Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Com parlen els jóvens del segle XXI?

13-Set-2010

Com parlen els jóvens del segle XXI?
CLAR I EN VALENCIÀ
13/09/10 07:00 - Eugeni S. Reig -

Si observem atentament la manera de parlar de la majoria dels nostres jóvens ens adonarem que:

1) El seu llenguatge és molt més pobre que el de les generacions precedents. S'han perdut una gran quantitat de paraules, expressions, girs i modismes. La seua manera de parlar és un valencià escanyolit i depauperat que cada volta està més a prop d'allò que podríem anomenar valencià bàsic.

2) El seu valencià, per desgràcia, cada volta s'acosta més al castellà, tant en el lèxic, com en la fonètica, la morfologia i, fins i tot, en la sintaxi. Utilitzen una quantitat molt més gran de paraules, locucions, girs i modismes calcats del castellà que les generacions precedents i, a més, tendeixen a emprar els mots que s'assemblen més als seus equivalents castellans i deixen d'utilitzar-ne d'altres que se n'allunyen més i que són d'ús habitual en persones de més edat i així diuen infectar en lloc d'endenyar, anís en lloc de batafaluga, empatxar en lloc d'enfitar, últim en lloc de darrer, baixar en lloc de devallar, seqüela en lloc de recialla, obscur en lloc de fosc, canviar en lloc de baratar, faltar en lloc de mancar, endossar en lloc d'empelegar, roig en lloc de vermell, garrafa en lloc de marraixa, despropòsit en lloc de desficaci, desvetlar en lloc de dessonillar, tripes en lloc de budells, escollir o elegir en lloc de triar, dilapidar o malgastar en lloc de balafiar o barrotar, etc., i així, sense deixar d'usar lèxic genuí valencià, anem, a poc a poc, acostant-nos cada volta més al castellà. I el que encara és més greu, cada vegada hi ha més tendència a substituir paraules valencianes vives i perfectament conegudes per tothom pels seus equivalents castellans, com ara pernil o cuixot per jamón, presó per cárcel, formatge per queso, ulleres per gafes, oroneta o orandella per golondrina, secar o assecar per eixugar, etc.

En els darrers anys he observat la tendència a usar el verb traure amb el significat de dur o portar, indubtablement perquè el verb en qüestió té un aspecte semblant al verb castellà traer, així com a confondre els verbs posar i pondre i els seus participis posat/posada i post/posta sense cap mena de dubte perquè la llengua castellana usa únicament el verb poner i el participi puesto/puesta.

Un altre fenomen que he observat de pocs anys ençà entre els més jóvens és la pèrdua del pronom adverbial en. Avui és fàcil trobar xiquets i adolescents valencians que a una pregunta com: ¿vols tres olives?, contesten: no, vull quatre. Aquests fenòmens, avui encara restringits, correm el risc que acaben generalitzant-se i, si la llengua continua castellanitzant-se a aquest ritme, prompte el valencià serà un dialecte del castellà. Serà una fusió per absorció.

Les llengües canvien, evolucionen, això ha sigut sempre així. Però el valencià de molts dels nostres jóvens actuals no és un valencià evolucionat, és un valencià deteriorat, degradat, degenerat. Les evolucions de les llengües corresponen a forces interiors que fan que es transformen. Les evolucions són conseqüència d'una dinàmica interna, no d'una imposició externa. La pressió immensa del castellà ens conduïx a una autèntica aculturació.

3) Molts jóvens valencians, que són fills de pares valencianoparlants, però que la seua primera llengua ha estat el castellà perquè així ho han decidit els seus pares, aprenen a l'escola un valencià estàndard bastant acceptable i són capaços d'usar-lo amb certa desimboltura, però no ho fan quasi mai quan parlen entre ells, fins i tot si alguns dels interlocutors són valencianoparlants. Normalment entre ells parlen sempre castellà. I per suposat, quan parlen valencià, ho fan en un valencià estàndard molt escanyolit i sovint amb una fonètica acastellanada. El nostre lèxic tradicional, normalment, el desconeixen per complet, especialment la fraseologia lèxica. En realitat són castellanoparlants que han estudiat valencià a l'escola, de la mateixa manera com els que feien el batxillerat als anys 50 del segle XX estudiaven uns quants cursos de llatí que, a la immensa majoria, no els han aprofitat mai per a res. I a ells tampoc els aprofita per a res el valencià que aprenen, almenys no els aprofita per a la cosa vertaderament important que ha de servir una llengua: per a parlar-la amb normalitat i de manera espontània i quotidiana amb tothom.

4) Empren diverses paraules i expressions estranyes al parlar tradicional dels valencians, que són les que usa normalment la llengua estàndard i que, indubtablement, han aprés als llibres, a l'escola o a la televisió, ja que és completament impossible que els hagen arribat per tradició oral, com per exemple: calar foc en lloc de botar foc, guix en lloc d'algeps, manllevar en lloc d'amprar, tenir cura en lloc de tindre compte, endreçar en lloc d'arreüssar, abans d'ahir en lloc de despús-ahir, ensopir-se en lloc d'embeltir-se, així que en lloc d'ensé que, desar en lloc d'alçar o gall dindi en lloc d'andià, titot o polit.

Hi ha una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes, moltes d'origen àrab, mossàrab o aragonés, que hem emprat quotidianament des de temps immemorials i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua normativa que usen l'escola i els mitjans de comunicació margina bona part d'aquest lèxic tradicional valencià. Els valencians, per exemple, no hem dit mai aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, hem dit sempre i continuem dient faena i, lògicament, faener, malfaener, afaenat, etc.

Els valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l'edat mitjana fins al dia d'avui el verb eixir per a expressar la idea d'anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat (excepte les vinarossencs). Aquest verb ja s'usava a l'edat mitjana, però amb els sentits de 'sorgir', 'aparéixer', 'saltar bruscament' o 'brollar amb força', significats amb els quals encara el conservem els valencians, però tan sols de manera residual. L'aigua que brolla amb força d'una mànega de regar podem dir amb propietat que surt. Recorde que, en certa ocasió, vaig oir a uns jóvens valencians com deien que havien vist sortir un pas de processó d'una església. ¿Som capaços d'imaginar-nos com devia d'eixir el pas de l'església per a poder dir que sortia? I quelcom de semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, llavar, torcar, rabosa, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar, o de locucions com a estall, més aïna, de gaidó, anar en cama crua, de rapafuig, de raspalló o de repica'm el colze, o d'exclamacions com ara ¡repalleta!, ¡voto a Déu!, ¡s'ha acabat el cafetí!, ¡a osades, mare! o ¡a osades, vida! Quan parlem castellà, si volem ponderar la magnitud o el caràcter sorprenent d'alguna cosa, usem exclamacions com ara ¡vaya tela! o ¡tela marinera!

Açò, tots els nostres jóvens ho saben molt bé i ho usen a bondó. I supose que la majoria saben que l'exclamació ¡Déu n'hi do! té el mateix significat, però estic segur que molt pocs saben que ¡a osades, mare! i ¡a osades, vida! volen dir exactament la mateixa cosa i que és com ho hem dit sempre els valencians i encara continuem dient-ho molts de nosaltres.

¿Què podem fer per a redreçar aquesta situació i aconseguir salvar el nostre valencià tradicional del trist destí al qual pareix que està condemnat? És evident que la família valenciana de l'any 2009 no és la família patriarcal tradicional que ha sigut el nucli de la nostra societat des del neolític fins ben entrat el segle XX. Avui els xiquets ja no deprenen la llengua fonamentalment dels membres més grans de la seua família, sinó que una part importantíssima del seu bagatge lingüístic el reben de l'escola i dels mitjans de comunicació. Fem, per tant, que l'escola i els mitjans de comunicació transmeten als xiquets el nostre llenguatge tradicional.

A l'escola la responsabilitat és dels mestres, dels ensenyants. Els mestres han de ser capaços de discernir els fets de llengua legítims, encara que particulars, d'aquells espuris i indesitjables, i de recuperar aquells mots, locucions, girs i modismes que, sent vàlids i correctes, han estat arraconats fins ara en l'ús de la llengua estàndard per altres mots, locucions, girs i modismes de procedència forània.

Els mestres s'haurien d'esforçar a impedir que la llengua continue degradant-se i empobrint-se i, per un altre costat, haurien d'intentar aconseguir que el parlant, avui xiquet o adolescent però demà adult, recuperara la consciència de la dignitat de la pròpia expressió, que no pensara que la seua manera de parlar és incorrecta. Hem patit, i continuem patint, segles de diglòssia castellà/valencià i no seria gens desitjable que ara començàrem a patir una diglòssia valencià correcte/valencià incorrecte, on precisament el valencià incorrecte fóra el nostre valencià popular, el nostre valencià tradicional, el que hem heretat oralment dels nostres avantpassats i que és el que més s'adiu amb la nostra idiosincràsia.

La llengua normativa que s'ensenya a l'escola no ajuda precisament a la supervivència del nostre lèxic tradicional: al contrari, a manca d'un estudi seriós i exhaustiu del lèxic valencià, els mestres dubten de la seua correcció i no s'atrevixen a emprar-lo en els registres formals, encara que el coneguen i, fins i tot, l'usen habitualment en l'àmbit col·loquial. Nosaltres, els valencians que vivim a la primeria del segle XXI, tenim la responsabilitat de salvar-lo i, per a aconseguir-ho, hem d'estudiar-lo de manera seriosa i conscienciosa i hem de transmetre'l als nostres descendents. I, evidentment, hem de dignificar-lo, emprant-lo en els nostres escrits i usant-lo en els mitjans de comunicació, en l'escola i en la universitat; hem de procurar que el lèxic tradicional valencià siga normatiu i, per tant, hem d'aconseguir que l'arrepleguen els diccionaris normatius.

La immensa majoria de les nostres paraules i locucions tradicionals són normativitzables i normalitzables i, per tant, poden i deuen formar part de la llengua culta. Si no usem en la llengua culta el nostre lèxic tradicional valencià perquè no l'arrepleguen els diccionaris normatius i, de retruc, els dits diccionaris no el recullen perquè els valencians no l'usem mai en els registres formals, ens trobem atrapats en un cercle viciós que, si no ens decidim d'una vegada a trencar-lo, ens farà perdre irremissiblement un tresor meravellós que ens hem transmés de generació en generació des de fa un grapat de segles i que és el nostre senyal d'identitat més important com a poble diferenciat.
Darrera actualització ( Dilluns, 13 de setembre del 2010 09:05 )
Eugeni S. Reig

Origen


http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/293520-com-parlen-els-jovens-del-segle-xxi.html

Més sobre Cursos de català (47)