Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Joan Fuster i “Nosaltres els valencians”

29-Dec-2012

Joan Fuster i “Nosaltres els valencians”
DES DE LA TRONA
29/12/12 06:00 - Sal·lus Herrero -

A u dels llibres 'emblemàtics' de Joan Fuster, “Nosaltres, els valencians”, l'autor procura plantejar uns quants dels problemes bàsics que ens afecten en el nostre destí de col·lectivitat diferenciada (de Castella i el que s'entén com l'Espanya de matriu castellana). Aquest llibre cabdal és una espècie —permeteu-me els mots prestats pel mestre— “d'examen de consciència nacional”, fet des de l'angle valencià. Un intent 'provisori' de cobrir un buit bibliogràfic per analitzar el passat i el present i projectar la societat valenciana cap al futur en un temps fosc i de crisi greu com era el període de la dictadura a principis dels anys seixanta de segle passat. Un temps d'autoritarisme i de fosca crisi que cíclicament 'retorna' i s'accentua, com si a les Espanyes això fos una estació de l'any.

El llibre, —constatava Fuster a la segona edició— havia provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància, perquè reconeixen el caràcter “dramàtic” de l'actual situació valenciana. La de llavors i la d'ara. A “Nosaltres, els valencians”, Joan Fuster després d'haver examinat, en obres anteriors més literàries, una part important de la literatura espanyola, francesa i catalana (sant Vicent Ferrer, sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Ausiàs March, Erasme, Espriu, Estellés, Montaigne, Voltaire, Diderot, Camus, Sartre, Unamuno, Ortega o Amèrico Castro...) i haver-se fet un “home de lletres” ple de solidesa, decideix dir la seua paraula honestament. O tant honestament com va poder donades les circumstàncies tan adverses i precàries, de les que es queixarà molt sovint. I reivindicarà la possibilitat de formar al llarg del país equips intel·lectuals i no intel·lectuals que tingueren el marc de referència centrat en el propi país i no en altre alié que ens inferioritza i subordina al seu servei amb tot els aparells de l'estat.

Dir la seua paraula i pensament sobre el seu país sense els tòpics i els ditirambes i la vèrbola candorosa que impedeix una visió clara dels problemes més elementals. També es nega Fuster a acceptar l'optica submissa, dependent, sucursalista que ben sovint deforma les conviccions ordinàries dels valencians i les condiciona al mite d'unes superestructures històriques alienes a la nostra personalitat nacional.

Ara, després de més de cinquanta anys de la publicació de “Nosaltres, els valencians” podem comprovar com els principals negocis, empreses, decisions que afecten a la vitalitat del país dels valencians es prenen des de Madrid, inclús les poques estructures bancàries, comunicatives, empresarials, etc, que hi havia al teixit social i industrial del País Valencià s'han deslocalitzat cap allà en una gran part.

Mentre el discurs anticatalanista i secessionista s'atiava i es proclamava —histèricament— que els 'catalans' ens envaïen i que ens ho volien furtar tot (la llengua, la paella, l'aigua i el Micalet de la seu), en realitat era la coartada perfecta perquè Madrid imposara les seues trames mafioses en els “business” (Gürtel, Emarsa,...), la llengua castellana, la cultura espanyola, l'AVE Madrid-València, però no el de València-Girona i les decisions sobre tot el que es mou al nostre país, inclús el president de la Comunitat, que molts encara li diguem País Valencià, amb l'ajuda interna de gent com Lerma, Zaplana, Olivas i Camps que han treballat per tallar les emissions de TV3 i impedir qualsevol relació institucional estable amb Catalunya, arruïnar el País Valencià, atiant un anticatalanisme suïcida que ens ha portat, en efecte, a la ruïna.

Fuster es proposa al seu llibre més intencionadament polític, l'anàlisi del “cas valencià” en funció de criteris i de factors valencians —només valencians—. I, finalment, confessa Fuster “he tractat de subratllar, sempre, davant cada episodi concret, la trama de les tensions i dels antagonismes socials —demogràfics i de classe, econòmics i de cultura— que podien facilitar-ne l'explicació o el sentit”. I remarca Fuster: “tampoc això no havia estat gaire freqüent, fins ara, entre nosaltres”, ens explica al pròleg a la segona edició, l'1 de març de 1964, dos anys després de la seua primera publicació a principis del 1962.

Fuster reconeix que quan es va posar a fer el llibre sobre els valencians i encara més en acabar-lo, ja donava per suposat que el llibre tindria abruptes conseqüències de polèmica. I diu que no li feia gens de por aquesta possibilitat. Al contrari. El llibre havia sorgit d'un esforç sincer per a comprendre, per a aclarir-se a ell mateix, en reflexió solitària, les causes i els efectes del nostre fracàs com a 'poble'. I es pregunta o millor interroga al seu públic lector: “que els meus resultats eren, són, “discutibles”? I es respon o ens respon: “La discussió, doncs, hauria estat convenient, profitosa”.
Darrera actualització ( Dissabte, 29 de desembre del 2012 10:32 )
Sal·lus Herrero

Origen

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/606167-joan-fuster-i-nosaltres-els-valencians.html

Més sobre Joan Fuster (53)

• Reflexions al voltant del llorentenisme i Fuster (Francesc Calafat) (testimoni, 09/07/2014)
• Fuster íntim (DAVID MIRÓ) (testimoni, 06/11/2013)
• Martí Estruch relata en un nou llibre la relació de Joan Fuster amb Barcelona (notícia, 04/01/2013)