Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

adoptar el català, excepcional?

2-Mar-2011

adoptar el català, excepcional?
mariadolors | llengua pròpia, comuna | dimecres, 2 de març de 2011 | 09:10h
Quan parlen en públic hi ha qui es soprèn: són casos excepcionals, diuen. No és el méshabitual ni majoritari. Per què? Perquè parlen en català amb normalitat, mostren afinitat a parlar aquesta llengua, i no neguen que han sumat a la seva identitat d'origen la identitat catalana, amb un discurs inclusiu. És a dir, en un context sociocultural de diversitat on la llengua catalana i la pertinença a la catalanitat són molt poc presents, han optat per fer-se-la pròpia amb naturalitat La llengua catalana l'han adoptat com a llengua d'ús habitual, encara que no tenen cap problema per fer servir, quan calgui, la castellana. O la seva llengua pròpia, urdú, xinès, siri. I encara l'anglés si s'escau: quan més llengües es dominen més fàcil és dominar-ne de noves. De vegades això de les llengües depèn més de l'actitud que no pas de la capacitat. (segueix)

Sorprèn a molts, però seria erroni considerar que es tracta de casos excepcionalment privilegiats: són joves que han arribat aquí durant l'adolescència i han hagut de tirar endavant els estudis en una llengua que han après començant de zero, i en un context d'adaptació a una societat molt diferent a la d'origen. No s'han estalviat els problemes inherents al fet d'emigrar. D'altra banda són joves que viuen en barris on hi ha molt poca mixtura amb la llengua i la cultura catalana, i fins i tot en alguns àmbits on s'hi respira un cert rebuig. Ens van explicar la seva experiència dissabte (ho podeu veure aquí)

Les claus per al domini de l'idioma han estat, doncs, no només l'aprenentatge reglat, sinó, sobretot, les oportunitats d'ús en contextos reals de relació on hi hagués presència de llengua catalana com a factor natural. I participant en aquests contextos reals, han empatitzat amb la realitat de la ciutat i del país d'acollida. Ells manifesten, sense avergonyir-se'n, que es consideren catalans. No és res fictici, no és res forçat. Comparats amb altres joves de la mateixa situació - origen, barri de socialització - la seva és una opció que sorprèn. I porta a alguns a pensar si no es tracta de casos excepcionals, de privilegiats. Però, quin seria el privilegi? Haver tingut l'oportunitat d'apropar-se des de la participació a contextos relacionals oberts i plurals que incloguin la llengua catalana com a llengua comuna de referència? Haver tingut l'oportunitat de sentir-se part de la societat catalana plural, barrejada, que no exclou els referents culturals propis del país? En tot cas, si aquest és el privilegi, és un privilegi que podria estar a l'abast de tothom. Només cal tenir clar que aquesta és una línia de treball que cal empènyer. Una línia de treball que cal incloure a la molta feina que ja es fa. I cal incloure-la perquè els farà més lliures, perquè els donarà més oportunitats per escollir: escollir idioma de socialització requereix domini dels diferents idiomes i oportunitats de sentir-se formar part dels contextos d'ús; escollir identificacions requereix conèixer diferents models, diferents realitats. I conèixer la realitat del país on s'ha vingut a viure passa per entrar en contacte amb la catalanitat des de la relació personal, des de les oportunitats de participació. I conèixer la realitat del país on s'ha nascut passa per entrar en contacte amb la diversitat i pluralitat cultural de la població.

Negar la vivència de la llengua o la cultura catalana en els contextos on no hi és present de forma natural no és, des del meu punt de vista, una decisió cohesionadora. Com tampoc ho és privar del contacte amb les aportacions culturals diverses a les persones que es socialitzen en un context de catalanitat excloent. Conec molts joves nascuts aquí però socialitzats en contextos amb poca o gens mixtura, per a qui els referents més visibles de la cultura catalana - música, tradicions populars, llengua - són elements a rebutjar, i joves per als qui els elements a rebutjar poden ser els que senten com a forans. La barreja és imprescindible per construir un sentiment de pertinença que permeti apropar mirades i trencar aquests murs de desconeixement. Sembla ser que, a aquestes alçades, no s'ha aconseguit encara - almenys a Badalona - la suficient cohesió entre els joves de diferents arrels familiars. Entenc que uns i altres no han tingut oportunitats per relacionar-se en aquests contextos de barreja que trequen prejudicis, en un pla de normalitat lligat a les vivències; o que la influència dels missatges d'anticatalanitat que esbomben algunes cadenes de televisió els serveixen de model per a identificar-se, o de model per contraposar-se.

Sigui com sigui, tots plegats són els joves de la nostra societat, els badalonins i badalonines del present i del futur, i si es vol una societat cohesionada, respectuosa amb la seva diversitat però identificada en un marc comú de referència, i no una societat feta de guetos tancats i d'esquena uns als altres, caldrà treballar en la línia del coneixement mutu, els llaços vivencials i les pertinences múltiples que inclouen les comunes. És l'únic camí per deixar de parlar dels uns i dels altres i parlar d'un nosaltres. D'un nosaltres plural, però nosaltres al cap i a la fi.
Maria Dolors Sabater i Puig

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/191197

Més sobre El català, llengua comuna (18)