua literària ja feta,

i, d'altra banda, el dels popularistes, com Pitarra i tota la premsa del segle XIX escrita en el «català que ara es parla», és a dir, en l'estat que l'oriental havia quedat al segle XIX. En València passa igual: junt a la represa de la llengua literària, hi ha l'ús dels patoisants i del teatre, premsa, etc...

Fou Aguiló, junt amb Forteza i Alcover, els qui en salvaren la unitat. Fabra portà a la pràctica les idees d'Aguiló. Però Fabra, com a barceloní, prengué el català oriental i les necessitats i conveniències de Barcelona com a base ferma de la normalització literària. Esta modalitat literària barcelonina és seguida per tots els escriptors de Catalunya i, modernament, també pels de Mallorca.

Però tot acceptant la unificació lingüística normalitzada, València manté una variant de la llengua literària comuna que, en síntesi, consistix a conservar les formes de la llengua clàssica literària comuna vives en l'ús valencià i al mateix temps usar tot allò que és correcte, bo i útil, perquè el barceloní ha perdut moltes coses que el valencià conserva.

Arribem ací a la conclusió que la unitat de la llengua no suposa que els valencians hem de renunciar a les coses on el nostre parlar presenta millors solucions que les deI barceloni. Però cal no interpretar això com l'existència de dos llengües literàries: més hi ha una sola llengua literària, i de cap de les maneres les dos modalitats d´usos regionals poden interpretar-se com a dos llengües distintes. Cal tindre present e el concepte d'unitat és molt distint en cada llengua: com ja ha estat dit, cada llengua és un món a part i té un concepte distint de la seua unitat.
_________________
“Pretendre fer d'un valencià obligatòriament un català, seria la manera de fer-lo més espanyol”. Josep Pineda (lider catalanista exiliat).

“Hem d´anar sempre un pas per davant del poble, però ni un pas més”.

“Els pobles no cremen etapes, van al seu ritme”. Proverbis revolucionaris russos.
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat
Trellat



Registrat: 01 Oct 2008
Missatges: 1567
Ubicació: València: l´única nació dels valencians

MissatgePublicat: Dj Feb 18, 2010 2:10 pm Assumpte: Respondre citant
LA LLENGUA DE CATALUNYA, VALÈNCIA I BALEARS ÉS UNA EN LA SITUACIÓ ACTUAL .
3ª PART I FINAL

HISTORIA DE LA LLENGUA

Est punt podria estalviar-me 'I enviant a les obres de lingüística romànica. Recomanaria la lectura de la darrera obra de Vidos, acabada de traduir al castellà (“Manual de lingüística románica”, Madrid, Gredos, 1.963). Vidos tracta del nom de la llengua en l'Imperi Romà: el poble en deia llengua romana es deia parlar romanice «en romà o romànic». Totes les llengües romàniques foren dites pel poble «romanç». No tenien més nom que «romanç». La nostra llengua no es deia catalana ni valenciana al segle XIII: no tenia altre nom que el de romanç, com totes.

Les llengües realment no tenen nom. Són els lletraferits els qui començaren, a fi de distingir els diferents tipus de romanç, a qualificar-los amb l'adjectiu gentilici dels territoris on eren parlats. El poble no usà altra denominació que la de romanç fins al segle XVI. Les denominacions adjectives de territoris nasqueren en l'ús erudit escrit, però no foren d'ús popular fins al segle XVI.

Encara això de «llengua catalana» o «valenciana» no apareix fins al darrer terç del segle XIV, en ús de gent de ploma, erudits. Quan es posaven a traduir d'un romanç a altre, es veien obligats a precisar de quin romanç es tractava, i llavors donaven al romanç el nom adjectiu del regne on es parlava.

És gratuït dir que, al segle XIII, la llengua portada al regne de València era dita catalana: no tenia altre nom que el de romanç. I el romanç era dit segons les ciutats on es parlava: la gent es referia al romanç de Barcelona, al romanç de Lleida, al romanç de Tortosa, al romanç de València, etc. Res de «llengua catalana» ni «llengua valenciana».

La primera documentació de l'expressió «llengua catalana» no apareix fins a finals del segle XIV [1362], quasi al mateix temps que l'expressió «llengua valenciana» [1395]. La primera, en un text cancelleresc del temps del barceloní Pere el del Punyalet, i seria un greu error creure que tal denominació cancelleresca era usual en la massa parlant de Catalunya. En realitat, el poble, allò que es diu les masses del poble, seguiren dient romanç fins al segle XVI. La qüestió de quina denominació és més antiga no és per a discutir-la ací, però n'hi ha prou amb insinuar que en València urgia més la denominació regnícola que en Catalunya, pel contacte continu amb altres romançs fronterers, com el romanç de Castella i el d'Aragó" Foren els castellans els primers que tingueren necessitat de dir-ne «llengua valenciana» al romanç de València, així com els aragonesos, per oposició a la llengua castellana.

El fet és que, a finals del segle XIV, i, de forma més sistemàtica, al segle xv, ja en València es deia, a la nostra llengua, «llengua valenciana», i al segle XV és un fet indiscutible. València era de superior cultura literària a Catalunya i ací calia més el nom.

En ple segle XIV, una persona tan cultíssima com el barceloní Lluís d'A verçó encara confonia el català amb l'occità: es pensava que el català era la mateixa llengua d'oc. AI capdavall, foren els catalans i no pas els valencians els qui posaren en circulació l'errònia denominació de «llengua llemosina» per a designar la nostra llengua. Un erudit tan competent com Massó Torrents ja va veure que els literats de Catalunya donaven a la nostra llengua el nom de «llemosí», el qual, adoptat pels castellans de la cort del Magnànim, en contacte amb els literats de Catalunya, s'estengué a l'ús que en feien els castellans (Santillana, Valdés, etc.), d'on l'imitaren els lletraferits valencians del segle XVI.

En realitat, la dualitat de noms prové de la dualitat de regnes: Catalunya i València eren dos regnes no confosos. En els orígens comuns, la llengua compartida no tenia altre nom que romanç. La qüestió dels orígens no afecta gens la qüestió de noms. Hom oblida massa sovint un fet lingüístic que cal tenir present: la llengua no té memòria. Fos quin fos l'origen d'un romanç, des del moment que esdevé el romanç d'un país és sentit com a propi, com si fos originat en el propi país. La llengua no té memòria històrica.

L'únic problema és que una llengua que és designada amb dos noms diferents no és cosa massa acostumada en els temps moderns. De fet, hi ha multitud de llengües que són designades amb noms diferents en cada lloc. Però la ignorància lingüística de molta gent, la mentalitat acastellanada en qüestions lingüístiques, fa pensar a molts que, si una llengua és designada amb dos noms diferents, és perquè es tracta de dos llengües, no d'una. Concretament, de si els catalans diuen «llengua catalana» i els valencians «llengua valenciana» es tractaria de dos llengües distintes: res més fals que això; es tracta de la mateixa llengua, sols són dos noms donats a la mateixa llengua.

La denominació «llengua valenciana» topeta amb un obstacle: que els valencians actuals són un poble bilingüe (i no pas perquè hi ha valencians de comarques de parla castellana: eixos no són bilingües, són monolingües; els verdaders bilingües són únicament els valencians de la zona de parla valenciana). Això és un fet que no podem negar. No hi ha ni un sol intel.lectual valencià que empre exclusivament la nostra llengua en els seus escrits i treballs.

Un poble bilingüe no pot discutir sobre qüestions de noms amb un poble monolingüe. Catalunya és encara, malgrat tot, un poble de llengua catalana on tots conserven el català: la clerecia predica en català i parla sempre en català, la burgesia i els intel.lectuals mantenen sempre el català, i el poble tot parla en català. A més a més, Catalunya produïx contínuament literatura, llibres, etc., en català.

En València, a més de ser un poble bilingüe, s'esdevé que les classes dirigents valencianes s 'han passat al castellà: clerecia, burgesia, intel.lectuals, erudits, metges, advocats, comerciants, etc., i actualment es dóna el cas que els matrimonis de valencians que parlen en valencià entre marit i muller però parlen en castellà davant dels fills, als qual eduquen sense ensenyar-los el valencià.

No solament som un país bilingüe sinó que estem en camí d'esdevenir monolingüe castellà. Resta la pagesia, però cal dir també que, en certs pobles, els llauradors del camp ja parlen als seus fills en castellà.

Són coses molt desagradables de dir, però són necessàries per a comprendre la qüestió de noms. Això de llengua valenciana i llengua catalana és pura qüestió de dos noms donats a una mateixa llengua. Per als catalans és ben legítima la denominació llengua. Bé, però a condició que no es pensen que per als valencians no és tan legítima la nostra denominació de «llengua valenciana».

En realitat, tot això dels noms són qüestions bizantines, no tenen en realitat cap importància. Únicament que, i davant els estrangers convé un nom únic a fi que no s'enganyen, cal reconéixer que no som els valencians actuals els qui més podem imposar-lo. Limitem-nos a usar la denominació llengua valenciana davant el nostre poble, que no en coneix d'altra, i sigam pràctics en les qüestions sobre disputes de noms. No podem fer més. Al capdavall, la defensa de la nostra llengua la fa més Catalunya que València.

Allò que no és possible de permetre és que els enemics de la nostra llengua s´aprofiten de les diferències de noms per a posar els drets lingüístics dels valencians en posició d'inferioritat amb els drets que tenen ja els catalans. Per exemple, l'Església col.loca el català en posició d absoluta igualtat amb el castellà i, en canvi, posa el valencià en una situació totalment com si no existira. L'Estat crea càtedres i estudis de llengua catalana, però el valencià és totalment ignorat per l'Estat. Per dos voltes al segle xx el català ha estat llengua oficial en Catalunya, però el valencià mai. Això sí que nos hauria d'indignar.

Que els catalans diguen llengua catalana al valencià és cosa que no nos afecta. Ningú pot impedir-nos dir llengua valenciana al parlar de Catalunya. Però l'important no és el nom sinó la defensa de la unitat i, si per la unitat cal sacrificar noms, val la pena de fer-ho. Allò que més interessa als valencians és recobrar la nostra llengua, que no es diga dels valencians «que són incapaços de descastellanitzar-se», com ha dit un observador anglés, que dóna ja la llengua valenciana com en vies de desaparició. No, s'equivoca, els valencians encara no hem dit la darrera paraula.

La història del poble valencià no s'ha acabat encara i no es pot saber allò que els valencians del futur seran capaços de fer. El nostre deure, el deure de tots els valencians, és preparar els camins del futur, i ara nos és vital la conservació i supervivència de la nostra llengua. Si els valencians perdem la llengua haurem acabat com a poble històric. I, per tal de conservar i mantindre la nostra llengua, cal no donar massa importància a les bizantines qüestions de noms: digam llengua valenciana o llengua catalana, sempre sabem perfectament allò que defensem: la nostra llengua.

Jocs Florals de Lo Rat-Penat, 1964, Lema: Unitat de la llengua, Premi: Universitat Literària de València, Inèdit
_________________
“Pretendre fer d'un valencià obligatòriament un català, seria la manera de fer-lo més espanyol”. Josep Pineda (lider catalanista exiliat).

“Hem d´anar sempre un pas per davant del poble, però ni un pas més”.

“Els pobles no cremen etapes, van al seu ritme”. Proverbis revolucionaris russos.
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat
Al-Hofar



Registrat: 29 Jun 2007
Missatges: 987
Ubicació: La marjal de l'Horta

MissatgePublicat: Dv Feb 19, 2010 10:07 am Assumpte: Respondre citant
T'agraïxc molt que divulgues treballs de Josep Giner (les cartes a Fuster ja les tinc ben guardades).
_________________
¿Parle jo o passa un carro?
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat
catalanoaragonesa



Registrat: 17 Nov 2009
Missatges: 345


MissatgePublicat: Dg Feb 21, 2010 7:19 pm Assumpte: Respondre citant
Gràcies, Trellat!! Ho he llegit amb molt d'interés somriure
Tornar a dalt
Veure perfil de l'usuari Enviar missatge privat
Trellat



Registrat: 01 Oct 2008
Missatges: 1567
Ubicació: València: l´única nació dels valencians

MissatgePublicat: Dl Feb 22, 2010 6:28 pm Assumpte: Respondre citant
En honor dels amics Al-Hofar i Catalano-aragonesa reproduiré un altre text sobre la llengua valenciana del gran filòleg Josep Giner (deixeble personal de Pompeu Fabra i de Joan Coromines). Reproduit també a la seua "Obra filològica completa".

Es un text molt antic, quan Giner només comptava 19 anys. El va escriure en el setmanari “El Poble Valencià” nº 15, del 17 d'octubre de 1931. Ja manifestava una gran claredat d´idees. Atenció perquè és anterior a la firma de les Normes de Castelló. En aquella època ja es parlava de fer una Acadèmica de la llengua.

LA UNITAT DEL NOSTRE IDIOMA
JOSEP GINER I MARCO. 1.931

Encara hi ha ignorants que neguen la unitat del nostre Verb.

També n'hi ha d'altres que, tot i estant-ne convençuts, pareix que tinguen por a proclamar-ho als quatre vents, com si este fet no fos el baluard invencible del valencianisme i l'orgull més noble per als escriptors valencians en saber que la nostra parla no és qualsevol dialecte de mala mort ni tampoc un petit idioma com molts d'eixos cent catorze idiomes populars que, segons les estadístiques de la Societat de nacions, han estat elevats a la categoria de llengües erudites i oficials en Europa des de 1918 ençà, sinó que la nostra llengua és un gran idioma, superior al portugués, danés, noruec, finlandés, txec, hongarés, polonés, etc.

Hom parla de fer-la literària, com si la llengua literària no estiguera feta i sistematitzada fa ja una pila d'anys.

Hom parla de fixar la seua gramàtica, com si esta no fóra ja fixada magníficament per savis filòlegs.

La nostra llengua idiomàtica i literària està sistematitzada a base dels escriptors valencians del segle xv, car València fon el centre literari del Segle d'Or de la llengua, que per això tant pot dir-se valenciana com catalana. Quan els clàssics valencians deien indistintament llengua valenciana o catalana no es referien als dialectes del Regne o del Principat, sinó a tot l'idioma nacional.

Si bé que la majoria dels escriptors del Segle d'Or de la nostra llengua eren valencians, de molts n'hi ha que no és gens fàcil de precisar si eren de València o de Barcelona. Així Jordi de Sant Jordi, per la senzillesa dels seus versos, era tingut per català, però sembla que naixqué en València. Ausiàs Marc, el poeta cim de la nostra literatura, s'anomena ell mateix «català de València». Ramon Llull, com a prosista, és el més fàcil i planer de llegir per als valencians i resulta que ell diu que era català de Mallorca.

Si un valencià profà en l'estudi de la seua llengua llig la prosa de Roís de Corella, dirà que això és català, i, si llig l'elegantíssim Bernat Metge, dirà que això sí que és valencià. Doncs bé, Bernat Metge era del Principat i Corella, del Regne. Explicació? Molt senzilla. Els escriptors primitius escriuen tal com es parlava i els seus escrits sols es diferencien del llenguatge d'ara en allò que ha evolucionat la llengua.

El que nos separa de Llull, Metge, Montaner, Desclot, Pere II, etc., i en general dels escriptors clàssics del primer període (quasi tots ells de la Catalunya estricta) és el temps. Per altra banda, els parlars de València, de la Catalunya occidental (Lleida) i, sobretot, de Mallorca evolucionen menys que els dialectes de la Catalunya oriental (Barcelona), i d'açò que els escriptors clàssics barcelonins se semblen més al valencià que no al català de Barcelona.

Després de l'erro de Casp ve la decadència del Principat. Barcelona emmudix. València pren l'hegemonia nacional. Aleshores els seus escriptors reben els vents del Renaixement i la influència de Petrarca, Boccaccio i Dant, als quals imiten i superen, per la qual cosa el lèxic literari s'omple de barroquismes.

Així mateix, la traducció i estudi dels texts llatins introduïx les formes erudites i les construccions llatines: es traduïx al nostre idioma des de la Bíblia al Corà, des d'Aristòtil i Plató a Horaci i Virgili, des dels clàssics italians fins als provençals i francesos, etc. Tot açò fa que, en adquirir la llengua literària una maduresa i unitat grandiosa, es separe de l'evolució popular que seguixen alguns escriptors com Jaume Roig, Bernat Fenollar, etc.

En resum, que en la nostra literatura clàssica, els escriptors barcelonins representen l'estil planer, senzill, ingenu, i els escriptors valencians representen l'estil erudit, elevat, la maduresa de l'idioma.

Això de voler crear una acadèmia de la llengua valenciana, si és per unificar l'idioma més encara, i per estudiar i classificar les varietats valencianes i recollir el lèxic dialectal, bé, però si és per tal que uns senyors ignorants en filologia comencen per fixar la seua gramàtica (que ja és fixada), per una ortografia municipal (que ningú seguix), etc., és ganes de fer el «tonto» i de fer-li molt de mal al valencià, com està succeint.

La llengua que es parla des dels estanys de Salses (Rosselló) fins més enllà del Segura (Guardamar) i des de Castella i Aragó fins a les costes de Sardenya, tot abraçant la part oriental d'Aragó (part d'Osca i Terol), Andorra, Rosselló, la Catalunya estricta, València, les illes Balears i l'Alguer, és una; pot dir-se catalana o valenciana (perquè fon en València on assolí categoria idiomàtica), però havent estat Barcelona qui la reféu, defensà i restaurà, just és que, internacionalment, predomine la denominació de llengua catalana i reservem la denominació de llengua valenciana entre nosatres, però fent sempre ambdues expressions sinònimes, com ho són (compare's amb el cas de dir espanyol i castellà).

Per atra part, anomenar llengua valenciana sols als dialectes del Regne, no és just. Si el parlar de la Marina és valencià, per què no ho ha de ser el d'Eivissa, que és exactament igual? l el parlar de Morella és igual que el de Lleida, el de Cullera i Vinaròs igual que el de Tortosa, el d'Elx igual que el d'Albaida, el de Menorca igual que el de l'Empordà, el de Pollensa igual que el de l'Alguer, etc.

Pot hom donar una prova major de la forta unitat de la nostra llengua?

Només els ignorants poden negar-la.


UN FILÒLEG
El Poble Valencià, 15 (17 d'octubre de 1931), p. 1.
_________________
“Pretendre fer d'un valencià obligatòriament un català, seria la manera de fer-lo més espanyol”. Josep Pineda (lider catalanista exiliat).

“Hem d´anar sempre un pas per davant del poble, però ni un pas més”.

“Els pobles no cremen etapes, van al seu ritme”. Proverbis revolucionaris russos.
Valencianisme

Origen

http://www.valencianisme.com/forums/view...

Més sobre Sobre el nom de la llengua (49)

• Països andorrans (Sico Fons ) (testimoni, 17/06/2013)
• Tres casos (Joan Mir) (testimoni, 16/05/2013)
• Amics, parlem Lapao (ROSAMARIA CENDRÓS. Barcelona) (testimoni, 15/05/2013)