Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Nosaltres, els hereus de Fuster

Diari El Punt Avui - Òscar Palau. Prada de Conflent 19-Ago-2012

Nosaltres, els hereus de Fuster
Els ‘fills' intel·lectuals de l'escriptor discrepen sobre la transcendència del seu llegat nacionalista 50 anys després
19/08/12 02:00 - prada de conflent - Òscar Palau
1 2
“Hem de donar resposta junts a l'atac al català”, clamaven ahir. Fuster hi hauria estat d'acord

Tots se'n poden considerar fills intel·lectuals, però ahir, en la taula rodona que hi reflexionava, no es van posar d'acord sobre l'abast de la influència que ha tingut en la formació actual del nacionalisme al País Valencià. Enguany es compleix mig segle –i ahir es va commemorar, en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu a Prada– de la publicació de Nosaltres els valencians, una de les obres cabdals de l'escriptor de Sueca Joan Fuster, que es considera decisiva per a la recuperació de la identitat valenciana. O millor dit, catalana. Perquè si alguna idea va voler transmetre Fuster és que els Països Catalans són un sol poble, quelcom força agosarat en ple franquisme, un règim que a més havia donat cobertura al regionalisme valencià, i per tant del tot espanyol, hegemònic des de principi de segle amb l'extensió de folklorismes tan arrelats en l'imaginari local com ara les falles, les bandes de música, l'himne regional o els quadres de Sorolla.

“Fuster posa les bases d'un valencianisme modern, renta la cara i fa prendre consciència de la seva identitat a molta gent”, destacava ahir el periodista Martí Estruch, que és a punt d'editar un nou llibre sobre la relació de l'escriptor amb Barcelona i els intel·lectuals catalans de l'època, al qual acompanyarà una exposició que ja s'ha vist a Sueca. Per Estruch, que ahir va reivindicar a través d'aforismes de l'escriptor la seva faceta de “creador de pensament que no passa de moda”, el llibre no pretenia posar les bases de cap nacionalisme valencià, sinó tan sols provocar. I, més enllà del Nosaltres els mallorquins de Joan Melià, mai no ha rebut les respostes que mereixeria, almenys al Principat, sobre la visió dels Països Catalans, lamentava. Pel periodista, en tot cas, el llegat “repercuteix des de l'edició d'El Temps fins a Obrint Pas”.

No és que els altres ponents s'hi oposessin –tots van ressaltar la importància cabdal de l'escriptor–, però sí que ho van matisar. Tot i que no hi va ser –van llegir la seva tesi–, el professor Ferran Archillés, de la Universitat de València, lloava que Fuster hagués dibuixat “magistralment els efectes del provincianisme i de la submissió al centralisme espanyol, però es va equivocar en dir que era arcaic”. Per ell, l'evolució d'aquest regionalisme és fruit d'un procés “totalment rellevant” que cal no menystenir, tan estès encara avui que fins i tot creu que és “una de les claus de l'èxit del PP”. Archillés va fer un ampli repàs històric també al naixement d'un valencianisme polític al primer terç del segle XX que va ser rellevant als anys trenta, liderant la reivindicació d'un Estatut que, a diferència del regionalisme imperant, donés més autogovern i centralitat a la llengua. “Va tenir una gran vitalitat cultural i va convertir el debat en central, però la força electoral va ser minsa i mai va poder dibuixar un contraimaginari hegemònic”, lamentava Archillés. El llegat de Fuster, en el fons, en va ser hereu, si bé el professor constatava que “el nacionalisme valencià mai ha tingut una oportunitat”, potser perquè, paradoxalment, el fet que les esquerres defensessin la llengua “li ha barrat el pas”.

Altres historiadors, com ara l'alacantí David Garridó, també van fer una anàlisi acompanyada d'un cert lament sobre les reflexions de Fuster, que alguns sectors d'Alacant van aprofitar per “diferenciar-se del valencianisme”. “I amb la lluita aferrissada per destruir el català i foragitar-lo del territori, quan l'únic que uneix la Comunitat Valenciana és l'idioma, ja ens podem dissoldre”, lamentava. Això sí, va fer una lectura en positiu de la situació actual. “A la dreta, en el fons, tant li és la bandera o la llengua. Aquest país és el nostre; no ens poden dir res i hem de fer un esforç”, clamava. Per Garridó, el llibre de Fuster “ajuda a comprendre això”, si bé és tan sols “una peça més” per bastir la identitat valenciana.

En la mateixa línia es va expressar el jove Adrià Martí, d'Escola Valenciana. “Cal valorar l'aportació moral d'homenots de postguerra com Fuster, però no ho són tot: la nostra feina naix arran del desencís de la transició democràtica”, va ressaltar. A ell, per exemple, el motiven més la “decepció” amb Canal 9 o una llei d'ensenyament del valencià, del 1983, que “mai es va acabar d'aplicar totalment”, i que amb el decret de plurilingüisme del 3 d'agost queda del tot tocada. “El blaverisme militant no ha desaparegut, s'ha fet del PP”, va alertar Martí, que va denunciar l'atac a la llengua a tots els Països Catalans “planificat deliberadament”. “Hi hem de donar resposta conjunta perquè ens uneix molt més que una llengua”, va demanar. Segur que Fuster hi hauria estat d'acord.

Darrera actualització ( Diumenge, 19 d'agost del 2012 02:00 )
Publicat a

El Punt Avui. Edició Nacional 19-08-2012 Pàgina 24


Diari El Punt Avui - Òscar Palau. Prada de Conflent

Origen

http://www.elpuntavui.cat/noticia/articl...

Més sobre Joan Fuster (51)

• Martí Estruch relata en un nou llibre la relació de Joan Fuster amb Barcelona (notícia, 04/01/2013)
• Valencians, catalans del món sencer DES DE LA TRONA (Sal·lus Herrero) (testimoni, 31/12/2012)
• Fuster encara ara està vigent DES DE LA TRONA (Sal·lus Herrero) (testimoni, 30/12/2012)