Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Les febleses del finançament del cinema català

Vilaweb - Rocío Santaeufemia i Iris Vieiros 12-Nov-2013

Dimarts 12.11.2013 09:18

Autor/s: Rocío Santaeufemia i Iris Vieiros
Les febleses del finançament del cinema català

Aquest sector cultural, molt afectat per la crisi, busca alternatives d'inversió

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

El sector del cinema ha sortit greument malparat des que l’any passat es va apujar l’IVA del 8 al 21 per cent en activitats culturals. Això va provocar la reducció del nombre d'espectadors. Aquesta disminució, junt amb el descens pressupostari cultural, dificulta el finançament del cinema català, un cinema de profunda identitat nacional que es pretén mantenir en peu davant el gegant cinematogràfic americà.

Preservar la identitat cultural de Catalunya és l’objectiu bàsic de les estratègies econòmiques impulsades per la Generalitat quant al finançament del cinema.

L’àmbit cinematogràfic català es financia amb diners públics de l'estat espanyol i amb diners de la Generalitat. Els primers provenen del Ministeri de Cultura i l’ICAA i els segons de la Conselleria de Cultura i el Departament d’Indústries Culturals (ICEC). Així ho explica Carles Torras, productor de Zabriskie Films. En el seu cas, assegura que estan notant la crisi “en que el Ministeri de Cultura ha suspès unes subvencions que estaven compromeses”. Aquestes ajudes es donen dos anys després de la producció, de tal manera que fins llavors el productor ha d’aconseguir els diners pel seu compte. “Això afecta a tots els productors”, afirma Torras.

D’altra banda, les televisions també tenen l’obligació de contribuir amb un cinc per cent dels seus ingressos en el finançament del cinema nacional. Però degut a la crisi, les cadenes de televisió han reduït els diners invertits en publicitat. Al tenir menys ingressos inverteixen menys en cinema.

Tal i com afirma Joan Corbella, professor de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, “el cinema és cultura i ajuda a crear la identitat d’un país, per tant s’ha d’invertir en ell”. El problema no és que no hi hagin ganes ni talent, sinó que moltes vegades els cineastes es veuen lligats de mans al no poder tirar endavant nous projectes per la manca de pressupost. Aquesta és la situació de la cineasta Elisenda Dalmau, qui assegura que “molts cops, la gent d’aquest sector s’ha de buscar la vida per altres bandes ja que el cinema avui en dia no dóna per viure tot l’any”.

Alternatives de finançament

Una de les alternatives de finançament que va treure a la llum recentment la Generalitat va ser un impost anual per a les famílies catalanes que suposava un recàrrec d’entre sis i deu euros per tal de finançar el cinema produït a Catalunya.

Una altra de les iniciatives que ja es ve implantant a França des de fa anys és que al preu de l’entrada s’inclogui una quantitat per contribuir a la subvenció del cinema propi. Amb això, les autoritats franceses pretenen que qui financi el cinema nacional siguin tant aquelles persones que van al cinema a veure una pel·lícula americana com aquelles que consumeixen produccions estatals. Puja el preu de l’entrada, però d’aquesta manera també es pot ajudar a mantenir la identitat cultural pròpia.

Per altra banda, també es presenta com a una opció el ‘crowdfunding’ o micromecenatge, tal i com afirma l’Elisenda Dalmau. Aquest consisteix en la cooperació col·lectiva entre persones a la xarxa per aconseguir diners per finançar iniciatives d’unes altres persones o organitzacions.

A més d’aquestes, també existeix una altra alternativa: la coproducció. Consisteix en treballar conjuntament amb empreses d’altres països. D’aquesta manera, si intervenen dos o més països en la producció d’un llargmetratge s’aconsegueixen més fons i, a més, es pot optar a subvencions europees. “Vas sumant subvencions i, més o menys, podran arribar a quadrar les xifres”, afirma. I és que molt difícilment la gent arrisca el seus diners i prou, i menys com està avui en dia la indústria del cinema.

Produccions catalanes en xifres

Catalunya l’any passat va produir entre 50 i 60 pel·lícules en total. D’aquestes, rodades originalment en català hi han unes deu o dotze, inclosos documentals. La qüestió és que hi ha molta pel·lícula oficialment catalana que en realitat es una pel·lícula en coproducció amb un altre país, o un film estatal que passa com a català per poder comptar amb les subvencions de la Generalitat. Aquest és el cas de ‘Los ojos de Julia’, un llargmetratge que oficialment era català, perquè la productora ho era, però en canvi estava rodada en castellà. Per tant, el cinema català no sempre ha de ser cinema en llengua catalana.

S’opta per aquesta sortida ja que si només es fessin pel·lícules en català, probablement la indústria del sector seria molt petita, ja que el públic seria reduït a l’àmbit de la comunitat autònoma. En canvi, si també es produeixen pel·lícules de l’estat espanyol o europees, això provoca que tota la indústria vagi activant-se i esdevingui més competitiva, ja que el públic receptor serà més gran.

Cinema català, cinema escàs/deficitari?

Segons el professor Corbella, el cinema català té un problema de reputació, com el que va tenir durant molts anys el cinema de l’estat espanyol. Avui en dia aquest últim ja ha evolucionat, i, fins i tot, es troba molt ben considerat. Però, passa el mateix amb el català?

Fa pocs anys, la Generalitat va ajudar econòmicament a diferents productors. Es va proposar demostrar que el cinema català també podia fer bones pel·lícules quan es tenen diners. Va ser en aquesta etapa quan sorgiren produccions de gran èxit com ‘Pa negre’, ‘Herois’, ‘Bruc’, ‘Eva’ o ‘Floquet de neu’.

Tot és qüestió de diners. Per aconseguir un cinema de qualitat, calen ajudes per utilitzar mitjans tècnics o de producció més competitius (des d’una empresa de màrqueting que assessori sobre quin càsting es el millor, o algú que supervisi el guió i que faci millores). Aquesta és l’assignatura pendent.

Cinema català menys exitós?

Hi ha qui pensa que el cinema català no té tant d’èxit com el d’altres països. Això és degut a la promoció. La filmografia catalana presenta problemes a l’hora d’aconseguir diners: els pocs fons que es recapten s’inverteixen pràcticament per complet en la producció, i el resultat és que no queden diners per promocionar. Les pel·lícules catalanes no són considerades poc exitoses perquè no siguin de qualitat, sinó perquè no hi ha prou diners per donar-les a conèixer. Aquest és el tema clau.

Tot i que el present és poc encoratjador, el cinema continuarà. De creativitat en sobra i de ganes també. El que falta són ajudes econòmiques. Que la gent cregui en els projectes i que, des del govern, es recolzin iniciatives. El cinema és cultura i la cultura és la identitat d’una nació. Cal invertir en ella per preservar-la.

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

La crisi del cinema a les escoles

Les dificultats del cinema no es reflecteixen només a les produccions. També tenen les seves conseqüències a les escoles.

S’estan produint molts canvis i no tots tenen a veure amb els diners. Les noves tecnologies han irromput al món del cinema amb molta força, i al món educatiu ho fan de manera positiva. Gràcies als avenços es facilita molt el procés de producció als estudiants. Avui dia gairebé qualsevol pot fer un curtmetratge, afirma el director i professor de Llenguatge Audiovisual de l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB), Xavi Puebla. Només calen una càmera digital i un programa d'edició.

Les noves tecnologies faciliten el procés de producció i l'agilitzen. Però aquesta evolució també està provocant que es produeixi molt cinema de ‘low cost’ (amb pressupost de menys de mig milió d’euros). Davant aquesta situació es planteja un nou debat. El professor de l'ECIB es pregunta si aquest hauria de ser el format normal de producció de cinema. “Està bé que les pel·lícules es produeixin en baix pressupost, però el cinema sempre ha d’estar professionalitzat”, n'opina. Xavi Puebla afegeix que tot i que tothom comença al món del cinema amb aquest tipus de pel·lícules, “en el moment en que un comença a fer un llargmetratge tota la gent que hi treballa hauria de cobrar per l’esforç”.

En aquests moments difícils moltes pel·lícules no reben la difusió necessària i això afecta al seu reconeixement entre els espectadors. Mentre unes s'esperen amb gran expectació, d'altres són gairebé desconegudes. Segons Puebla, això no és perquè una pel·lícula tingui més qualitat que una altra, sinó “perquè una ve acompanyada d’una promoció molt potent o d’una inversió molt forta”. Aquest és el cas de ‘Pa negre’. Puebla opina que com aquesta en els últims anys hi han hagut altres llargmetratges de gran qualitat, però que no han tingut una difusió suficient.

Així doncs, és moment de canvis i el cinema s'ha d’adaptar per continuar endavant. Aquest canvi comença a les escoles. L'ECIB està associat amb 9zeros, l'Escola d'Animació de Catalunya. Junts volen integrar dins de la ficció tant les seves característiques pròpies com les del documental. “Cal fugir de la narrativa de ficció convencional i intentar trobar fórmules narratives que vagin en altres direccions”, assegura Puebla. “L’objectiu és que l’alumne trobi la seva forma d’expressió”.
Vilaweb - Rocío Santaeufemia i Iris Vieiros

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4155458/2...

Més sobre Cinema català (233)