Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Labordeta

22-Set-2010

Labordeta
rpala | dimecres, 22 de setembre de 2010 | 12:13h
Volia fer un apunt sobre José Antonio Labordeta però no volia escriure el mateix apunt que ha escrit gairebé tothom. Més que res perquè m'ha semblat que, des de l'entorn del PSOE, s'ha volgut instrumentalitzar en certa mesura el personatge. Els mitjans governamentals ens han trasmés, sobretot, la imatge d'aquell diputat que enviava "a la mierda" la bancada més ultramuntana del PP. Però Labordeta era més que un espantall progre per atiar el foc contra els fatxes. La seva trajectòria, sempre lligada a les classes populars i a la tradició republicana i d'esquerres, no podia entendre's sense la seva militància en clau nacional aragonesa. Ho va fer fundant, ja fa molts anys, la revista Andalán, referència intel·lectual del nacionalisme aragonès d'esquerres, contribuint en gran mesura a l'ascens i consolidació de la Chunta Aragonesista, i també cantant –potser massa poc sovint– en aragonès, en cançons com la que il·lustra aquest apunt: "Mai". Una llengua i un país silenciats i prohibits: aquesta era també, una altra de les "banderas rotas" que Labordeta posava sobre la taula. [Més]


Aquesta versió de "Mai" és inclosa al treball La voz a cuestas (Aragón LCD Prames, 2001), un CD llibre en què Labordeta canta i recita poemes (seus i d'altres autors) i també canta cançons (seves i d'altres). En aquest cas és un poema d'Anchel Conte, gran dignificador de la maltractada llengua aragonesa, inclòs al llibre No deixez morir a mia voz (1972). La música és d'un altre cantant i compositor saragossà de dilatada trajectòria, Gabriel Sopeña, que en aquesta adaptació també canta i toca la guitarra. Eliseo Parra, un altre aragonès il·lustre i ben conegut per aquests verals per les seves col·laboracions amb, entre d'altres, Miquel Gil, hi fa unes percussions. Aquí us deixo una traducció aproximada d'aquesta cançó sobre mares i fills, que també es podria entendre com una cançó sobre les llengües i els pobles que les parlen.

Mare, mira'm les mans,
les duc buides,
mancades d'amor...
Són les dues ales
d'un vell pardal
que no pot ni tan sols volar

Mare, mira'm els ulls
al cel perduts en un silenci profund.
Són dues guspires
llençades del foc
que no il·luminen
ni maten el gel.

Mare, mira'm l'ànima
assedegada i seca d'esperança
És unc amp lalurat
on només hi creixen aliagues [arbust espinós]
que puxen la vida
fins a matar-la.

Mare, mira'm a mi
Em reconeixes, mare?
Vaig ser el teu nen,
ara sóc un home
que no sap com és
Mare, em reconeixes?
Mare, ni tan sols tu?
Roger Pala

Origen

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/178242

Més sobre Aragonès (8)

• Sobre les llengües d'Aragó (TONI DE LA ROSA BOTAYAS, EN NOM DE LA COLLA DE CHARRADORS DE L'ARAGONÉS“O CORRINCHE”) (testimoni, 19/05/2013)
• Els parlants d'aragonès a Catalunya, contra la nova llei de llengües (notícia, 16/05/2013)
• 'Arredol', el primer diari digital en llengua aragonesa (notícia, 19/09/2011)