Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Notí­cies > Cinema
imprimir Imprimir

Ventura Pons: 'Qui encara dubti que el cinema català és universal, que s'ho faci mirar'

Vilaweb - Roger Cassany 8-Jul-2013

Dilluns 08.07.2013 06:00

Autor/s: Roger Cassany
Ventura Pons: 'Qui encara dubti que el cinema català és universal, que s'ho faci mirar'

Entrevista al director de cinema, que aquests dies és doblement homenatjat a Mèxic, amb la retrospectiva més àmplia que li hagin fet mai

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Ventura Pons no es cansa de treballar i de recollir premis i reconeixements allà on va. En trenta-sis anys que fa que es dedica al cinema, ha dirigit vint-i-cinc llargmetratges. És a dir, un film per cada any i mig, un nivell de producció altíssim. Però alhora ha estat guardonat a tot el món per la qualitat. Se n'han fet retrospectives a l'ICA (Institute of Contemporary Arts) de Londres, al Lincoln Center de Nova York i al Festival de Cinema BAFICI de Buenos Aires, entre molts més. Justament, aquests dies és a Mèxic, on ha estat el convidat d'honor a la Mostra de Cinema Gay de Monterrey i a partir de dijous, dia 11, serà a la capital, on la Cineteca Nacional, un dels centres de referència en el cinema mundial, li dedica la retrospectiva més àmplia que li hagin fet mai, amb la projecció de divuit films seus. S'hi inclou 'Un berenar a Ginebra', el darrer llargmetratge, que relata la trobada entre Mercè Rodoreda i Josep Maria Castellet a Ginebra, i que encara s'ha d'estrenar al nostre país. D'aquest reguitzell de reconeixements internacionals, de la necessitat de treballar sense aturar-se, de la universalitat del cinema català i també del darrer film i dels nous projectes, que evidentment ja s'han engegat, en parlem en aquesta entrevista.

—La retrospectiva d'aquesta setmana és la més àmplia que us hagin fet mai...
—Mèxic és un país amb una gran tradició cinematogràfica, tant industrial com cultural. La Cineteca de la capital és un dels llocs de referència al món i m'honora molt aquesta amplíssima retrospectiva de divuit títols, igualment com la que em fan a Monterrey. He tingut la sort que han ajustat les dates en totes dues ciutats i així puc assistir a totes dues.

—Aquests darrers anys us n'han fetes unes quantes en espais de pes. Què significa?
—Sí, aquestes dues retrospectives a Mèxic s'afegeixen a una llista de primer ordre mundial, començant pel Lincoln Center de Nova York, l'ICA de Londres, la Cinemateca Americana de Los Angeles, les de Buenos Aires, etc. Una llista que mai no hauria somniat quan vaig començar a fer cinema; suposo que és el resultat de tants anys de feina.

—Què hi veieu, als films, quan veieu la pròpia retrospectiva?
—Doncs més aviat poca cosa! De fet, acostumo a presentar la sessió inaugural on sempre hi ha un munt d'autoritats locals, fer alguna conferència de premsa i, quan escau, si encara hi sóc, fer diàlegs amb el públic, del qual sempre s'aprèn molt! Aquesta és la part més interessant. Veure la relació que la teva feina estableix amb gent de cultures tan diverses, siguis a Mèxic o a Tòquio.

—Hi ha qui diu que el cinema català no és prou universal. Però la seva obra ha tingut un gran reconeixement internacional, com prova una vegada més aquesta retrospectiva. Què en penseu?
—Jo sóc responsable únicament de la meva feina: de curts de gambals n'hi ha arreu. Cal dir que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Si amb més de sis-cents cinquanta festivals, trenta retrospectives, premis internacionals, congrés acadèmic als EUA, 'panels' en una vintena d'universitats, jo què sé... encara tenen aquests dubtes, potser que s'ho facin mirar.

—Com és el contacte amb el públic de fora?
—Del públic sempre se n'aprèn. I molt! Cal saber parar els pàmpols.

—Dels divuit films triats per a la retrospectiva, quins destacaríeu o quin us fan especial il·lusió?
—N'hi ha que sembla mentida que amb els anys que tenen encara funcionin tan bé. I d'aquests n'hi ha una bona colla entre els vint-i-cinc que ja he fet i els divuit escollits...

—N'hi ha d'emblemàtics com l'Ocaña. No ha envellit gens...
—Ha quedat com un clàssic. Sembla mentida que trenta-sis anys després de rodar-la encara faci la volta al món. Qui ho havia de dir! El secret és que el missatge era i és universal i que a la vegada ha quedat com un testimoni dels anys de la transició, quan aquesta Barcelona nostra bullia, després de la mort del dictador.

—La relació entre Mèxic i Catalunya havia tingut punts molt alts... Continua viva aquesta relació?
—Mèxic és el país que mai no va reconèixer el franquisme per vergonya de les democràcies europees. I que va acollir molta de la nostra gent de l'exili: Calders, Bartra, Tísner, que treballà molt com a escenògraf en el cinema mexicà...

—Tanca la retrospectiva 'Un berenar a Ginebra'. Quan el podrem veure al nostre país?
—Espero, segons que em diuen a TV3, a l'octubre o al novembre.

—No el veurem als cinemes?
—Al Principat, la primera pantalla és TV3 i a la resta de l'estat sortirem als cinemes. És una qüestió de finançament. Mentrestant, fem festivals. És un film molt especial, una història que tenia al cap de fer des de fa vint-i-cinc anys i al final el somni s'ha fet realitat.

—No us canseu mai. En què treballeu ara?
—Enllesteixo un llargmetratge documentalista, 'Ignasi M.', que pinta molt bé. És el tercer de la meva vida després de 'Ocaña' i 'El Gran Gato'. Tinc un primer muntatge que vaig ensenyant a gent propera i la resposta és tan bona que sobrepassa totes les expectatives. La idea és escalfar-lo a festivals i estrenar-lo als cinemes el gener del 2014.

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

'Any de Gràcia', al Festival de Cinema Europeu de Mèxic

A banda les dues retrospectives que al juliol Mèxic dedica a Ventura Pons, aquesta setmana la Cineteca Nacional acull el Festival del Cinema Europeu d'enguany, en el qual es projectarà també, dimecres, un film de Pons: 'Any de Gràcia' (2011).
Ventura Pons, trenta-sis anys de cinema i de reconeixements

Després de dirigir una vintena d’obres teatrals, Ventura Pons va rodar l’any 1977, 'Ocaña, retrat intermitent', seleccionat oficialment per al Festival de Canes. D'aleshores ençà ha rodat 25 llargmetratges, 23 dels quals produïts amb la seva companyia, els Films de la Rambla, fundada l'any 1985. La seva obra es programa contínuament en els millors festivals internacionals. S'hi destaca la Berlinale, on ha aconseguit una presència consecutiva durant cinc anys, i a la vegada ha estat estrenada en nombrosos països. Ha estat homenatjat als Festivals de Chicago, Montpeller, Galway, Bogotà, Tessalònica, Belgrad, Dijon, Luxemburg, Piestany, Monterrey, Torí i Lima.

També se n'han presentat retrospectives, entre més, a l'ICA (Institute of Contemporary Arts) de Londres, al Lincoln Center de Nova York, als Festivals de Cinema BAFICI de Buenos Aires, Varsòvia, Valdívia, Caracas i Istambul, l'American Cinematheque de Los Angeles, les tres cinemateques d'Israel (Jerusalem, Haifa i Tel-Aviv), Caracas, Montevideo... i als Instituts Cervantes d'Estocolm, Roma, Bremen, Viena, Damasc, Beirut i Amman.

Ha rebut nombrosos premis internacionals com el Gloria Award de Chicago (EUA), Galway Hooker d'Irlanda, Zlatni Pecât (Segell d’Or) de Belgrad, Sèrbia, Respect Award a Piestany, Eslovàquia, i premis per tota la seva carrera als festivals de Lima (Perú), Torí (Itàlia) i Montpeller (Occitània). També ha rebut el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya, un Premi Ondas, el Premio Ciudad de Huesca, la Creu de Sant Jordi i la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.

Vilaweb - Roger Cassany

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4132251/2...

Més sobre Cinema català (233)