Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Notí­cies > Cultura
imprimir Imprimir

Allez voir Palau

Núvol - Bernat Puigtobella. Barcelona 20-Feb-2013


Allez voir Palau
Bernat Puigtobella. Barcelona.
/ 20.02.2013

Aquest dissabte, 23 de febrer, es compliran cinc anys de la mort de Josep Palau i Fabre. A Núvol no podem deixar passar l’oportunitat de recordar-lo i ho fem recuperant una entrevista que li va fer Bernat Puigtobella l’any 2005 per al Quadern del diari El País, probablement una de les últimes entrevistes que va concedir. Avui la Fundació Palau, dirigida per Pere Almeda, és ben viva. Demà dijous 21 de febrer (19.30h) s’hi celebra el col·loqui ‘Josep Palau i Fabre, l’Alquimista en perspectiva’, obert al públic, que comptarà amb la presència del poeta David Castillo i l’escriptora Mónika Zgustova i es tancarà amb el recital ‘Les veus del ventríloc’.



Josep Palau i Fabre, 1962 | Foto A. Altés. Arxiu Fundació Palau



“En arribar a París, el desembre del 1945, la meva més gran fal.lera –la meva dèria- era la de conèixer Picasso. Jo tenia aleshores vint-i-vuit anys i era encara un il.lús”, escriu Palau i Fabre en el seu Estimat Picasso. “Jean Cocteau ens digué repetidament: Aneu a veure Picasso (Allez voir Picasso). En exposar-li les dificultats que trobàvem per reeixir en aquesta empresa, ens afegí que ens hi presentéssim directament, que Picasso era molt acollidor, sobretot amb els catalans”. Aquesta dèria per Picasso recorda la fascinació que sentia per Frederic Mistral l’escriptor Joan Puig i Ferreter, que va anar a peu amb un amic fins al poble del gran poeta provençal només per conèixe’l. La descripció que Puig i Ferreter fa d’aquell encontre a Camins de França és hilarant. Mistral el rep al rebedor de casa seva, ben cordialment, però també amb la compassió amb què s’acull un pidolaire. Li dedica a penes uns minuts abans d’acomiadar-lo amb una mà a la porta i una altra a la butxaca: “Sense dir una paraula més em va prendre la mà enèrgicament i m’hi posà unes monedes”. Poca broma. L’amoina de Mistral era de quatre francs! La segona vegada que el va anar a veure, Mistral seia en un restaurant amb un amic i en reconèixer Puig i Ferreter li va fer senyals que s’acostés: “Què feu aquí, pobre minyó”, li va dir. “Com és que heu caigut entre aquests vagabunds?”. Aleshores, dirigint-se al seu company de taula, en francès, Mistral va afegir: “És un poeta català que vol menjar de la vache enragée”. Palau i Fabre no ho va tenir pas més fàcil per conèixer Pablo Picasso, però el pintor el va gratificar amb alguna cosa més que una almoina: una sincera i generosa amistat.

La Fundació Palau, inaugurada ara fa poc més d’un any a Caldes d’Estrac, és una prova contundent que una devoció pacient i ben encarrilada pot donar resultats magnífics. Palau i Fabre ha anat reunint durant anys una de les col.leccions picassianes particulars més interessants del món fins a convertir-la en una fundació. El museu consta de dues plantes, una dedicada a la pintura i escultura catalana del segle XX, des de Nonell fins a Perejaume, i una altra consagrada exclusivament a Picasso. Palau i Fabre ens fa una visita guiada per la fundació.

P. L’hem de felicitar. Aquesta col.lecció és magnífica. Ja es veu que és l’obra de tota una vida.

R. Més aviat de dues vides; la meva i la del meu pare. La col.lecció catalana la vaig heretar en bona part del meu pare, que es deia Josep Palau Oller i que era pintor i col.leccionista i va saber triar molt bé entre els seus contemporanis: Isidre Nonell, Josep Mompou, J. Torres Garcia, Josep Gausachs, Manuel Humbert, Xavier Nogués, Ignasi Mallol. Jo he completat la col.lecció amb Joan Miró, Antoni Tàpies i Perejaume.

P: Tinc entès que no li va costar molt trobar un lloc per a la seva fundació.

Palau i Fabre, al carrer Bruc, anys 80. Arxiu Fundació Palau

R: Em va costar anys. Vaig recórrer tot Catalunya, Mallorca i Eivissa. Em vaig topar amb una indiferència total. Aquest país és molt dur. Quan vaig oferir la meva col.lecció de Picasso a un alcalde d’un poble del qual no diré el nom, em va contestar: “Jo també pinto cubista”. En un altre poble, un regidor de Cultura em va preguntar: “Vostè ha viscut uns anys a París, oi? Que va conèixer Baudelaire?”. A Andorra també vaig trobar-me amb una actitud estranya. Més que indiferència, la meva proposta va despertar suspicàcies. Són gent de contraban, els andorrans. I es pensaven que els oferia la meva col.lecció per aconseguir alguna cosa de sotamà. Amb Andorra hi he tingut una relació complicada: una vegada em van cridar perquè autentifiqués uns quadres de Picasso. Hi vaig anar i eren tots falsos. Es van enfadar.

P: Així encara el criden per fer autentificacions?

R: Sí. A París, la que certifica els quadres no signats de Picasso és la seva filla Maya. Però a vegades ella m’envia coses de l’etapa catalana, perquè les autentifiqui jo.

P: I com s’ho fa per saber si una obra es autèntica?

R: No hi ha un mètode. És la familiaritat amb les obres de Picasso, la comparació. Jo m’he inventat un sistema d’autentificació. Abans certificava al dors de l’obra, però Picasso em va advertir que s’havien donat casos en què amb un procediment químic separaven el dors on hi havia la certificació i hi enganxaven una obra falsa. El meu sistema de certificació és diferent. Demano que m’ensenyin l’obra i dues fotografies de l’obra. Si l’obra és autèntica, firmo la certificació en una de les fotos i em guardo l’altra foto per al meu arxiu.

P: Vostè ha escrit molt sobre Picasso. En un dels seus llibres afirma que el català és una llengua ideal per escriure sobre pintura perquè és una llengua auroral. Què vol dir amb això?

R: Dic auroral perquè el català és una llengua jove. Al costat del castellà, que ha estat incessantment treballat, el català, tot i que ha tingut tantes interrupcions, ha conservat molta joventut. Ramon Llull, que és del segle XIII, s’entén tan bé que sembla com si hagués escrit fa quatre dies.

P: A Quaderns de l’Alquimista parla de la religió picassiana.

R: Arribo a dir això? Sí. La religió picassiana vol dir que té devots, com tota religió. No és una fúria passatgera. N’hi ha uns quants arreu del món que s’hi dediquen amb cos i ànima. A Castella tot just comencen. Bergamín li tenia devoció però no va escriure res sobre Picasso. Alberti va ser el primer d’adonar-se’n. Garcia Lorca va anar a Paris, però no li van deixar veure Picasso.

P: A vostè també li va costar molt accedir a Picasso.

R: Vaig trigar un any. Al principi el veia alguna vegada gràcies al Sabartés. Més tard, quan vaig tornar de París, vaig comprendre que la millor manera d’accedir a Picasso era escrivint llibres sobre ell. Només publicant-los i portant-los, podia tenir-hi accés. A partir de moment que li porto els llibres, la nostra relació canvia. Comprèn que em preocupo per la seva obra. Li faig preguntes i ell em respon molt bé.

P: Al seu llibre Estimat Picasso explica les vicissituds que va passar anys més tard per arribar a entrar a la finca on Picasso vivia prop de Cannes.

R: La seva dona, la Jacqueline, va veure que Picasso estava molt per mi i això no li agradava. Es va engelosir. Volia controlar les amistats del seu home. També devia veure que entre una cosa i l’altra, ell era molt generós amb mi. Picasso és un cas molt gros.

P: A Antonin Artaud o la invitació a la follia, vostè parla de les Lettres de Rodez i d’un estil vertiginós i al.lucinatori que ens obliga a passar a l’altra banda.

R: En aquestes cartes úniques, Artaud obre el procés de la follia mateixa: o estem amb ell o estem contra ell. Aquestes cartes ens revelen la veritable situació del poeta i el preu de la poesia: davant del món que ens volta, el poeta, per salvar la poesia del món, no ha tingut més remei que tornar-se boig. Diguem que la visió que de la seva vida va tenir Baudelaire, i que Rimbaud, defugint-la, no fa sinó engrandir, és possessió plena en Artaud.

P: I quina va ser la seva relació personal amb ell?

Josep Palau i Fabre, l'any 1970. Foto Fundació Palau

R: Artaud volia ser revolucionari en tot, però era un home completament consumit per les drogues. Una vegada, tornant de Barcelona, el vaig anar a veure. Artaud estava prostrat al llit. Jo aleshores patia del ronyó i portava una injecció de pantopon, que era un compost que contenia morfina. Li vaig preguntar si li serviria d’alguna cosa una injecció de ‘pantopon’. Només de sentir ‘pantopon’, se li van obrir uns ulls i es va reincorporar de seguida.

Més d’un s’estranya que aquesta col.lecció tan singular no hagi trobat un lloc a Barcelona. Palau i Fabre ha conservat aquestes joies durant anys en una caixa forta fins que els ha trobat l’espai que es mereixien, a l’antic edifici de Can Muntanyà, el casal d’un Indiano de Caldes d’Estrac. La Fundació Palau és l’acompliment de l’últim consell que Frederic Mistral va donar a Puig i Ferreter: “Aferreu-vos a la vostra terra i deixeu-vos de córrer món. El món no us ensenyarà res que no pugueu aprendre a casa vostra. Un pagès, creieu-me, és més interessant que un vagabund”. Allez voir Palau.
Núvol - Bernat Puigtobella. Barcelona

Origen


http://www.nuvol.com/entrevistes/allez-v...

Més sobre Escriptors i editors (482)