Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

aria Barbal:'La literatura catalana encara es considerada de segona'

Vilaweb 2-Set-2014



Dimarts 02.09.2014 06:00

Autor/s: Assumpció Maresma Matas
Maria Barbal:'La literatura catalana encara es considerada de segona'

L'escriptora publica 'En la pell de l'altre' una novel·la sobre la impostura, la mentida, el viure la vida dels altres

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame

Maria Barbal és una de les autores catalanes més internacionals. El seu èxit a Alemanya és manté. La seva obra, encapçalada per l'extraordinària 'Pedra de tartera' suscita interès i cada any torna a aquell país per retrobar-se amb uns lectors entregats i apassionats. S'interessen per com es viu la transmissió d'un trauma col·lectiu, el de la guerra i com afecta les relacions de pares i fills. Un tema que l'autora ha treballat a fons. Ara publica un nou llibre on la protagonista i els seus personatges també viuen amb el pes de la història. Cadascú a la seva manera, el gran tema però és la impostura. Inspirat amb el cas d'Enric Marco, Barbal capgira els personatges i els trasllada a Poble Nou. Amb la seva passió per entendre, per fer servir la literatura per comprendre, entra dins la pell de la protagonista, la Ramona, i retrata a un personatge que acaba convertint la seva vida en un simulacre d'altres vides.

—L'interès per la vostra obra a Alemanya continua, a principis d'estiu hi vareu anar?
—No sé si em parles d'un acte que es va fer a una llibreria de Marburg, una ciutat aprop de Frankfurt. Estava pleníssim, va venir molta gent: alumnes, lectores,... La veritat és que aquell dia em vaig emocionar. Allí es preparen molt bé aquestes coses. He tingut molta fortuna.

—Voleu dir que la publicació de milers de llibres a Alemanys només és cosa de la fortuna?
—Per l'esforç que jo i l'editorial haguéssim pogut fer hem rebut molt. Tot va venir amb la traducció de 'Pedra de Tartera'. Una periodista en va parlar en un reportatge de televisió i a partir d'aquí es va disparar. 'País intim' va sortir al cap d'un any de la publicació de 'Pedra de Tartera' i crec que això també va contribuir-hi...Després, també han traduït 'Càmfora' i 'Emma'. Crec que tinc una traductora molt bona, encara no sàpiga alemany ho noto, això és molt important.

—La coneixeu?
—Sí, hem treballat molt juntes. Em pregunta molt i enraonem molt. M'ho passo molt bé treballat amb ella. Ho vol entendre tot, fins al punt que vol anar veure coses que no ha vist mai, com per exemple una era. Hem tingut una relació molt continuada..

—Els alemanys us pregunten per la independència?
—Sempre m'han preguntat per aquest tema. Em vaig haver de fer un resum perquè vaig veure que malgrat conèixer Mallorca o la Costa Brava, com a turistes, tenen unes idees molt superficials. Les universitats i les persones lectores són un altre tema. El 2007 la pregunta típica era com és que vostè escriu en català i no amb espanyol que tindria molta més èxit.

—Què els interessa?
—A 'Pedra de tartera' els va interessar el paral·lelisme entre les vivències de la segona Guerra Mundial i el trauma que provocà. Els preocupa la transmissió d'aquest trauma. Es van connectar molt bé amb 'Pedra de tartera' i van poder continuar amb 'País íntim' on vaig rempendre aquesta temàtica. He vist que els interessen també les relacions paterno-filials, jo tinc tirada a subratllar-les en els arguments. Sovint són objecte de preguntes dels lectors. En aquesta última visita a Alemanya vaig poder veure que els estudiants estàvem molt documentats i tenien un coneixement molt gran de la nostra història.

—Frankfurt va ser un punt d'inflexió per la internacionalització de la literatura catalana?
—La presència catalana a Frankfurt va significar obrir una porta d'entrada de la literatura catalana a Europa. Es van fer moltes traduccions durant el 2007, el 2008 i el 2009 i crec que no hi haurà una tornada enrere, malgrat la cris. A partir d'aquell moment hem esdevingut uns autors com uns altres, com un autor noruec. La literatura catalana ja no és un interrogant.

—Ara, en canvi quan estem a tocar de la independència, la literatura catalana es torna a barrejar amb la castellana quan es presenta al món. Us hi heu trobat?
—Jo no m'hi he trobat perquè desprès de Frankfurt ja no he estat cridada en activitats d'aquesta mena, però si que he vist que quan s'ha fet una trobada tant hi han anat autors que escriuen castellà com en català, tots barrejats. A Frankfurt hi va haver una clara diferenciació, no es volia treure a ningú, sinó altrament es volia posar les coses al seu lloc. Va ser desagradable aquell rebuig. No es pretenia rebaixar a ningú, ni treure ningú del seu lloc, ni res. Si escrius en català ets un autor català. Estic gairebé convençuda que ara s'ha tornat enrere.

—No és coherent perquè el vostre cas i d'altres confirmen que Frankfurt va ser una història d'èxit
—Per sort, va anar molt bé. És una experiència què et fa sentir una autora com una altra. Tens un sentiment d'haver estat com en un apartat i , en canvi, quan surts et consideren com un autor normal i això fa que et sentis d'un país normal. Això et fa sentir bé.

—Voleu dir que aquí encara ara us sentiu una autora resistent?
—Una mica sí, aquí em sento una autora catalana i això encara vol dir que molta gent amb la que em relaciono no em llegirà i no s'interessarà mai pel que escric. Sembla que la literatura catalana encara es considerada de segona. Tot i que racionalment no s'acceptaria aquesta afirmació, la realitat és així. Costa molt traduir al castellà i que s'interessin. A mi m'han traduït moltes obres, però no hi ha una relació normal. El castellà és com un mercat inexistent.

—Això no ho vareu notar fins que vareu ser llegida a Alemanya?
—Sí, després de l' èxit a Alemanya, van traduir 'Pedra de tartera' al castellà. La novel·la es va dir 'Cantos rodados' i portava una cinta que deia' D'aquest llibre se n'han venut 100.000 copies a Alemanya'. La frase ho diu tot.

—Parlem de 'En la pell de l'altre', és cert que us inspireu en el cas d'Enric Marco?
—Més que inspirar-me, el cas de l'Enric Marco va ser l'impuls creador. Quan va passar aquest fet jo tenia relació amb una persona del Memorial Mauthausen i em va dir que estava indignat per tot el que havia passat i sobretot perquè hi havia socis que ho sabien i per compassió no ho volien esmentar. I clar, això em va impressionar molt. Aquest és l'impuls que em va fer començar a pensar amb aquest tema com un possible argument per a una novel·la. Després me'n vaig separar immediatament i vaig crear un personatge femení. Curiosament després he descobert que hi ha una sèrie de dones que han actuat d'aquesta manera. Em vaig documentar i vaig veure que hi ha molta gent que té aquest comportament. Hi ha el cas d'Alícia Estevez de les Torres Bessones,o el cas de Rigoberta Menchú que també va falsejar algunes parts de la seva vida.

—Aquestes persones per què s'inventen una vida que no és la seva?
—Sovint són persones faltades de l'amor que és necessari en els primers anys de vida i es queden buides. Una buidor que necessiten omplir amb d'altres personalitats, amb les coses positives dels altres.

—Això justificaria la impostura?
—Justificar seria molt exagerat. A mi m'interessa entendre el que passa i ho faig a través de l'escriptura. Què li passa? Com és que es comporta així? Quines són les circumstàncies. Vaig al darrera del personatge, l'observo, en prenc notes. A vegades és un personatge que t'indigna i a vegades t'admira.

—En aquest cas us admira?
—M'impressiona la seva energia que la dedica a fer un treball positiu. La seva vida fonamentalment és això.

—És una malaltia?
—La psicòloga em va explicar que el personatge havia de tenir reaccions obsessives. S'ha de sortir amb la seva... estem parlant d'un comportament patolgic, que pot tenir graus diferents.

—Mentir sistemàticament no li crea contradiccions a la Ramona?
—El personatge no ho viu tal com ho veiem des de fora. El personatge s'enganya a si mateix i llavors tan tranquil·lament va explicant una cosa i mica en mica la va fent més llarga,... Llavors es deixa anar i si ha de convèncer un auditori ho fa per a ella no té cap importància.

—A la vostre novel.la es capta molt bé el poder de convicció de la protagonista, l'emoció que provoca. Cal que les coses siguin veritat per convèncer?
—És un dels temes que planteja la novel·la i no el resolt. Els lectors o jo mateixa com a escriptora ens podríem preguntar que pensem i probablement no ens posariem d'acord. Uns dirien que si fa el bé no passa res, altres que sobre una mentida o una trampa no hi pot haver res de bo.

—I vos que hi dieu?
—De fet, no em vull definir perquè la seva circunstància és particular. Jo no sóc ningú per dir que aquesta persona s'ha d'avergonyir, jo no ho he de dir.

—No sé si hi heu pensat que aquest llibre surt en un moment en el que tot el país viu un cas d'impostura, el de Pujol. Tot el país se sent enganyat
— La impostura de la Ramona no em sembla assimilable a la del ex-president Pujol però si que hi ha un tema de falsedat. Ha representat una cosa i no era així. Quan vaig escriure el llibre res d'això d'en Pujol havia passat en canvi en el moment de publicar-se és veritat que encara que sigui molt diferent, pot induir a pensar i reflexionar sobre la impostura.

—La impostura és més fàcil en una societat massificada?
—Probablement és més possible, però a vegades t'estranyes que amb tants mitjans aquestes persones no siguin desemmascarades. Estem en un moment on hi ha moltíssima informació, però l'excés fa que en realitat ens asambentem d'una o dues coses bé i tota la resta passa per una boirina que ens afecta els sentits, però no ens informa.

—Per què Poble Nou?
—És un barri que m'anava molt bé perquè té un rerafons amb una presència molt important de l'anarquisme, un barri en que en un moment determinat acull gent de fora i que ha tingut una evolució en els anys que passa la novel·la. La presència del mar...

—Sovint heu estat considerada una autora rural però si repassem la vostre obra trobarem Barcelona molt ben retratada
—Ets la primera que gosa dir això, a vegades sembla que Barcelona només és uns determinants barris. Sí crec que aquesta ciutat és molt present en la meva obra, en aquesta, a Emma, a Carrer Bolivar.

—Per què feu sortir a la periodista Politowskaya?
—És una dona que es juga la vida per denunciar uns fets. Se la juga, sap que se la juga i al final la maten. La primera vegada que va venir a Barcelona, va ser en un acte organitzat pel PEN i hi havia poquissima gent. Aquesta dona que t'impressiona molt la seva expressió. El paper del periodista a la novel·la té molt de valor, és el que finalment destapa la falsedat. En certa manera la Politowskaya representa el contrast amb la Ramona Marquès, la protagonista que vol ser admirada perquè ha fet coses, en canvi la periodista no busca el reconeixement. Són els dos extrems.

—Dels nous escriptors catalans que en penseu?
—Hi ha un planter molt bo, la Marta Rojals n'és un bon exemple. Em continua sorprenent aquesta vitalitat perquè continuem frenats i com deia abans ens costa superar el nostre redol lingüístic. Els escriptors en aquest país estem vius i la qualitat dels nous escriptors ho evidencia.

—Esteu contenta de la vostra trajectòria?
—Sóc una persona que no havia previst escriure i va ser la història de 'Pedra de tartera' la que em va posar en aquesta situació. He anat fent el que m'ha agradat, he tingut una gran llibertat, he triat els meus temes i els arguments. En perspectiva penso que algunes coses me les podria haver estalviat, potser he escrit una mica massa però tot plegat ha estat molt reconfortant, positiu i agradable. Em faria una autocrítica i és que sóc molt poc racional.

—No ho sembleu
—No ho semblo però sóc molt espontània i si una idea m'agrada quedo allà enganxada, segueixo l'instint. Els anys han passat i ara penses que no tens tant de temps.

—Us queden coses que voldrieu escriure?
—Tinc moltes idees disperses...Ara m'he adonat que feia sis anys que no havia publicat. Ja ho veurem...
Vilaweb

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4208976/2...

Més sobre Literatura (1111)