Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Notí­cies > Religió
imprimir Imprimir

Nou arquebisbe, i novament foraster

Tribuna Catalana 15-Abr-2009

Crònica - País Valencià

Nou arquebisbe, i novament foraster
València - Dimecres, 15 d'abril de 2009 15:59

* Crear PDF
* Imprimeix
* Enviar a un amic


Carlos Osoro, nou arquebisbe de València
Després de setze anys d'Agustín García-Gasco com a arquebisbe de València (arxidiòcesi que inclou les diòcesis de València, Sogorb-Castelló, Oriola-Alacant, Eivissa, Mallorca i Menorca), la seua jubilació dóna pas a una figura no pas menys conservadora i distant: Carlos Osoro, arquebisbe d'Oviedo als últims 6 anys i natural de Castañeda (Cantàbria).

El també antic bisbe d'Ourense se'n fa càrrec en un moment en què la comunió entre el poder polític i l'eclesial s'ha estretit com enlloc més al País Valencià. Les “deferències” de Francisco Camps amb l'arquebisbe García-Gasco han estat notables en tot aquest temps, fins al punt que encara es desconeix la despesa que l'administració pública va esmerçar en l'esdeveniment que va fer cardenal aquest últim, la V Trobada Mundial de les Famílies celebrada a València al 2006. El Vaticà ha nomenat Osoro per tal d'assegurar-se que aquesta bona relació no es tallarà ni gens ni mica. Osoro, a Astúries, s'ha caracteritzat per ser un arquebisbe distant, en ocasions polèmic, i que s'ha alineat preferentment amb l'ala més conservadora de la cúria espanyola. Va arribar a bloquejar un document crític amb la cadena COPE redactat pel departament de Sociologia de l'Arquebisbat, i mai no ha tingut problema a lloar la manera com Antonio María Rouco Varela dirigeix la Conferència Episcopal.

Aterra a València a 64 anys, una edat ben bona per estar-s'hi una bona estona (potser fins els 78, com García-Gasco) o potser per agafar projecció, ja que el seu nom sona com a futur cardenal i, qui sap, fins i tot alguna representació més alta. Siga com siga, la seua designació confirma la tesi segons la qual Roma no vol bisbes valencians al territori d'on en són oriünds. La proliferació de bisbes valencians fora de les comarques autòctones és important, però des del 1926 que no hi ha un arquebisbe valencià a l'arxidiòcesi. Vora un segle sense una veu pròpia a l'Església valenciana, i això que hi ha hagut grans figures indígenes, com ara Vicent Enrique i Tarancón o el més actual -i força més conservador- Antonio Cañizares (arquebisbe de Toledo que d'ací a poc emigrarà al Vaticà i deixarà vacant una sucosa destinació).

Al Vaticà ni tan sols no tenen en compte la condició de territori bilingüe del País Valencià, ja que cap dels últims arquebisbes no parlaven català, no han fet esforços per aprendre'l. El nou arquebisbe Osoro ha avisat, de Covadonga estant, que fa mesos que l'estudia “a poc a poc”, encara que també ha dit que ho fa “sense professor”. Caldrà encomanar-se a la fe, ja que el mateix Osoro no va mostrar cap avanç en el gallec ni en el bable, durant el seu trànsit per Galícia i Astúries. Contrasta i molt aquest panorama valencià, tan i tan erm, amb casos com el català, el balear o el basc, on els bisbes en són oriünds o com a mínim mostren el seu interès a integrar-se a les diòcesis respectives.

A les Illes, sense anar més lluny, acostuma a haver-hi bisbes catalanoparlants nascuts al País Valencià, i al Principat, l'abundància de bisbes catalans es compatibilitza amb la presència de valencians: ara com ara n'hi ha tres. Aquest dissabte 18 d'abril, dos dies abans de la celebració de Sant Vicent Ferrer (el sant que tants miracles va fer al llarg de la seua vida), Osoro pren possessió de l'arxidiòcesi valenciana amb més d'una trentena de bisbes com a testimonis d'excepció. Algú d'ells serà valencià, i també n'hi haurà de catalans. Potser serà una ocasió immillorable perquè algú d'ells li faça avinent, durant el cap de setmana de convivència, la necessitat d'integrar-se plenament a la vida valenciana. Si més no, aprenent la llengua del país que l'acollirà uns anys i a què s'adreçarà per traslladar el missatge religiós que preconitza.

Sense aquestes peticions, és ben factible que Osoro, igual com els seus predecessors, passe per València com un àngel, sense badar boca en la llengua del país. Fins i tot els més descreguts, vés per on, s'encomanen a sant Vicent perquè aquest obre el miracle i faça parlar català, sense tenir-hi professor ni res per l'estil, a l'arquebisbe valencià. Seria, sense cap mena de dubte, la notícia del segle.

Tribuna Catalana

Origen


http://www.tribuna.cat/croniques/pais-va...

Més sobre Església Catòlica (79)