Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

De l’anàlisi històrica al foc purificador

23-Mar-2009

23 març 2009
De l’anàlisi històrica al foc purificador
Classificat com a: Notícies — ANNA @ 10:02 pm Editar això

De l’anàlisi històrica al foc purificador
L’article «La jerarquia dels noms valencià i català en la Universitat de València» ha tingut una resposta de Francesc Esteve (El Punt, núm. 527, 8-14 de març del 2009). Abans de comentar la resposta, recordarem les idees bàsiques de l’article:

1) Entre 1850 i 1960, el valencianisme busca coordinar-se lingüísticament i culturalment amb les Illes Balears i amb Catalunya. Des de Llorente a la Gramàtica de Sanchis Guarner (1950), el model lingüístic que predomina és assequible i practicable en la llengua oral.

2) A partir de 1960, la coordinació inclou la política, amb dos punts centrals: el nom del territori (Països Catalans) i de la llengua (llengua catalana). Això va acompanyat d’un model lingüístic no assimilable ni practicable en la llengua oral (i no solament entre els valencians, com han dit explícitament escriptors catalans com Quim Monzó o Miquel de Palol). Per una altra banda, el període valencianista anterior a 1960 esdevé «prehistòria» i, per tant, hom actua considerant-lo molt poc (o gens).

3) En els setanta, l’esquerra espanyola no assumix el projecte dit, però no el rebutja públicament. En canvi, la dreta usa l’oposició al projecte per a combatre l’esquerra. Primer resultat: «D’eixa manera, les senyes d’identitat del poble valencià deixaven de ser una qüestió potencialment comuna a tota la societat valenciana i es supeditaven als interessos particulars dels partits polítics espanyols».

4) Segon resultat: «Els primers perjudicats per aquell procés varen ser el poble valencià i el valencià. La societat valenciana va perdre perquè patí una fractura social. Pel que fa al valencià, el procés dificultà la recuperació del seu prestigi social i, sobretot, l’augment del seu ús públic: si la interpretació de la naturalesa del valencià causava la divisió entre els valencians, era preferible ignorar-lo i usar la llengua que no generava problemes socials (el castellà). D’aquell enfrontament social, també va eixir molt mal parat el valencianisme polític, que es va quedar en la marginalitat (d’on encara no ha acabat d’eixir). Per una altra banda, a la vista de l’evolució que hi ha hagut en els anys noranta i en l’actual dècada convindria preguntar-se fins a quin punt tot aquell procés també ha repercutit negativament en els vots de l’esquerra espanyola i positivament en la dreta.»

5) Les paraules anteriors comporten que, el manteniment de la situació actual, no convé ni al valencianisme, ni al PSOE. En canvi, el PP està molt bé: amb més del 50% dels vots i sense símptomes d’abaixar.

6) Davant d’eixa situació, l’article indica dos objectius. En el nom del valencià, demanem a la Universitat de València que promoga el diàleg per a arribar a un acord social.

7) L’acord social és una condició per a desplegar el segon objectiu, que és afavorir la recuperació de la consciència de ser valencians i potenciar l’augment de l’ús públic del valencià. L’article ho descriu de la manera següent:

8) «En un món en què els idiomes dominants pressionen els parlants de les altres llengües per a que no les usen en la comunicació pública, les llengües que no tenen el suport clar d’un estat només tindran futur si formen part de la identitat comunitària dels seus parlants. Per tant, és del tot necessari forjar un projecte social de futur en què els valencians tinguem la voluntat de ser valencians i de dirigir el nostre futur, siga quina siga la nostra llengua materna i siguen d’on siguen els nostres pares. A més, en eixe projecte social de futur el valencià ha de tindre un paper destacat per a augmentar la cohesió de la societat valenciana i la consciència de ser valencians.»

Davant de les idees anteriors, Francesc Esteve respon de la manera següent:

1) La proposta feta és important perquè és «autodissolutòria». Des del principi de l’escrit, l’autor la presenta i la qualifica com a autoliquidacionista.

2) Eixa valoració inicial va acompanyada d’una absència d’anàlisi, probablement perquè les idees exposades no val la pena analitzar-les, ja que «la importància dels articles de Casanova i el de suport de Saragossà ‘et alii’ no ve de la solidesa -escassa- de la seua argumentació. Prové del fet que ofereixen en safata un cavall de Troia al Govern del PP». És a dir, a més d’autoliquidacionistes oferim l’arma per a que ens acaben de liquidar. Realment, som el súmmum o bé de la traïdoria, o bé la imbecil·litat.

3) La substitució de l’anàlisi per la valoració despectiva va acompanyada de la deformació. El canvi de paradigma que hi ha entre els dos períodes del valencianisme (el de 1850-1960 i el posterior) és presentat així: «L’article de suport a Casanova que encapçala Saragossà ja fa gala d’aquesta línia típica del blaverisme: la “subordinació” del valencià, supeditat i enfrontat al català. Així ho diuen literalment: des dels anys 60 i amb el mestratge de Fuster, “valencià s’usava d’una manera subordinada a llengua catalana”; i en els estatuts de la UV, “el nom llengua catalana és l’elevat, i valencià és el secundari, d’anar per casa”».

4) Per una altra banda, els autors de l’article seríem uns farsants, ja que amagaríem la nostra intenció real: «Diguem-ho clar, ja que ells no ho fan. Allò que Casanova i Saragossà demanen, sense gosar dir-ho ras i curt, no és un ús preferent del nom ‘valencià’, cosa que ja fa tothom -començant per les universitats- sinó que no s’use ‘català’ mai». Contra la intenció que ens atribuïx Esteve, la realitat és prou diferent. El secret que amagaríem vergonyosament (anomenar el valencià com a valencià en la societat valenciana) va ser proposat per Saragossà en un manifest fet públic al principi del 2004 i al qual es varen adherir no pocs lingüistes (valencians i no valencians). A més, eixa proposta va aparéixer en un article publicat en la premsa de València i de Barcelona, signat el valentí per tres professors universitaris (Rafael Castelló, Josep Ll. Pitarch i A. Saragossà) i, el barceloní, per Joan Solà, Ramon Lapiedra, Brauli Montoya (membres els tres de l’Institut d’Estudis Catalans), Artur Quintana i A. Saragossà.

Lamentem que l’anàlisi siga substituïda per deformacions, entre les quals hi ha el fet de voler ignorar que l’article està firmat per professors de cinc Facultats de la Universitat de València (de Filologia, de Psicologia, de Geografia i Història, de Dret i de Ciències Socials), potser perquè l’objectiu és presentar dos persones com si foren dos dimonis, que cal purificar amb el foc.

Abelard Saragossà (Facultat de Filologia)
Cesáreo Calvo (Facultat de Filologia)
Gil-Manuel Hernández (Facultat de Ciències Socials)
Emili Obiol (Facultat de Geografia i Història)
Albert Girona (Facultat de Geografia i Història)

Abelard Saragossà (Facultat de Filologia), Cesáreo Calvo (Facultat de Filologia), Gil-Manuel Hernández (Facultat de Ciències Socials), Emili Obiol (Facultat de Geografia i Història), Albert Girona (F

Origen


http://annanoticies.com/2009/03/23/de-l%E2%80%99analisi-historica-al-foc-purificador/

Més sobre Sobre el nom de la llengua (49)