Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Setmana completa a la Societat Coral El Micalet

1-Dec-2012

Setmana completa a la Societat Coral El Micalet
DES DE LA TRONA
01/12/12 11:28 - Sal·lus Herrero -

El dijous 22 de novembre, dins de la setmana cultural d'El Micalet dedicada enguany a Joan Fuster, presentat per Mª Josep Martínez, de la junta directiva de la Societa, Gustau Muñoz va fer una conferència sobre “Joan Fuster i la industrialització valenciana”, on va analitzar —acuradament— la part econòmica i les referències industrials a l'obra de Fuster. Va remarcar la solvència intel·lectual de Fuster i el consens que hi havia a tota la societat valenciana de l'època sobre l'escassa industrialització, les mancances de les classes dirigents i l'interrogant sobre si el PV era un país ‘subdesenvolupat' (des del mateix Ernest Lluch al llibre del qual va ser director tècnic, “L'estructura económica del País Valencià”, 1970, a Manuel Broseta o Noguera de Roig en 1968, Emili Giralt en 1970, o Sanchis Guarner en 1972, etc.).

Gustau Muñoz va desmuntar, una a una, les critiques posteriors sobre l'agrarisme de Fuster, fora de lloc, que potser només s'entenen en clau de posicions polítiques antagòniques, d'antipaties personals o de marcs nacionals diferents. Fuster afirma a “Nosaltres, els valencians” de manera rotunda, “el camp ho és tot”, al País Valencià, però després matisa el pes de l'agricultura ‘esplendorosa' de la taronja i constata l'existència de nuclis industrials dignes d'esment a Elx, Alcoi o València. A més Fuster va aprofundir molt més en els elements industrials presents al País Valencià en la seua aportació al llibre “Un segle de vida catalana” (1960), que no s'ha tingut sempre en compte, on aporta dades, xifres, cens, etc, sobre l'activitat agrícola, artesanal i industrial (Elx, Alcoi, València, Ontinyent, Alcora, Olleria, Xixona, Llíria, Morella, etc.) i argumenta una insuficient industrialització, però assenyala els “tallers prometedors” de la protoindustria incipient que hi ha en marxa.

Va analitzar Gustau Muñoz, a fons, el llibre de Lluch “La via valenciana”, premi assaig Joan Fuster 1975, on el jove economista defensava que la millor via d'industrialització per al País Valencià havia de ser endògena, a partir de les indústries tradicionals preexistents, i no exògena amb pols de desenvolupament que publicitava el règim franquista i defensaven polítics del Movimiento com José Mª Adán, o amb grans empreses forànies, multinacionals, etc. Ernest Lluch es basa en el fil industrial existent, semblant al de la zona d'Itàlia de Florència-Bolonya, amb petites i mitjanes empreses familiars, i indicava que aquestes transformacions a partir de les petites empreses acabarien creant un ‘proletariat industrial', potser per què no hi havia encara de proletariat?

Lluch situava la “revolució industrial” valenciana en 1966 o 1968 (per tant després de “Nosaltres els valencians” que és de 1962), i plantejava el problema de la dependència de l'exterior i la necessitat de promoure ordenadament l'exportació industrial i la necessitat d'instruments financers propis. I entreveia els problemes de competir amb salaris molts baixos i amb productes de poca qualitat. Intuïcions molt encertades, perquè la posterior globalització ha suposat precisament trobar-nos de ple amb aquesta problemàtica. D'altra banda, Lluch aprofundia en l'anàlisi de la classe dominant valenciana, amb referències als escrits de Karl Marx sobre fraccions de la burgesia, abans que als anys vuitanta s'iniciara una denostació banal del marxisme, que ara s'està superant i hi ha un retorn del marxisme com a eina d'anàlisi de les societats capitalistes actuals, amb lluita de classes desfermada de manera explícita i la centralitat de l'economia i de les opcions ideològiques de classe.

El 1979, es publica el llibre “Introducció a l'economia valenciana” de Vicent Soler, Josep Sorribes i altres. Al pròleg, Lluch criticava asprament les posicions “agraristes” de Fuster, i impugna la visió de ‘Nosaltres els valencians' que abans acceptava, potser perquè l'escriptor de Sueca denunciava la “mentalitat agrària” que encara tenia un pes important a la València dels anys setanta. Lluch critica el llibre de Fuster “Un país sense política”, li retrau que un país sense la política que voldríem no és un país sense política i acusa a Fuster d'estar intoxicat per un marxisme-leninisme “populista”, per les seues lectures de Gramsci.

Fuster es refereix a una política en funció dels interessos del País Valencià i és molt crític davant els sistema democràtic incipient que s'estava construint, una Constitució espanyola molt restrictiva amb el respecte a la plurinacionalitat i perquè observava unes autonomies aigualides, una Loapa uniformitzadora, on participà Lluch. Fuster criticava les renuncies i volia una transformació del País Valencià en clau més democràtica i a l'estil de les societats industrialitzades de l'Europa occidental amb unes societats i unes pautes de funcionament més tecnologitzades. Encara hi ha crítiques a Fuster, ‘actuals', en el sentit que no va valorar prou la industrialització que hi havia al PV el 1962 i està bé posar en qüestió el paradigma fusterià, en economia i en altres afers, però no se li pot fer dir a Fuster el que no ha dit, forçant les dades i interpretant els mots unilateralment i sense els matisos que tenen als escrits de Fuster. Perquè una cosa és la presència de fàbriques i altra les pautes de funcionament de les societats industrials i el PV té una industrialització tardana, ara està afectat per la “terciarització”, per la “deslocalització”, s'han malbaratat els instruments financers propis, hi ha hagut una competència exterior amb productes barats fets amb salaris molt baixos, que Lluch va intuir brillantment a “La via valenciana”.

A l'actual crisi es mostren i afloren les mancances, els febles fonaments de la industrialització valenciana, la dèbil industrialització, —en alguns aspectes bàsics— que Fuster va diagnosticar fa 50 anys i tot trontolla, i s'observa una possible tendència a la fallida, a la irrellevància, a la incapacitat per competir en qualitat, en valor afegit, en reconversió industrial adaptada a les nostres necessitats i en tecnologies netes.

El País Valencià, governat pel PP, no és un país sense política, sinó sense la política que ens interessa com a País. I necessitem una síntesi actualitzada dels millors paradigmes d'anàlisi que hem rebut per a construir una alternativa de conjunt capaç de redreçar el País Valencià i salvar-lo de la paràlisi i el desastre actual.

Pilar Almeria, directora artística del teatre “El Micalet, el 23-N, va fer una lectura de textos de “Fuster a prop” molt encertats. Textos del “Diccionari per a ociosos”, de “Sagitari”, de “Nosaltres, els valencians”, sobre l'espectacle del circ, l'espectacle de fer-se un porro i compartir les baves en comunió quasi eucarística, sobre la covardia, sobre la llei, les prohibicions i la llibertat segons els poemes de Paul Eluard, va recordar l'epitafi de: “Ací jau JF que va morir com va viure, sense ganes” i l'ofici que li tocà de ser Joan Fuster, com a alguns altres els toca fer de periodistes, advocats, notaris o canonges. Després la Coral del Micalet, dirigida per Miquel Juan, amb percussions de Jaume Torres, contada per Pepa Alós i Josep Manuel Gil, i de solista excel·lent Mireia Pardiñas, amb textos de Maiakowski, Espriu, Martí i Pol, Miquel Juan, March, Mestre, Estellés i Fuster, junt a la música de Llach, Ovidi, Andreu, Sirés, Morricone, Serrat i Raimon (Al vent, paraules d'amor, Teresa,T'estime, D'un temps, d'un país, Seràs poble..). Fou un passeig deliciós per la música i la poesia que ens va fer recordar el que érem i el que som, i sobretot on estàvem i on estem. Perquè sense un paisatge compartit aquesta coincidència de somnis, referents i utopies per construir un País no seria possible.

I el dissabte 24, presentat per Vicent Mifsud, va haver-hi homenatge a Al Tall, Vicent Torrent i Manolo Miralles, repartiment de premis d'assaig i de recerca a una jove d'Alcalalí sobre les escriptores valencianistes sota el franquisme, un obra sobre l'eutanàsia al gènere de teatre, experiències pedagògiques a l'escola. I els premis a la Falla Na Jordana i a Isabel Clara Simó que, després de ser nomenada ‘miqueleta' d'honor, va aclarir i desvetllar el ‘misteri' d'un país que resisteix les embranzides contra el català de València perquè té gent i societats com les del Micalet, gent a prova d'extermini i va assenyalar que amb la independència de Catalunya, la nostra llengua tindria estat propi per defensar-la millor davant els nostres enemics. Conclogué la nit el parlament de Tonetxo Pardiñas sobre la conveniència de l'autoestima per construir un País Valencià en el nostre context catalanoparlant davant una globalització anorreadora, i la dolçaina i el tabalet amb la Muixeranga dugueren un esclat de castells muixerangers, amb infants al caramull de les torres humanes que expressaven la voluntat de construir tot el País amb tot el material humà que tenim a l'abast, de tots els colors, amb totes les mans, braços, cames, ments i cossos. Ensems, sense defallir, on la “nació” ens defineix amb les falles, els moros i cristians, la música, la cultura, les lletres, els films, els textos, els infants, els homes i les dones, les seues necessitats socials i interessos específics de la nostra existència concreta compartida. La que ens pertoca. La nostra geografia humana i natural que ens envolta (amb rius, muntanyes, boscs, aiguamolls, terres, mar…) i la voluntat de construir un País que no ens siga tan advers, on no ens sentim estrangers i aliens, que siga una llar per compartir realitats, somnis, desitjos i esperances. I voluntat de futur i de supervivència.
Darrera actualització ( Dissabte, 1 de desembre del 2012 11:30 )
Sal·lus Herrero

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/599201-setmana-completa-a-la-societat-coral-el-micalet.html

Més sobre Joan Fuster (53)