Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Feliu Formosa, el poeta discret

Núvol - Ramon Farrés. Barcelona 18-Set-2014


Feliu Formosa, el poeta discret
Ramon Farrés. Barcelona.
/ 18.09.2014

Avui dilluns 22 de setembre a les 19h Feliu Formosa és el protagonista del cicle Dilluns de Poesia a Santa Mònica, organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes, l’Arts Santa Mònica i Cafè Central. Formosa, que acaba de fer vuitanta anys, llegirà poemes seus. Ramon Farrés serà el presentador d’aquesta celebració i ens avança en primícia les línies del seu discurs.

Joan Casas, una de les persones que més coneix la personalitat i l’obra de Feliu Formosa —i l’únic que es pot vantar d’haver escrit amb ell dos llibres de poemes a quatre mans— considera que la característica principal de la poesia del nostre autor és “un allunyament deliberat de l’estil”. És una definició problemàtica, perquè d’estils n’hi ha de tota mena, però tot i així crec que l’apreciació de Casas recull prou bé la impressió que sovint té el lector quan s’enfronta a la poesia de Formosa, que és la d’un despullament absolut de tot artifici, una dicció directa i descarnada, amb molt poques concessions al lirisme, a allò que solem considerar un llenguatge i un to poètics, i fins i tot als motius tradicionals de la poesia. Hi ha un vers seu que diu “Tubs de ciment, a peces, en solars”. Costa d’imaginar un vers a priori menys poètic, tant per allò que descriu com per la manera com ho fa. I tanmateix es tracta d’un decasíl·lab, amb els accents reglamentaris a la quarta i la sisena síl·laba. I això és el més sorprenent de tot: Feliu Formosa escriu sovint amb versos regulars, de vegades fins i tot amb rima, però ho fa d’una manera que el lector té treballs a reconèixer-hi aquesta regularitat, aquesta concordança de sons. Sembla com si l’autor hi passés de puntetes, per no cridar l’atenció, o fins i tot que n’amagués deliberadament els rastres. Formosa deu haver escrit els decasíl·labs més discrets, menys presumptuosos, de la literatura catalana.

Cal dir tot seguit que el nostre poeta no persegueix aquesta manca d’estil —o aquesta discreció d’estil— d’una manera essencialista. Mai no s’ha estat d’experimentar amb noves formes poètiques: el seu tercer llibre de poemes, Raval, de 1975, ja es componia majoritàriament de poemes en prosa; a Semblança, de 1986, va utilitzar uns títols llarguíssims a la manera d’alguns poemes de Foix; a Per Puck, de 1992, combina la prosa i el vers dintre de cada un dels poemes, i ha conreat també la tanca i el haiku, el sonet, el vers lliure… La seva alegria experimentadora l’ha portat a l’extrem d’escriure un llibre, Immediacions, de l’any 2000, que es compon exclusivament de 250 poemes d’un sol vers, això sí: la meitat alexandrins i l’altra meitat decasíl·labs. De la mateixa manera, s’ha deixat contaminar de bon grat per l’obra d’altres poetes, des dels seus mestres Bartra i Vinyoli fins a autors tan diferents com Konstandinos Kavafis, Juan Ramón Jiménez, Paul Éluard, Cesare Pavese o Paul Celan, per no parlar de Bertolt Brecht, amb qui de vegades ha arribat a mimetitzar-se d’una manera portentosa (com quan ha escrit cançons de cabaret per a la seva filla, Ester Formosa). També és veritat, no obstant això, que el resultat d’aquestes provatures i transvestiments sempre acaba portant el segell de la sobrietat formosiana.

Però a Feliu Formosa li agrada provar, provar-se, perquè no té una visió inamovible de les coses. Al contrari, la seva actitud bàsica és el dubte, la interrogació. “¿Com saber quins projectes / congria allò que ens volta?”, es pregunta en dos altres versos igualment discrets, hexasíl·labs, per a ser més exactes. Sembla que ens vulgui dir que no hi ha manera d’entendre el sentit de tot plegat, que és justament allò que s’ha proposat des de sempre la poesia. Així les coses, seria ridícul adoptar l’actitud del poeta il·luminat, que veu el que la resta de mortals no veuen i ho proclama exaltat. Formosa es limita a descriure la seva experiència més immediata i personal, sense pretendre que sigui vàlida per al lector. En tot cas ja ho decidirà ell. “Cap conclusió”, diu un dels finals de poema més famosos de la seva obra. També en aquest aspecte, doncs, Feliu Formosa es presenta com l’antipoeta.

Ens trobem en certa manera davant d’un poeta que combat la “poesia”, i que a més és molt conscient d’aquesta contradicció. En un dels poemes d’un sol vers d’Immediacions, es fa aquesta pregunta: “Quan observes, com pots evitar la metàfora?” (notem un cop més la subtilitat, la discreció de l’alexandrí, impecable d’altra banda, amb els seus hemistiquis i els seus accents regulars). Aquí tenim l’home Feliu Formosa que fa veure al poeta Feliu Formosa —o al revés, tant se val— que no és possible reflectir la realitat amb paraules sense recórrer a l’artifici, tot i que potser en el fons és el que li agradaria, o almenys això és el que sembla donar a entendre la interrogació.

He parlat d’una poesia discreta, descarnada, sòbria, interrogativa, una poesia que sembla esforçar-se per no semblar poesia. Potser la clau ens la dóna el títol d’un dels seus primers poemes: “Nou i insignificant monument a Joan Salvat-Papasseit”. Feliu Formosa ens avisa ja d’entrada que allò que ell fa no és important, no és transcendental, és senzillament la seva manera d’enfrontar-se al món, d’observar-lo, d’interrogar-lo, i fer-nos-en partícips. Però m’atreviria a dir que és aquesta voluntat d’intranscendència, defensada llibre rere llibre amb uns versos que es neguen tossudament a brillar, a enlluernar, a meravellar, i que conformen un estil —sí, un estil— inconfusible, allò que farà transcendir la poesia de Feliu Formosa com una de les més personals, autèntiques i honestes dels anys 70 ençà.
Núvol - Ramon Farrés. Barcelona

Origen


http://www.nuvol.com/opinio/feliu-formos...

Més sobre Escriptors i editors (482)