Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Vindicació del valencià i d'Emili Casanova

8-Mar-2009

Vindicació del valencià i d'Emili Casanova
diumenge, 8 de març de 2009 23:37 J. Leonardo Giménez
Correu electrònic Imprimeix PDF
Fa uns quants dies el professor Emili Casanova defenia en el setmanari «Nou Dise» que el nom valencià/llengua valenciana figurara com a denominació de la llengua pròpia en els estatuts de la Universitat de València, en un article molt ben argumentat, coherent amb la tradició i amb la consciència onomàstica que els valencians tenim de la nostra llengua i també en coherència amb el nostre Estatut i amb la l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Però com era d'esperar, quatre claustrals de la mateixa universitat, erigint-se en guardadors de les essències ¿quines i d'on? i d'una ortodòxia quimèrica l'han intentat cremar en un acte de fe, en la forma d'un article, també publicat en Nou Dise, que, a banda de ser un atac incomprensible contra el mestre Casanova, és una se les manifestacions més palmàries d'autoodi que he llegit mai. Si en comptes de dir català, el libel dels claustrals posara castellà o espanyol crec que ells mateixos no dubtarien a qualificar-lo així. Tot perquè Emili diu que el món roda, perdó, diu que el valencià és valencià en dies de festa i en dies de roba vella.

Als claustrals els han replicat set professors, també de la mateixa UV, que sembla que no són del Sant Ofici, encapçalats per Abelard Saragossà, en un altre article carregat de fonaments i, sobretot, argumentat, d'eixos que esgrimixen raons i no veritats estàtiques, d'eixos que generen i fan augmentar l'autoestima de ser valencians, sense supeditacions ni subordinacions innecessàries i despersonalitzadores. L'article dels claustrals, a banda de no esgrimir cap argument contra la proposta de l'iconoclasta Casanova, és una desqualificació personal molt poc deontològica d'un dels lingüistes valencians que més s'han distingit en els últims 25 anys per donar a la parla genuïna valenciana la categoria jeràrquica que per ús real i tradició li correspon, i pioner, com Jordi Colomina i altres, a amollar amarres amb el pontificat de l'Institut d'Estudis Catalans i a seguir l'estela del Sanchis Guarner prefusterià, de Ferrer Pastor i d'altres en la vindicació d'eixe cabal lingüístic propi dels valencians, relegat pel nacionalisme lingüístic catalanista i pel fusterianisme més servil a l'ostracisme de la incorrecció o del localisme informal i domèstic.

Una llengua es diu com els seus parlants volen que es diga, llevat que un poder polític, econòmic i/o militar rectifique o modifique eixe principi. Però crec en el nostre cas no hi ha eixe poder rectificador. I el mateix ocorre amb els models lingüístics, que han de ser assumit pels seus usuaris o destinataris. El valencià es diu valencià perquè els valencians sempre l'hem denominat així. Que una altra variant d'esta llengua, que compartim amb andorrans, catalans i balears, es diga català/llengua catalana, perquè els seus parlants l'anomenen d'eixa manera, no és prou motiu per a subordinar ni superposar una denominació a l'altra. Els interpretadors de les «veritats cientificoonomàstiques» haurien de saber, com a bons interpretadors que deuen ser, que el problema del nom és una qüestió identitària, i que la denominació català/llengua catalana és un llastre i una rèmora, ara i ací, per a la normalització lingüística, la qual, tenint en compte la manca d'eixe poder imperatiu i «imposador» de què parlava, només pot tindre èxit sobre la base d'un nom assumit pels valencians, sense qüestionaments «academicistes» ni «cientifistes» i sobre la base d'un model lingüístic visiblement valencià, tal com argumenten i defenen Emili Casanova i els replicadors dels claustrals. I com estan fent l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i el departament específic de la Conselleria d'Educació, a través dels programes SALT.

Quan el catalanisme lingüístic universitari i els lletraferits fusterians, que tant feren, com a revulsiu i element conscienciós, per esta llengua, entenguen que el nom català i el model híbrid, a mitges entre l'estàndard lingüístic català i un valencià «mutilat» i «ortopèdic», propi de la universitat i introduït en l'ensenyament, no són les millors eines per a il·lusionar els valencians cap a la llengua pròpia, estarem en millors condicions per a afrontar una normalització lingüística eficaç i assumible per tots. Això sí, comptant amb una actitud decididament positiva dels poders públics valencians, inexistent per ara, que faça bona l'afirmació del conseller Font de Móra en el sentit que «el valencià és la principal senya d'identitat dels valencians».

¿Tan gran heretgia seria que les universitats de València i d'Alacant establiren, en els seus estatuts i en els seus departaments i estudis específics d'esta llengua, que el valencià, tal com l'anomenem els valencians i la legalitat del nostre Estatut d'Autonomia, és la llengua pròpia de la Universitat? ¿Per què eixa resistència a prendre patró de l'AVL, la institució normativa valenciana? Potser ens estalviaríem alguns pleits paralitzants i en molts casos estèrils (tots llevat dels de les homologacions). Problema d'equivalències no n'hi ha cap, o no deu haver-ne. La Junta Permanent de Català n'és un exemple, i la Junta Qualificadora de Coneixents de Valencià, en la pràctica, ara, també.

J. Leonardo Giménez és tècnic lingüístic d'Administració Local. Ha estat exalcalde d'Antella pel PSPV-PSOE
Leonardo Giménez

Origen


http://www.pagina26.com/opinio/7377-vindicacio-del-valencia-i-demili-casanova.html

Més sobre Sobre el nom de la llengua (49)