Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Canigó Sang i Or

22-Oct-2010

Divendres 22.10.2010 11:25

Canigó Sang i Or (Xavier Deulonder i Camins)

Ara fa unes quantes setmanes, en Joan Miquel Touron em va fer arribar l’adreça del vídeo enregistrat pel diari “L’Indépendant”, “Canigó Sang i Or”, en el qual s’hi pot veure l’arrel de la recuperació del català que s’està duent a terme a la Catalunya Nord durant aquests darrers anys; les imatges de la filmació transmeten, doncs, l’esperança que la desaparició del català al nord de l’Albera esdevingui només un fet episòdic, un parèntesi que quedarà tancat d’ací poc...>>

A l’adreça http://videos.journauxdumidi.com/video/iLyROoaf8G8H.html , hi podrem veure com, el passat mes de juliol, una seixantena de persones van pujar al cim del Canigó per fer-hi voleiar senyeres.
Pot passar que un sud-català coneixedor del precari estat de la llengua al Nord i de la feblesa electoral dels partits catalanistes, vegi en aquesta acció una mostra de folklorisme submís; tanmateix, si la gent que va decidir pujar al Canigó en comptes de fer onejar l’ensenya de sang i or hagués exhibit la tricolor bleu-blanche-rouge de la République una, indivisible i hexagonal, cosa que també hauria estat possible perquè, al capdavall, “On est en France ici”, llavors sí que la idea de Catalunya Nord no tindria cap mena de sentit, perquè això hauria indicat que la renúncia a la identitat catalana hauria estat total.

Al Canigó, doncs, s’hi va congregar tot un seguit de persones que, tot i parlar habitualment en francès, reivindicaven una identitat catalana de la qual, com és obvi, se’n sentien partícips, fins al punt de poder estar segurs que si en aquesta acció hi hagués pres part algú del Sud, no l’haurien vist pas com un foraster ni, menys encara, com un estranger; per això, amb ell haurien fet l’esforç de parlar-li en català.

Les senyeres del Canigó i, com és lògic, les que es veuen a pertot de Catalunya Nord, són, doncs, el substrat que fa possible que, a hores d’ara, hi hagi un moviment de recuperació del català, en què força gent deu lamentar que, ara fa seixanta anys, els seus pares o avis no el passessin a la següent generació.
I si ara fa uns vint anys algú que hi veiés un senyal de localisme estèril i provincià parlava de “senyeres mordassa”, cal tenir en compte que, sense aquestes senyeres, no hi hauria ara la represa del català.
Per altra banda, si repassem els titulars sobre Catalunya Nord que apareixen al diari El Punt aquesta darrera setmana, ens trobem que, el 15 d’octubre, va haver-hi un homenatge a Jordi Pere Cerdà a Sant Cugat del Vallès, i, també, una commemoració a Perpinyà de la mort del president Lluís Companys, així com les Primeres trobades transfrontereres de Cultur Pro a Banyuls; tot això, sis dies després que el Rosselló (sic), perquè suposo que es deu referir a tot el conjunt del territori nord-català, hagi inaugurat una delegació a Girona.

Així doncs, és en aquest context de retrobament català, reforçat per la notícia, que també donava el Punt, d’inici de la retirada de les cabines frontereres espanyoles i franceses, que cal situar la voleiada de senyeres al Canigó.



Xavier Deulonder i Camins (17-10-2010)
deulonder@mesvilaweb.cat
Xavier Deulonder i Camins

Origen

http://www.vilaweb.cat/noticia/3792619/canigo-sang-or-xavier-deulonder-camins.html

Més sobre El català, llengua amenaçada (202)

• Carme Junyent: 'No ho fem bé. El català no té el futur assegurat' (notícia, 05/10/2014)
• Per què es moren les llengües? (notícia, 06/07/2014)
• Llengua i estat (Josep-Lluís Carod-Rovira) (testimoni, 21/07/2013)