Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Català, valencià

16-Ago-2007

Opinions: Català, valencià
Dijous, 16 d'agost de 2007 a les 12:00
Informa: Guillem

Política
mapa_dialectes_53.jpeg"I quines han estat les claus de l'èxit del secessionisme lingüístic...?", em pregunta l'entrevistador. "Perquè el PP sembla que ha assumit alguns postulats del secessionisme i de l'anticatalanisme, no?" Com és ben natural, ja que l'entrevista és per a una revista seriosa, que tracta d'història i de temes semblants, l'entrevistador vol saber què en pense, de tot plegat: del País Valencià i dels seus habitants, de la llengua, dels Països Catalans, i una mica també del futur que ens espera. El periodista, com tanta gent, deu pensar que això del "secessionisme lingüístic" és una invenció molt perversa i moderna, i que a més ha triomfat clarament. Però aquesta doble suposició és justament la que falla: ni és un invent contemporani, ni ha tingut l'èxit que tanta gent pensa.

"Jo ho diria al revés", vaig respondre per tant. "És a dir, ¿quines han estat les claus tan estranyes i tan increïbles que expliquen que el secessionisme no haja triomfat en aquest país? Perquè en la societat valenciana fa cent anys o fa cent cinquanta, amb la Renaixença (!), ningú no pensava que el català i el valencià eren la mateixa llengua. Fins i tot quan jo era menut, recorde perfectament que el català era percebut com una cosa estranya, distant i diferent. Ningú pensava en clau d'unitat de la llengua, tret d'una elit molt reduïda. La massa de la gent tenia una percepció segregada de l'idioma: el valencià era una llengua, el català una altra. En aquest sentit, als anys seixanta vam partir de zero, pràcticament, tret d'uns antecedents minoritaris, d'uns cercles reduïts selectes." Aquesta és la primera part de la qüestió. El signe d'admiració aplicat a la "Renaixença" valenciana significa que, per al conjunt del país, tingué pocs efectes visibles: els poetes pensaven, això sí, que la llengua era una, sovint sota el nom de "llemosí", però la gent no en sabia res, de tot això, ni dels poetes ni de la unitat de l'idioma. La massa de la gent, fins i tot la gent amb carrera o amb batxillerat, percebia el català -si és que hi pensaven- com a llengua dels catalans, no dels valencians. La història, des dels segles XVI o XVII com a mínim, no permetia una altra percepció.

I la meua resposta continuava: "Ara és un prodigi que hi haja l'ensenyament (del i) en valencià que hi ha, i en un valencià no segregacionista. És un miracle la indústria del llibre en valencià, l'aparició d'una literatura moderna homologable amb qualsevol país, la integració en la literatura catalana. El més normal és que s'haguera produït una recuperació a la gallega, secessionista i molt més castellanitzada". Vistes les condicions històriques, atesa la percepció popular d'una "llengua valenciana, no catalana", l'any 1900 o el 1930 o el 1960 no era gens previsible l'èxit de la idea d'unitat, fora d'alguns petits cercles lírics o erudits. Quan dic percepció popular, vull dir això mateix: per exemple, que explicar-li a la bona gent que el valencià que parlen no és ben bé un idioma propi sinó una variant de la llengua catalana, pot ser percebut amb la mateixa estranyesa i rebuig que si a la bona gent de Barcelona o de Vic els explicaven que el català és només una variant de la llengua valenciana. En casos com aquest, l'èxit de la filologia acadèmica és del tot imprevisible.

Aquest èxit insòlit, en el cas valencià, va ser fulgurant en termes ideològics els anys seixanta i setanta del segle passat. Va ser indubtable, en el camp de la llengua escrita, de l'ensenyament i de gairebé tota activitat cultural. I la meua resposta concloïa: "Que això haja tingut uns entrebancs i una reculada recent fomentada per un determinat partit polític [afegiré ara que no només per "un", sinó per la complicitat d'un altre, i per alguns altres errors i factors...] és del tot lògic, sobretot si ens atenem a la dinàmica històrica que ha tingut aquest país. Com a mínim, podíem esperar aquesta resistència a la normalitat que ha assolit la presència de la nostra llengua en molts àmbits de la societat. Aquesta resistència (regionalista, espanyolista) podia haver anat molt més lluny. Des d'una perspectiva històrica, el que s'ha aconseguit pel valencià, i per la unitat de la llengua, realment és increïble".

Qui pense que, en aquesta matèria del valencià i el català, veníem d'un passat de llengua unida (un passat de dos i tres i quatre segles) i percebuda i vista com a una, i que només la maldat dels enemics ha desfet aquesta unió en temps molt recents, vol dir que ignora el curs històric, o que en té una visió perfectament il·lusòria. La llengua ha estat sempre una, certament, des de la seua arribada al regne i país dels valencians. Però feia segles que la massa de la gent, el 99% de la gent, ja ho havia oblidat, ja no ho sabia, o pensava decididament el contrari. Precisament si oblidem aquest fet, si l'ignorem, és quan no podrem entendre la meravella de la unitat recuperada. Si jo fóra blavero, els assegure que em sentiria bastant desesperat.


Joan Francesc Mira és escriptor. Article publicat inicialment a l'AVUI
Joan Francesc Mira

Origen


http://www.racocatala.cat/articles/14800

Més sobre Sobre el nom de la llengua (49)