Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

De coherències i de realitats lingüístiques

22-Abr-2009

De coherències i de realitats lingüístiques
dimecres, 22 d'abril de 2009 22:36 Leonardo Giménez
Correu electrònic Imprimeix PDF
Fa uns quants dies, en este mateix diari, A. Esteve, J. C. Carbonell, Ll. Hurtado i X. Gómez, claustrals de la Universitat de València, publicaren un article titulat «Vindicació de la coherència», en contestació al meu «Vindicació del valencià i d'Emili Casanova», replicador d'un anterior d'ells, que, al seu torn, s'oposava a la proposta del professor Casanova que les denominacions de valencià o llengua valenciana tingueren rang acadèmic o de primer ordre en els estatuts de la UV. A més d'insistir en les seues tesis, els mencionats claustrals em feien desqualificacions personals que obviaré per no ser productives per a este debat, ni per a cap. Els referits articulistes exigien «coherència» i «lleialtat» a Casanova. «Coherència» és, entre altres definicions, «actuació d'acord amb el pensament», i en eixe sentit crec que la proposta del professor Casanova és coherent i lleial amb la seua trajectòria professional i intel·lectual i amb la consciència i sentiments lingüistics valencians. I si per «lleialtat» s’entén la fidelitat a la «inqüestionabilitat» i prevalença d’una onomàstica (en uns estatuts, en el nom d’una llicenciatura, etc.), que, de fet, té, o pot tindre'n, sinònims més o menys apreciats i jerarquitzats, és que el concepte de «lleialtat» queda reduït als d’«acatament» acrític i al de «submissió», en el cas dels discrepants, és clar. I proclamar que coherència és proposar que l’AVL utilitze habitualment, ací, les denominacions «català/llengua catalana» és pixar fora de test i tindre una percepció de la realitat bastant «alterada».

Jo no sé a quina realitat m’he d’enfrontar, segons diuen els referits claustrals, però una realitat ben palpable és que la immensa majoria de valencians i valencianes, dissortadament, no té gens assumida, i en conseqüència, majoritàriament, rebutja una de les denominacions d’esta llengua, i això és un bon problema per a la normalització lingüística, tal com la conceben sensibilitats com la dels claustrals mencionats, i que necesssita solucions. Un clau es clava per la punta i no per la cabota, perquè si no ho fem així destrossem el clau i el barandat, i el quadre o el que siga es queda per penjar. Però l'article dels claustrals no ha entrat en el fons de la qüestió, que no hauria de ser la coherència d'este o aquell professor, sinó vore si les denominacions «valencià/llengua valenciana» han de figurar com a onomàstica prevalent de la llengua pròpia en unes institucions valencianes, i si els noms «català/llengua catalana» són un valor per a la normalització lingüística, en el conjunt de la societat valenciana, o no. Sense qüestionar, per a res, la unitat de la llengua. En el meu replicat article intentava argumentar una resposta a això, com sí que la dóna, i ben complida, el dels professors de la UV A. Saragossà, C. Calvo, G. M. Hernández, O. Luque, E. Obiol, E. Bea i A. Monzón, «La jerarquia del noms “valencià” i “català”», publicat en «Nou Dise», i també l’inicial de Casanova. Arguments que no cal repetir, però sí que vull afegir que la fortalesa, la salut, el nom i el/s model/s lingüístic/s d'un idioma estan molt en relació amb un poder polític, econòmic i/o militar que l'assumix i hi dóna suport.

¿On està eixe poder que puga avalar i espentar ací els noms «català/llengua catalana» i el model lingüístic unitarista o el «marcadament» convergent, propi dels àmbits universitaris i «lletraferits», en la societat valenciana? Eixe poder ací ni ha estat ni està ni se l'espera. El poder polític que hi ha n'està visceralment en contra, i les alternatives previsibles, en el millor dels casos, no els impulsaran ni fomentaran, per la qual cosa eixe patró pot ser que siga inviable i, sobretot, contraproduent fora d'àmbits universitaris i/o intel·lectuals, per a la normalització lingüística. Pense que, en una societat democràtica, el redreçament lingüístic no es pot fer contra el poder, ni sistemàticament en els jutjats, encara que en algun cas sí que en calga anar en contra, sinó des de totes i amb totes les institucions i amb la societat destinatària. Per tant, comptant amb el suport, o almenys amb la neutralitat, d'un ampli sector del poder en general, actual o futur possible, la via d’un valencianisme lingüístic, amb personalitat pròpia dins de la natural unitat lingüística, potser és la que té més possibilitats de suscitar consens i il·lusió entre els valencians corrents, que són els que poden deturar la davallada de la nostra llengua, que en les ciutats mitjanes i grans se'n va com un punt de calça. Respecte de les homologacions i/o equivalències, el que jo volia dir és que els organismes corresponents de la Generalitat de Catalunya no han qüestionat mai el nom «valencià» en els certificats de la JQCV, i que ara, després de la sentències judicials, sembla que tampoc ocorre ací, en la pràctica, amb els de Catalunya o les Illes i amb la titulació de Filologia Catalana de qualsevol universitat. No cal dir, però, que les deshomologacions decretades pel Consell han sigut arbitràries i temeràries, entre altres raons, pel perjuí causat a centenars de titulats en els estudis superiors de valencià, però també crec que l'adaptació onomàstica, a més de ser pertinent, llevaria munició als contraris d'esta llengua.

D'altra banda, els claustrals em desqualifiquen en «descobrir-me» dos faltes gramaticals i dos de significat (també en «pillaren» una a E. Casanova, quin horror!, però no a altres professors, molt solvents, però de la seua «sensibilitat»). Si en una controvèrsia, que no és estrictament sobre normativa ni gramàtica, s'utilitzen quatre suposades faltes gramaticals per a invalidar l'oponent, crec que no hi ha debat possible, sinó una altra cosa. Què no farien en altres situacions de més «poder»? Per culpa d'eixes actituds censores hi ha gent que fuig d'escriure en esta preciosa llengua. Així i tot, el censor encara ha d'anar a escola, perquè «estela», com a «deixant», és un mot perfectament normatiu, tal com establix el SALT i usava mossén Verdaguer, encara que no l'incloga així la «Bíblia». En el significat de «conscienciós», m'he trabucat, però «conscienciador», en quin diccionari està? En el DIEC 2 no. M'he deixat una preposició i, ai, en l'«haver-hi» d'eixa frase me n'he eixit del recte camí.

J. Leonardo Giménez és funcionari d’Administració Local i ha estat alcalde d’Antella pel PSPV-PSOE.
Més articles d'aquest autor
La Conferència Episcopal no existia en temps de Jesucrist. O sí?
El diccionari de sinònims i antònims, innovador i general, que feia falta
Leonardo Giménez

Origen


http://www.pagina26.cat/opinio/7831-de-lcoherenciesr-i-de-lrealitatsr-lingueistiques.html

Més sobre Sobre el nom de la llengua (49)