Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Eudald Puig, primer homenatge

Núvol - Bernat Puigtobella. Barcelona 8-Mai-2013


Eudald Puig, primer homenatge
Bernat Puigtobella. Barcelona.
/ 8.05.2013

Ahir els Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa van acollir un acte d’homenatge al poeta Eudald Puig (1948-2013). L’autor de Vinya cremada i Parc de gessamins va morir ara fa tres setmanes quan estava a punt de fer 65 anys. Aquest vespre Jaume Aulet, David Castillo, Jordi Llavina i Llorenç Soldevila parlaran de la seva obra. Ramon Bosch, Pep Solà i Llorenç Puig, germà del poeta, glossaran la seva figura.



Eudald Puig a Santa Coloma



La seva mort ha suscitat homenatges de poetes, des dels més grans als més joves. Joan Todó ha deixat per escrit al seu blog Fàstic una lectura atenta del versos d’Eudald Puig demostrant l’ascendència de Rimbaud i Trakl en la seva poesia. En la presentació de Parc de gessamins, Puig ja reconeixia el seu deute amb l’expressionisme alemany. Com apunta Todó, “l’advertiment era arriscat: plantejar tan directament el precedent d’un altre autor convida a llegir els textos com si fossin els d’un epígon, t’exposa a posar-te tu mateix l’etiqueta amb què et faran circular. Però alhora és honest”.

Avui a Núvol publiquem tres testimonis personals que ens parlen de l’Eudald professor, del lector, del bevedor, de l’Eudald pare. Jaume Aulet, professor de literatura catalana a la UAB, fa avui una evocació del poeta i confessa que probablement no s’hauria matriculat a Filologia si l’Eudald Puig, aleshores professor de batxillerat a la Tecnos, no l’hagués iniciat en certes lectures: “El nostre professor va fer una cosa que ara, simplement, ens semblaria insòlita (gairebé delictiva): va prescindir d’una bona part de les lectures obligatòries del curs i ens va fer llegir unes obres que ell considerava que eren més adequades per inculcar-nos el verí de la literatura”. Segons Aulet, el professor els va obrir els ulls a la literatura universal.

“Quan parlava de poetes catalans, de sobte estava parlant de tot el paisatge de poetes europeus o americans”, explica avui a Núvol Andreu Pérez Mingorance, que va ser deixeble d’Eudald Puig a l’Institut Blanxart, i un lector fidel de la seva poesia des del seu primer llibre, ‘Cel de nit’, publicat a La Gaia Ciència l’any 1979.

El poeta Lluís Codinas també rememora avui a Núvol aquella època de joventut: “Jo vaig esser molt amic de l’Eudald Puig. Ens coneixíem des de fa molts anys. Rememoro perfectament un dia de finals de juny, en què ell i jo, junt amb d’altres, anàrem a Barcelona, al Liceu, per fer d’extres a la versió televisiva de “El viudo Rius”. Des de les deu del matí fins a les onze de la nit, allà tancats, vestits d’època, amb una calor terrible que els nombrosos focus afilaven més. Maleïda escena de la bomba dels anarquistes. També una nit d’hivern, en un pis on ell aleshores vivia, prop del barri de Sant Pere de Terrassa, on em va llegir el primers poemes del que més endavant seria Cel de nit”.

Andreu Pérez Bangorance explica al seu article anècdotes divertides i reveladores d’una època, la primera transició, en què es començaven a respirar els primers aires de llibertat, sempre barrejats amb el fum del tabac. “Podria escriure d’una tirada sobre aquell home que no tan sols era un poeta; era un matemàtic i un científic, coneixia la ciència i les matemàtiques meravellosament bé. Recordo, ja quan vaig ser professor al Blanxart, un dia a la sala de professors en què en Pep Ballvé i un professor de matemàtiques li duien equacions difícils de solucionar, i sempre se’n sortia: era així.”, explica Andreu Pérez Bangorance.

En el seu article d’avui a Núvol Lluís Codinas rememora “un moment especialment àlgid: una tarda em vaig presentar a casa seva, entre les sis i les set, i el vaig trobar acabant de dinar, els àpats de l’Eudald no s’ajustaven mai als horaris convencionals. Em va servir una copa de vi, i allargant-me un paper em va dir: “llegeix això, l’acabo de fer”. Vaig llegir aquell poema, i vaig quedar francament fascinat. Li vaig dir: “Molt bé, m’agrada molt”. Aleshores, a preguntes meves, em va fer una llarga explicació sobre el mot “estramoni”, perquè jo d’herbes hi entenc molt poc, per no dir gens. És el poema número XXIV, de La vida entredita, sens dubte, encara avui, un dels meus preferits”.



Eudald Puig | Foto de Carles Mercader Fulquet



En aquest poema, Eudald Puig hi escriu aquests versos: “m’embriago amb una tisana d’estramoni / per a crear un cel sense imatges”. Els poemes de La vida entredita semblen estar travessats per aquesta transitòria pèrdua de consciència, sigui a través del somni o de l’entotsolament del poeta, que s’abandona a contemplar “el temps que passa espesseint la sang”. El poeta sembla abstreure’s de tot i renunciar a l’acció, tal com ell mateix declara en la nota preliminar quan ens adverteix que entén l’adjectiu entredita en el sentit recollit pel diccionari Alcover Moll: “privat d’obrar, de raonar, en suspens”. És en aquest espai ‘suspens’ on habita la poesia. El poeta s’hi ha de submergir per poder pouar del fons les paraules que li permeten de veure la realitat transfigurada: “M’abismo dintre meu i dic mots de santa claror”.

Després de La vida entredita, premi Agustí Bartra 2005, Puig ja no havia publicat cap més llibre, però tenia al calaix dos inèdits. Un volum de haikús i un recull de proses poètiques que encara no tenia títol definitiu i que havia lliurat a Núvol per tal de fer-ne una edició digital. Les havia donat a llegir a alguns amics, a Jordi Llavina, al mateix Lluís Codinas o a Feliu Formosa, que fa alguns dies, consternat, ens escrivia aquestes impressions per correu electrònic: “Per a mi l’Eudald va ser un personatge una mica enigmàtic, però també -n’estic convençut- ‘un dels grans’, com afirma David Castillo al pròleg de ‘La vida entredita’. Amb el record de les nostres trobades durant la meva època terrassenca, lamento molt sincerament la seva mort. Fa un parell d’anys, a Terrassa, em vaig trobar pel carrer l’Eudald. Amb el seu caràcter insistent, em va fer acompanyar-lo a un bar i em va llegir unes quantes proses poètiques que havia escrit i que pensava revisar. Em van deixar enlluernat. Eren molt bones. Després m’ha estranyat que l’Eudald no les publiqués, que les retingués tant de temps. No crec que hagués tingut dificultats per publicar-les. ”

Jordi Llavina, que participarà en l’homenatge d’aquest vespre als Amics de les Arts de Terrassa (19h), va ser un d’aquests lectors privilegiats a qui Eudald Puig va confiar el seu últim llibre. Llavina en va parlar a l’obituari que li va dedicar al suplement Cultura d’El PuntAvui el 26 d’abril: “Ara fa dos anys, l’Eudald, a qui no coneixia personalment, se’m va adreçar perquè llegís un llibre seu, inèdit: La casa de la muntanya. Es tracta d’unes bellíssimes proses poètiques que de seguida van motivar el meu entusiasme (un sol vers, una llarga frase, per a cada una d’elles), en què la veu lírica retorna, per quedar-s’hi, al país de la infantesa —el Manlleu natal—, i n’extreu una llum admirable. Hi ha, en aquesta obra, un desig de fondre el jo amb la naturalesa, d’aigualir tothora el dolor de la consciència: ‘Una ungla del peu o de la mà eren el mateix que tot’. La mort hi apareix només ocasionalment. És una obra de celebració, amb unes imatges esplèndides, pures.”

Quan un any més tard Eudald Puig ens va fer arribar a Núvol La casa de la muntanya, el recull ja portava un altre títol: Evocacions. La peça que obre aquest nou llibre es titula ‘Escriure’, i expressa en prosa el mateix desistiment en què ha de viure el poeta per estar disponible davant la irrupció de la poesia. El poema diu així:

“En l’interior de la ment on tot és sendera oculta hi ha un lloc on poden néixer paraules alades com flames i pots pronunciar-les diverses vegades perquè espeteguin com guspires i vibrin en l’espai i llavors el dolor s’esmorteeix i viure et sembla que té interès quan per exemple dius que els camps reverdeixen i els lilàs tornen a florir i malgrat que tot sempre és el mateix quan surts al balcó tens ganes de respirar un aire nou encara que després rodolis pels carrers com sempre fins que arriba la nit amb mil tenalles negres que capolen cel i terra i tot resta fet miques un altre cop però els pensaments van i vénen amb una forta lluïssor encara que la boira et cali fins al moll de l’os i després amb una forta estrebada que trenca els lligams et desempallegues de tots els ninots que et miren i s’aviven els mots i sents un violí que parla i t’animen uns tons musicals i pots tornar a escriure.”
Bernat Puigtobella

@puigtobella http://www.nuvol.com

Núvol - Bernat Puigtobella. Barcelona

Origen


http://www.nuvol.com/noticies/eudald-pui...

Més sobre Escriptors i editors (482)