Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Notí­cies > Cultura
imprimir Imprimir

Ramon Solsona i Salvador Alsius: “Rimar per la independència”

Núvol - Bernat Puigtobella. Barcelona 22-Abr-2013


Ramon Solsona i Salvador Alsius: “Rimar per la independència”
Bernat Puigtobella. Barcelona.
/ 22.04.2013

No n’hi ha prou amb remar per la independència. També cal rimar. Ho saben bé Ramon Solsona i Salvador Alsius, que tenen el do de la sàtira. Solsona acaba de publicar ‘Botifarra de pagès’, un recull de versos contra la catalanofòbia. Salvador Alsius penja diàriament a Twitter els #alsigrames. Hem dinat amb ells a Ca l’Amàlia un restaurant de cuina de mercat que hi ha al costat de la Concepció.



Ramon Solsona i Salvador Alsius | Foto Núvol



Parlem amb ells de poesia satírica, un gènere amb molta tradició a casa nostra, tant entre escriptors com en l’àmbit de la cultura més popular. Ramon Solsona acaba de publicar, amb el pseudònim Lo Gaiter del Besòs, el llibre ‘Botifarra de pagès’ (Pòrtic), un magnífic recull de versos contra la catalanofòbia que porta per subtítol ‘Versos per tocar el dos’ i del qual n’hem publicat mostres aquí mateix. A l’hora de tancar el volum, Solsona va deixar un poema fora del recull, i ara ha tingut la deferència de deixar-nos-el publicar a Núvol. El podeu llegir aquí si no voleu esperar fins al final de l’entrevista. Per la seva banda, Salvador Alsius piula cada dia a Twitter una quarteta satírica que ell mateix ha batejat amb el hashtag #alsigrames, i té la bondat de cedir regularment a Núvol la publicació d’aquestes ocurrències. Podeu llegir la darrera entrega aquí.

Bernat Puigtobella: A tots dos us ve de lluny aquesta flaca pel vers satíric. D’on us ve la urgència de fer aquesta mena de composicions?

Ramon Solsona: Crec que en tots dos casos hi a una tradició personal i una altra de col·lectiva. No és que un bon dia et llevis i et diguis ara ho diré amb rima… El Salvador ja havia escrit poesia satírica fa anys al Diari de Barcelona, amb una secció pròpia que es deia Tira la lira.

Salvador Alsius: Em sorprèn que te’n recordis. Fa molts anys d’això. Era una secció que il·lustrava el dibuixant Manel Trallero.

Bernat Puigtobella: I tu, Ramon, molt abans de publicar la teva novel·la, ja havies publicat a l’Avui versos satírics amb el pseudònim Lo gaiter del Besós.

Solsona: Hem mamat un ambient en què això es feia… I ara les circumstàncies et porten a dir les coses amb aquestes eines.

Alsius: Jo tinc antecedents familiars. Recordo el dia que remenant uns calaixos a casa meva, aleshores devia tenir deu o onze anys, vaig trobar una tirallonga de paper enrotllat que s’anava desplegant. I cada plec contenia una sexteta escrita a mà. Eren unes sextetes que un oncle meu havia llegit al casament dels meus pares, i em va fascinar fins a tal punt que me les vaig aprendre de memòria.

Solsona: De sempre era habitual que la gent fes versos d’ocasió. Jo n’he fet sempre. De tant en tant em venia de gust fer-ne algun que no publicava, per a un amic o qui fos… era habitual.

Alsius: A mi la cosa ja em ve de la família materna: un oncle, el notari Antoni Clavera; dos o tres dels cosins Boatas… A poques trobades dels Clavera hi ha faltat algú que glossés les facècies de tiets, tietes, germans i germanes amb unes quantes estrofes. I amb aquests precedents, doncs, què s’havia de fer? Doncs sí, al llarg dels anys he firmat uns quants pregons de festa major, la introducció d’una guia turística i fins i tot el recurs d’una injustíssima multa imposada per un municipal a Olesa:

Puigtobella: I com deia aquest poema?

Alsius: És un poema en què explico que vaig anar a un bateig a Olesa i com, tot i havent aparcat bé, se’m van endur el cotxe amb la grua municipal. El poema acaba així: “Mentre toques pirandó / et fas aquesta promesa: /després d’aquesta passió, /que no et busquin per Olesa”. [podeu llegir el poema sencer aquí]



Salvador Alsius i Ramon Solsona, entaulats a Ca l'Amàlia



Bernat Puigtobella: I seguiu algun mètode a l’hora de fer versos?

Alsius: És una mecànica que vas agafant, és com fer un puzle. Per mi una experiència findacional va ser l’estada que vaig fer de petit amb els meus pares en una cel·la de Montserrat. Allà hi vaig descobrir l’Auca de Montserrat, de Junceda, que conté un rodolí gloriós que sempre comento com a exemple en tallers de rimes. En un moment determinat parla del funicular de sant Joan i diu: El funi el llatí ens recorda / perquè fa sursum amb corda”. També em vaig aprendre de memòria l’Auca de Montserrat. Anys més tard, recordo que arran d’una excursió que vaig fer amb els jesuïtes de Casp, vaig escriure una crònica en rodolins, en castellà, que em van publicar a la revista de l’escola. Aleshores ja era conscient de la dificultat que havia de tenir una rima per tenir gràcia.

Puigtobella: Vols que ja no rimaves infinitius.

Solsona: Després hi ha molta tradició de poesia rimada arreu del país. El Jaume Arnella m’explicava que a L’Espolla de l’Empordà fan un torneig de versificadors de llocs diferents.

Alsius: I a Cadaqués fan les patacades, que són improvisacions de versos en base a una tonalitat i un tema d’actualitat. A Berga fan les garrofes, una tradició vinculada als Pastorets del Pitarra. Els participants escriuen quartetes vinculades a l’actualitat i després en fan un concurs de garrofaires. El guanyador obté un premi singular: Satanàs s’haurà d’aprendre els seus versos i els recitarà en el monòleg que fa quan torna i explica les malvestats que ha vist pel món.

Solsona: És una veta popular que no s’ha perdut mai. Com les corrandes o els goigs o les caramelles. Hi ha hagut també molta tradició de canviar les lletres de cançons conegudes, això La Trinca ho va fer molt, com la lletra exprés que van fer per la dansa del sabre. Hi ha la poesia més popular, que juga a canviar la lletra… però després hi ha la poesia més culta, que s’acosta a la popular, però mantenint formes d’art major, perquè fa servir eines més sofisticades. De fet, l’últma part del ‘Botifarra de pagès’ són precisament uns pastorets, una poesia d’autor culta, però acostada a les formes populars.

Alsius: Josep M. de Sagarra seria un exemple modèlic.

Solsona: Al capdavall la poesia satírica és una forma d’enginy verbal. La necessitat de fer sàtira és universal. Hi ha una citació de Juvenal que diu: “Facit indignatio versum”, la indignació fa el vers. La premissa vindria a ser, posats a dir coses, més val dir-les amb la gràcia de la rima. Mentre escrivia ‘Botifarra de pagès’ tenia la sensació, a gairebé cada poema, que escrivia un article d’opinió. Però en acabat t’adones que en un sonet o una dècima arribes a dir més coses que en un article de premsa, en què l’argumentació ha de seguir un patró ordenat i lògic. Aquí la gràcia és la rima, i sobretot l’últim vers, que és clau. Si no saps el final, no té gràcia. L’ultim vers és com la cireteta del pastis, però en lloc d’estar dalt de tot, és a baix de tot. L’últim vers és com el final d’un conte. Si el final no és bo, no funciona.

Puigtobella: I tu Salvador, en els teus #alsigrames, com t’ho fas per compactar tant contingut en una quarteta.

Alsius: Vaig triar la quarteta perquè si no no m’hi cabia. La veritat és que m’hauria sentit més còmode amb la sexteta, que és el metre que havia fet servir en pregons de festa major. Però el Twitter només em permet 140 caràcters, que han d’incloure el hasthag #alsigrames

Solsona: L’Isidor Marí també escriu versos a Twitter, però ell fa les glosses mallorquines, que són de cinc versos, i se’n surt. Molts exemples del diccionari Alcover Moll són de cinc versos. El Jaume Aulet també ha fet algunes quartetes a Twitter. I la gent em pregunta, què se n’ha fet de la tradició de poetes satirics? On són? potser han derivat cap a Polònia, a la ràdio, però ara veig que el twitter ha afavorit la poesia rimada per la concisió que et demanen els 140 caràcters. Diguem que la tecnologia ha afavorit la poesia satírica breu.



Salvador Alsius i Ramon Solsona, entaulats a Ca l'Amàlia



Ja som al segon plat, i tot d’una ens interromp un senyor gran, que se’ns acosta per demanar un autògraf a Salvador Alsius. La tele té efectes de llarga durada.

Puigtobella: Com es diu vostè?

Senyor: Pere Salvat.

Puigtobella: Pere, vol que li faci també una fotografia amb l’Alsius.

Senyor: Més val que no, no vull que em passi com aquell gallec, el Feijoo.

Solsona: Salvador, t’acaben de dir narcotraficant.

(El senyor se’n va més content que un gínjol)

Puigtobella: Concebeu els vostres versos com un servei public?

Solsona: Per mi és una contribució a una causa compartida per molta gent… Ho faig perquè la gent rigui d’una situació que és insuportable. I que això ajudi a agafar embranzida. I després vés a saber si ho aconsegueixes o no.

Alsius: Ho subscric, mai no saps si allò que fas té algun efecte. Hi ha un component d’exhibició, de dir mira què se fer. I a Twitter particularment s’hi troben les espurnes de la foguera de les vanitats.

Solsona: Això és indubtable. En tota activitat artística hi ha un punt de dir “mira què sé fer”, i també hi ha la part egoista, que és la voluntat de buidar el pap, de deixar anar. Jo em considero un privilegiat de poder explicar en públic tot això, té un punt terapèutic.

Alsius: En el meu cas ho faig assumint un risc, i és que hi ha tot un sector de gent que identifica els versos amb la carrincloneria. Són riscos que he assumit tota la vida, des que vaig fer el santoral al Telenotícies i n’he pagat el preu, perquè després la gent m’ha encasellat com a periodista costumista. Només em truquen per parlar de Pastorets o de Cultura Popular. És un preu que he pagat. I ara em passa el mateix, la gent no t’ho diu, pero hi ha qui et diu que està passat de moda o notes un silenci… que no saben què dir…

Solsona: Aquest humor els catalans el necessitem més que altres, i hi som més receptius. Coi, almenys que es noti que no som idiotes del tot. Un dels valencians que em va assessorar per un sonet dedicat a la Rita Baberà, em va demanar després que no sortís el seu nom a la dedicatòria. Tenia por de represàlies.

Puigtobella: I el tema de la carrincloneria no et preocupa?

Solsona: A veure, em sembla que tots dos tenim molt clar que no som poetes. El que fem no és Poesia, és un subgènere. La rima a molta gent els sembla antiga, caducada, perè és esforç, és enginy, és treball i de carrincló res de res. Alguna vegada m’han dit: “Escolta, m’han dit que has fet un llibre de rodolins?” Per favor! Rodolins són tota una altra cosa, és el que feia el Jaume Pastallé. Jo he embrutat molts papers perquè la rima no es noti forçada.



Ramon Solsona i Salvador Alsius al mercat de la Concepció



Puigtobella: Les teves rimes sorprenen. Fas rimar ‘Prestige’ amb ‘santet de guix’.

Alsius: I tu Ramon, fas servir el diccionari de la rima?

Solsona: Sí, jo treballo amb tres eines. Hi ha el diccionari de la rima de Ferrer Pastor, en dos volums, que té l’inconvenient de ser en valencià i no totes les rimes funcionen. Després hi ha el diccionari de la Susanna Rafart, i aquí les vocals neutres són les nostres, però es nota que és un diccionari incomplet, ella mateixa ja adverteix al pròleg que li van retallar. I en acabat faig servir el Diccionari invers, de Joaquim Rafel i Joan Mascaró, que et dóna cada paraula lletra per lletra al revés. Aquest diccionari, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat està penjat a Internet i és de lliure accés. I encara me’n deixo un, el Diccionario de la rima de José Peñalver. A vegades buscant a través del castellà també trobes recursos. De tota manera, només són eines. La resta consisteix a exprémer.

Puigtobella: Una última pregunta. La vostra vena satírica és molt política. On som? On anem? Creieu que l’humor que vesseu en els vostres versos ajuda al procés de la independència?

Solsona: Un germà meu em va dir una cosa que em va agradar molt: hem de marxar rient.

Alsius: Tot això serveix poc o molt per fer camí, des d’aquest modest front…, però això no significa que després, un cop siguem independents, ja no calgui fer més poesia satírica. Sempre necessitarem anar a la contra.

Solsona: És que això no s’aguanta… Conclusió? Segur que tomba. No sé quan, pero segur que tomba. El Boadella ja deia l’altre dia que “Cataluña es irrecuperable”.

Alsius: Segur que tomba, però l’hora és incerta, com la mort.

Solsona: Hi ha gent gran que diu: jo ho vull veure. Hi ha pressa.

Ens aixequem de taula. Sí, tenim pressa. Ramon Solsona ens explica que hi ha un poema titulat Cançó de bressol, que va deixar fora del recull, i que parla justament d’aquesta pressa. “Aquest somni em fa més peça / i ens l’heu de portar de pressa”. Havia de descartar i en l’últim moment va decidir no incloure’l a ‘Botifarra de pagès’, però ara ha tingut el detall de deixar-nos-el publicar a Núvol, i vet aquí.



Cançó de bressol

Son, soneta, vine aquí,
a la vora del coixí.

Vine, vine, son soneta,
tu que n’ets tan boniqueta,
acosta’t amb pas manyac,
i no com l’home del sac
que es presenta a mitjanit
i se’m fica dins del llit
amb la Camacho, l’Aznar,
i tot l’estol popular.
Non, noneta, vine, son,
no permetis el malson
de passar la nit del lloro
somiant amb el Montoro,
amb l’escanyament fiscal
i que no ens queda ni un ral.
Nonetes, feu-me el present
d’una altra mena de gent
i el somni dolç que demà
res d’això no existirà,
que els malsons s’han acabat
perquè som un nou estat.
Quedarà tan lluny Madrid
que no arribarà el brogit.
Quina calma! Quanta pau
sense tot aquell sarau!
Miraràs Antena 3
i et semblarà TV3,
els d’Intereconomia
parlaran amb simpatia
dels catalans tal com són
i faran cantar el Raimon,
als mitjans episcopals
cridaran Bon cop de falç!,
tant El Món com La Raó
defensaran la immersió
i et semblarà l’ABC
com si llegissis Carner.
Aquest somni em fa més peça
i ens l’heu de portar de pressa.
Nonetes, veniu, nonetes,
que us espero amb candeletes.

Son, soneta, vine aquí,
a la vora del coixí.
Núvol - Bernat Puigtobella. Barcelona

Origen


http://www.nuvol.com/noticies/ramon-sols...

Més sobre Literatura (1111)