Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Mary Ann Newman, al descobert (2/2)

Vilaweb - Montserrat Serra 23-Jul-2014

Dimecres 23.07.2014 06:00

Autor/s: Montserrat Serra
Mary Ann Newman, al descobert (2/2)

Ambaixadora de la cultura catalana a Nova York des dels anys vuitanta · Descobrim la seva passió per Eugeni d'Ors i com ha travat amistat amb Senén Florensa, Xavier Rubert de Ventós, Quim Monzó, Pasqual Maragall...

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame

El lloc és la gent. En el cas de Mary Ann Newman, el sentit d'aquesta frase s'amplifica per les dimensions, perquè va lligada a la presència de la cultura catalana a Nova York. La tasca que ha fet aquesta catalanista, traductora, professora de literatura, ha estat determinant. Fins al punt que no es pot traçar la història de la presència de la cultura catalana a Nova York sense citar-la a bastament, tant en l'àmbit personal com en l'àmbit acadèmic i cultural, des de fa tres dècades. Ho expliquem.

Mary Ann Newman va néixer a Nova York a començament dels anys cinquanta i va estudiar literatura a la New York University (NYU). Va entrar en contacte amb Catalunya a través dels estudis hispànics. La primera vegada que va visitar Barcelona, el 1972, va arribar per l'estació de França i la ciutat la va atrapar. Encara era una Barcelona grisa sota el franquisme, però amb moltes ganes d'esclatar.

Temps després, Newman tornava a baixar d'un tren a l'estació de França i comprava un exemplar del primer número del diari Avui, el 23 d'abril de 1976, i descobria la diada de Sant Jordi. Entre el 1980 i el 1981 va viure un any a la Barcelona més 'underground', en un pis del carrer de la Cendra, en ple barri xino, el que havia ocupat David Rosenthal, el traductor del 'Tirant lo blanc' a l'anglès. El cop d'estat del 23-F la va enxampar ací.

A través del diplomàtic Senén Florensa, que havia conegut a la Universitat de Nova York, Newman va començar a conrear un gruix d'amistats que li van fer conèixer el país: de Valls a Tarragona i a Sitges, entre caragolades i paelles. Després vingué Xavier Rubert de Ventós i l'Empordà, amb tot un altre àmbit d'influència. I més tard, Jaume Vallcorba i Quim Monzó.

Amb tot, Mary Ann Newman explica que va aprendre el català pels carrers de Barcelona, però va estudiar-lo de bo de bo a Nova York, ensenyant-lo als seus amics americans, aprenent-se les lliçons del 'Teach Yourself Catalan' d'Alan Yates. I va aconseguir una beca Fulbright per fer la tesi doctoral sobre Eugeni d'Ors. Tot un personatge, Mary Ann Newman.

—Com se us va acudir de triar Eugeni d'Ors per a la tesi doctoral?
—Volia treballar sobre algun aspecte de la literatura catalana. Aleshores no era ben vist Eugeni d'Ors --bé, ni ara tampoc-- i jo em pensava que el fulminaria també. Però vaig descobrir el llibre 'Oceanografia del tedi' a la Biblioteca Pública de Nova York i em vaig adonar que Eugeni d'Ors era un escriptor fantàstic! I em va interessar entendre com havia pogut produir una joia com aquella.

—En aquell moment ja coneixíeu l'editor Jaume Vallcorba i la seva colla de Quaderns Crema?
—Vaig començar la tesi el 1978. Aquell any vaig conèixer Xavier Rubert de Ventós, que era soci fundador de l'Institut d'Humanitats de la NYU. Temps després, instal·lada a Barcelona, va ser Xavier Rubert qui em va presentar en Jaume Vallcorba, tot dient-me que era un jove editor molt entès en Eugeni d'Ors i que li semblava molt interessant que una americana fes la tesi sobre l'escriptor noucentista. Vallcorba em va presentar en Quim Monzó, un dia al Goblins, el bar de sota la casa d'en Vallcorba.

—La vinculació professional i personal amb Catalunya no es va circumscriure a Eugeni d'Ors. A través de la NYU, vau tenir un paper molt actiu en la primera Càtedra Barcelona-Nova York.
—Allò va ser fantàstic. Va durar tres anys, del 1983 al 1986, i era un programa d'intercanvi entre la Universitat de Barcelona i la NYU. Jo encara era estudiant doctoral en aquell moment. L'homòleg del rector Badia i Margarit a la NYU era John Brademas, president de la Universitat de Nova Yok, especialista en el moviment anarquista a Catalunya i Andalusia. Jo portava el dia a dia de la càtedra i definia el programa. Per la càtedra va passar Martí de Riquer per explicar el 'Tirant lo blanc', Anthony Bonner a parlar de Ramon Llull, Lluís Izquierdo parlant sobre literatura catalana, Manuel de Solà Morales i Maria Rubert de Ventós a fer un semestre sobre urbanisme, Mary Nash a explicar història de les dones a Catalunya, Eugènia Balcells i Barbara Held a fer un 'happening' de postals i flauta… Va ser un programa esplèndid. I per les meves mans van passar una trentena d'estudiants de català, un dels quals era Robert Lubar, avui patró de la Fundació Miró de Barcelona i un dels grans experts en Miró del món. I ell ha format Jordana Mendelson i Míriam Basilio, que continuen la transmissió d'història de l'art català a Nova York. Les càtedres permeten això, la continuïtat, que és imprescindible per a una cultura.

—Vist amb perspectiva, i tot i que només va durar tres anys, sembla que la Càtedra Barcelona-Nova York va ser important. Tant per a difondre la cultura catalana a Nova York i els Estats Units, com per a donar visibilitat a tot d'intel·lectuals catalans.
—És clar, era un pal de paller. Jo crec que va ser miraculós: l'any 1983, el president Pujol, que havia estat elegit president de la Generalitat el 1980, va ser rebut a la Universitat de Nova York perquè en aquell moment la Càtedra era l'única institució cultural d'arrel catalana a Nova York! Només una mica abans, el 1978, s'havia format la North American Catalan Society. Va ser un moment molt interessant. Hi havia activitat.

—En aquells primers anys vuitanta, també vau entrar en contacte amb Quim Monzó, que feia estada a Nova York i us convertiríeu en la seva traductora a l'anglès.
—Sí, ens vam fer molt amics. També hi havia molts artistes catalans: en Miralda, en Muntadas, en Francesc Torres, l'Eugènia Balcells… I en Perico Pastor, que amb en Quim escrivien articles sobre art per al setmanari El Món. Ells reflectien --i criticaven-- l'esclat del moviment postmodern a Nova York.

—Era un Nova York molt molt efervescent, contracultural.
—Eren els primers anys de Reagan, però encara vivíem el final dels moviments llibertaris dels seixanta i setanta. També era el moment en què Nova York s'enfonsava econòmicament, era una ciutat dura. Però jo vaig viure aquell moment amb passió, no pas amb por.

—N'heu tingut mai, de por?
—Mai (ha, ha, ha).

—Monzó us va dedicar la novel·la 'Benzina', que va escriure a Nova York.
—En aquell moment jo em dedicava a traduir. I vaig traduir tres contes de 'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux i Maury' i els vaig passar a un agent literari que se'n va enamorar. Però, de fet, en aquell moment Monzó escrivia 'Benzina' i l'editorial va preferir una novel·la que el recull de contes (aquesta mania de les editorials que diuen que es venen millor les novel·les). I vam fer un dossier, jo en vaig fer una mostra de traducció i van contractar-la. Però al final van optar pels contes i vaig traduir tot 'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux i Maury' amb el títol de 'O'clock' i el van publicar. No va ser fins vint anys després que es va publicar la traducció de 'Benzina', amb el títol de 'Gasoline'.

—En aquell moment ja passaven molts catalans per casa vostra?
—Doncs mira, en Ventura Pons, que en aquell temps encara feia teatre, va venir amb en Joaquim Cardona per treballar amb en Monzó el muntatge de 'Tres boleros' ('The Torch Song Trilogy'). I en Ventura i en Quim Cardona es van quedar a casa meva, que no era lluny de la casa d'en Monzó.

—Va començar a ser habitual que gent de la cultura que passava per Nova York fes estada a casa vostra.
—No recordo quan va començar a ser habitual, però per casa ha passat moltíssima gent. Una vegada van coincidir a casa dormint la Marta Mata, la Pilar Figueres i dues mestres més de Rosa Sensat, a més d'Àlex Susanna i en Guillem Jordi Graells. En un altre moment, quan en Quim Monzó i en Ventura Pons van venir a fer 'El tango de Dom Joan', van coincidir a casa amb en Jordi Beltran, en Xavier Montanyà, en Xavier Sardà i en Domènec Reixach. Ho recordo amb molta simpatia.

—Un dels fets més interessants de la vostra trajectòria és que heu entrat en contacte amb gent molt diversa de la societat catalana. I això us ha donat una perspectiva molt plural.
—Sí, podria parlar de diversos camins: el camí Senén Florensa, el de Xavier Rubert, el de Quim Monzó… I després tota la gent que passava per la càtedra. Hi ha molta gent que ha passat per casa. De fet, m'agradaria fer una crida a tothom que hagi passat per casa meva perquè m'escrigui explicant-m'ho. Perquè quan els altres m'expliquen què recorden descobreixo coses molt diferents.

—La publicació de llibres catalans en anglès ha estat sempre tan difícil com ara?
—El primer llibre d'en Monzó va ser arribar i moldre. I va tenir una crítica al New York Times. Però després vaig passar molts anys sense fer cap més traducció. Ara, la quantitat de llibres que es comencen a traduir del català i a publicar en editorials nord-americanes és significativa. És un bon moment. Els ajuts de l'Institut Ramon Llull també hi han ajudat molt. Aquest abril s'ha publicat 'El quadern gris'. És una fita aquesta edició, perquè ha sortit en una editorial petita, però de molta anomenada, New York Review Books, i que té un molt bon catàleg. I ha tingut molt bona difusió, bona crítica… Els problema per a la literatura catalana traduïda és que sempre tens llibres escadussers, d'èpoques molt diferents, que es publiquen vint anys més tard d'aparèixer… És molt difícil que un lector, fins i tot amatent però no especialista, es faci càrrec del que és la literatura catalana. És clar, ara ja hi ha un gruix de traduccions i hi ha gent que llegeix aquest gruix d'obres, i això serà molt important.

—Amb aquest context, aniria molt bé de tenir un Catalan Center, com el que vau engegar al 2007 i que vau mantenir fins que les retallades del govern català i les prioritats del director de l'Institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro, el van tancar el 2011.
—El Catalan Center era una mica com el programa d'estudis catalans de la Càtedra Barcelona-Nova York: era un espai segur per a difondre la cultura catalana a Nova York. Per exemple, quan es va publicar 'Viatge d'hivern', de Jaume Cabré, en anglès, el van convidar a fer un curs a la Càtedra Coromines de Xicago. Però, evidentment, si Jaume Cabré venia als Estats Units, una parada segura era el Catalan Center. I per a qualsevol altre català il·lustre que arribés a Nova York, el Catalan Center era un lloc segur. Per relativament pocs diners podíem utilitzar tota la Universitat de Nova York i, de fet, tota la ciutat, perquè la universitat va acceptar que féssim actes a fora. Era un bon trampolí, una bona plataforma de llançament. El Catalan Center tenia una certa visibilitat i un cert reconeixement.

—Una altra pèrdua.
—Va ser una pèrdua, sí. A més, en aquell moment, a l'Acadèmia semblava que la presència catalana en l'àmbit universitari era molt sòlida, perquè hi havia un catedràtic a Brown University, l'Enric Bou, i un catedràtic a Harvard, en Brad Epps, i la Sharon Feldman a la Universitat de Richmond, la Càtedra Coromines a Xicago i en Joan Ramon Resina a Stanford. Però després hem descobert que continuava essent un panorama fràgil: quan l'Enric Bou decideix d'anar-se'n a Venècia, la línia d'hispàniques de la Brown University no necessàriament és de català. I a Harvard i Stanford, tampoc. Per tant, els estudis catalans continuen depenent de les voluntats individuals. Per això, des del nou projecte, el Farragut Fund, m'agradaria d'aquí a deu anys, quan hagi arrelat, començar a buscar fons importants per crear càtedres.

—Càtedres de llengua i literatura catalana?
—Càtedres de diversos àmbits en universitats significatives: una càtedra de literatura catalana, una altra d'història de l'art català, una càtedra d'història de Catalunya… Fer una càtedra són dos milions de dòlars. Però garanteix la continuïtat dels estudis catalans als Estats Units, la preparació de doctorands, de les noves generacions. És molt important crear estructura i continuïtat.

—Hi ha una altra persona fonamental per a la vostra relació amb Catalunya. És Pasqual Maragall.
—I tant! Per començar perquè va fundar la Càtedra Barcelona-Nova York. Amb aquest projecte ens vam conèixer. Però vam arribar a fer una amistat l'any que va passar entre Roma i Nova York. L'època de Nova York, jo li portava els papers. Vaig aprendre moltíssim, amb ell. En Pasqual venia de ser l'alcalde olímpic però, a més, durant aquell any, també va ser el president el Comitè de les Regions d'Europa. A Nova York ell va muntar dos projectes: un gran congrés que es deia 'Un món de ciutats' i era sobre ciutats, regions i nacions. I després un seminari sobre la devolució a Espanya i Europa, el retorn de poders als governs locals. En Pasqual estava en un moment molt brillant, reflexionant sobre tot el que havia fet essent alcalde i, a més a més, llegint i aprofundint. I tot això jo ho vaig xuclar i va ser un entrenament increïble. De manera que quan es va presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat, jo vaig venir a Barcelona i vaig fer de voluntària per donar-li suport i vaig acabar treballant en la campanya. I li vaig fer d'ombra, que es diu, durant la campanya electoral. Era arriscat, perquè jo no havia treballat en cap campanya abans, però va ser fascinant, tot un privilegi.

—Què us va tocar fer com a 'ombra' de Maragall durant la campanya electoral?
—Sobretot, assegurar que arribava a temps a tot arreu. A vegades transmetre-li missatges que arribaven de la campanya, a vegades analitzar situacions. I m'assegurava que tot estigués en ordre. Recordo que de vegades no es calculaven bé els temps i jo refeia l'agenda o avisava que arribaríem vint minuts tard. Però jo també era novella, i de vegades els més experimentats m'havien de salvar a mi. Per a mi va ser una experiència increïble de coneixement de l'entrellat d'una campanya. També una decepció: recordo que vam anar a Alcover i un senyor d'edat, voluntari, que feia el porta a porta, em va venir a dir que estava molt preocupat perquè no els arribaven els materials. En alguns aspectes hi havia un cert 'boicot' de l'aparell del PSC a la campanya de Pasqual Maragall. Era l'època de Ciutadans pel Canvi, que tenia la voluntat de reformar i modernitzar el partit, o l'entorn del partit.

—Quan Pasqual Maragall es va convertir en president de la Generalitat, el primer mandat del tripartit, us va oferir un càrrec, oi?
—Em va proposar de treballar frec a frec amb la Margarita Obiols en l'àmbit de les relacions internacionals. Però jo li vaig demanar que ho reconsiderés, que jo preferia situar-me en l'àmbit cultural, que era el meu, a través de l'Institut Ramon Llull, on pensava que podria ser una persona útil. Vaig acceptar el càrrec de coordinadora institucional. Des d'aquest càrrec vaig anar identificant una sèrie d'oportunitats internacionals als Estats Units: al 2006 es feia una retrospectiva de cinema català al Lincoln Center i al 2007 hi havia la gran exposició d'art català al Metropolitan, 'Barcelona and Modernity'. Jo tenia les antenes posades als Estats Units i coneixia les persones vinculades a aquests projectes. Vaig començar a col·laborar amb aquestes institucions des de l'Institut Ramon Llull. D'aquí va sorgir la possibilitat de crear des del Llull un Catalan Center vinculat amb la Universitat de Nova York. I la universitat, a través del Center for European Mediterranean Studies, ens va donar tota mena de facilitats.

—Quin balanç en feu, del Catalan Center?
—La llista d'institucions amb què vam col·laborar va ser llarga. Pensa que el 1980, amb la represa de la Generalitat, els interessats per la cultura catalana als Estats Units era gent exquisida (els amants de l'òpera i de Montserrat Caballé, els amants de Miró, els amants de l'arquitectura…). Vint anys després teníem una sèrie de fets significatius: els Jocs Olímpics, que van posar la ciutat de Barcelona a dalt de tot; i, més endavant, la gastronomia, quan Ferran Adrià va ser portada del magazín del New York Times. Això també va ser un punt d'inflexió. El futbol, el Barça, que sempre és la gran carta, es resistia als Estats Units, però amb l'anterior mundial i l'era Guardiola també es va posar a primera fila. Actualment, la crisi econòmica i de la relació Catalunya-Espanya ha fet que Catalunya es comenci a destriar d'Espanya als mitjans americans. La crisi d'estat Espanya-Catalunya ja és un tema de primera plana. Al Wall Street Journal dia sí dia no hi ha un article sobre Catalunya; també al New York Times. El procés sobiranista és reconegut i interessa. En alguns sectors preocupa i alguns altres mantenen una neutralitat, però en van informant. No hi ha pas cap actitud negativa. La gent que llegeix el diari sap que això passa.
Vilaweb - Montserrat Serra

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4205004/2...

Més sobre Catalanística (91)