Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Jacques Brel i altres músiques

15-Oct-2008

Opinió | Conxa Forteza
Jacques Brel i altres músiques
Conxa Forteza | 15/10/2008 | Vistes: 22
ValoracióCurrently rated 0 star(s) on 5 Rate it 1 starsRate it 2 starsRate it 3 starsRate it 4 starsRate it 5 stars
Estic molt satisfeta de l’herència musical que he deixat als meus fills i també de la que em deixaren els meus pares. Els meus fills m’han sortit molt balladors i tocadors. M’han omplert el cap de brams que m’han emmalaltit el cuc de l’orella. Així i tot, no són poques les vegades que m’han manllevat els CDS de les meves velles glòries i els han fet seus. Tenen un coneixement bastant extens de la música de la meva època. A banda del rock, són capaços d’identificar els intèrprets francesos i la majoria dels cantants en llengua catalana. No és mèrit meu: només havia de posar a la primeria un cassette i en un temps posterior un CD i ells anaven assimilant el que escoltaven.

S’entusiasmen amb Paco Ibáñez i la Mauvaise reputation, no arriben a Brassens; però, com que m’han sortit una mica revolucionaris, aquesta cançó els estimula. Se posen trists amb Palabras para Julia i s’endolceixen amb Víctor Jara i el Duerme, duerme negrito. Encara que no sempre l’encerten. El meu fill es pensava que la cançó Ne me quitte pas de Brel anava que a un li volien llevar el pa. No se pot tenir tot. Ja és gran cosa que un "punkrocker" de denou anys que, compon en castellà lletres per al seu grup, "Salfumant", amb títols com: Okupa, Eskupe, Eskapa, conegui Brel. No passa sempre, encara que confongui el perdre un amor amb llevar-li el pa.

El meu fill compon les lletres de les seves cançons en castellà i mai ha volgut escoltar les meves raons de l’absurd que suposa el fet d’escriure en una llengua manllevada. Ell diu que les lletres en castellà són més fàcils de compondre i fer-les rimar. Segons ell, els insults i les males paraules sonen més contundents en espanyol, no sé si és un consol per mi, per ventura si. Qui no se conforma és perquè no vol. Ell pensa que el castellà és una llengua molt més simple que el català per als qui no tenen gaire estudis, no oblidem que són hereus de la televisió i dels videojocs.

Han adoptat la via més fàcil, repetir el llenguatge, no après a l’escola ni a ca seva, sinó el dels mitjans de comunicació majoritaris. Mentre no tenguin al seu abast, en llengua catalana i no castellana, les eines que empren habitualment, passaran aquestes coses sense sentit.

L’herència musical que em deixaren els meus pares és un bagatge molt important. Ells no ho tenien tan bo de fer com jo, llevat de la ràdio no tenien res més, ni una trista gramola, i la ràdio no sempre tocava el que els abellia sentir. La gent abans cantava molt. Em sé de memòria un bon grapat de trossos d’òperes i sarsueles que mon pare cantava a totes hores. Eren freqüents les reunions de veïnats en sessions musicals i cadascú hi posava l’instrument que tocava o la seva veu. Eren melòmans aficionats sense cap mitjà. Aprenien de memòria els llibrets i anaven a totes les representacions musicals que se donaven a Ciutat.

Per ca nostra corria la sarsuela La Dolorosa copiada a mà. El seu cel musical a vegades feia víctimes. El meu germà cantava a la capella Oratoriana de Sant Felip Neri i, una vegada en què se va representar l’òpera Carmen a la plaça de toros de Palma, van triar els nins de Sant Felip per fer el paper dels infants que corren darrera els soldats. Jo simplement acompanyava el meu germà i, sense que ningú m’hagués avisat, em varen arreplegar. En un no res, i sense deixar-me motar, em vaig trobar desfressada de gitana amb un vestit que m’esclatava per totes les costures al bell mig de l’escenari caminant darrera un carro. L’únic que record d’aquella vetllada d’òpera eren els esforços que feia per tapar-me les vergonyes. Ho vaig passar molt malament. Del "Toreador" de Carmen me’n recordaré tota la vida.

Al meu darrer article parlava del "Libiamo" de la Traviata. Ho recordava de la meva infància i dels tiberis a Can Tomeu Llameta del Molinar. L’amo de l’antiga fàbrica d’assaonar pells. Els llargs dinars a la planta baixa sempre acabaven amb el brindis d’en Verdi en versió casolana. Al terrat, on els infants jugàvem entre la pudor de pells esteses a la misericòrdia del vent, ens arribaven les veus potents dels homes brindant amb alegria a la sobretaula. Les dones solien escurar. A ells dec que als set anys ja endevinàs Verdi. Ara fa trenta anys de la mort de Jacques Brel. A vegades el trob una mica feixuc, però cançons com el pla país que és el meu, no té preu...
Conxa Forteza

Origen


http://dbalears.cat/actualitat/Opinió/jacques-brel-i-altres-musiques.html

Més sobre Creadors catalans que treballen en una altra llengua (14)