Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Un calaix de sastre amb Déu, àngels i sants

29-Mai-2011

A CREMALLENGües. JOAN-LLUÍS LLUÍS
Un calaix de sastre amb Déu, àngels i sants
29/05/11 02:00 - JOAN-LLUÍS LLUÍS
[Il·lustració: PEP DUIXANS]
Il·lustració: PEP DUIXANS
1

He de confessar que, fins fa poc, ignorava que Déu fos argentí. M'ho va explicar el suculent Òscar Dalmau, antic guionista de Polònia, a qui vaig preguntar per què, Déu, en aquest programa, sol parlar espanyol... Seguint el seu consell vaig googlejar «Dios es argentino» i, efectivament, vaig constatar que es tracta d'un tòpic reconegut, tot i que d'ús exclusiu del món hispanoparlant. Ignorant com sóc del que caracteritza l'accent argentí –o els altres accents hispànics– no m'havia adonat que el Déu de Polònia tenia aquest deix particular, al qual, però, no sé veure el punt humorístic. Potser que per entendre'l hauria d'imaginar Déu parlant francès amb l'accent belga o quebequès... A priori, en sentir-lo expressar-se en espanyol, vaig pensar més aviat a una mostra inconscient de complex d'inferioritat. O d'autoodi, com diuen els sociolingüistes. Els catalans fan parlar Déu en espanyol perquè pensen que el català no és prou bo per a ell, vaig mussitar, una mica emprenyat, abans que l'Òscar Dalmau apaivagués els meus neguits.

El lingüista Joan Veny dóna un exemple d'aquesta jerarquització lingüística en context sagrat quan explica, a Introducció a la dialectologia catalana, que, al segle XVII, en una peça de teatre religiós de Valònia, els «personatges populars, com la mare i la filla, que intervenen en la peça, parlen való, mentre que l'àngel que se'ls apareix s'expressa en francès, llengua superior, considerada més pròpia d'un personatge sobrenatural». Així que, malpensat com sóc, vaig començar a cercar mostres de teatre escrit a Catalunya Nord que poguessin corroborar que, aquí també, podia haver-hi una jerarquització de les llengües entre català i francès, segons que fossin éssers humans o éssers celestials. I per això vaig parlar amb Pep Vila, gran especialista del teatre català de l'època moderna. I, amablement, em va parar els peus. «La distinció de llengües segons els personatges existeix en tot el teatre d'aquella època, però correspon a la voluntat de reflectir l'ordre social més que a un forma d'autoodi», diu Pep Vila, explicant doncs que és per una preocupació de realisme que els autors de teatre assumien la diglòssia imperant: el poble parlant català, o basc, o gallec, i els nobles parlant francès, o espanyol, o portuguès...

Ara bé, la particularitat d'aquesta obra de teatre valona és que el francès és parlat per àngels, no per humans, i que, doncs, a la impossibilitat evident de saber quina llengua podrien parlar els àngels correspon una explicació al fet que els facin parlar francès. I em sembla evident que la subordinació lingüística devia fer pensar als valons que era inconcebible que uns éssers celestials s'embrutissin la boca amb la seva parla... I, dit això, recordo una llegenda recollida per Joan Amades en què una nina muda de les terres castellanes va ser duta fins a Barcelona pels seus pares, per tal que es beneficiés de la intercessió de sant Salvador d'Horta, el qual, amb una simple benedicció, va curar el seu mal... O només a mitges, segons els pares, ja que la nina es va posar a parlar català. El sant, amatent, els va tranquil·litzar explicant que parlaria castellà quan haguessin tornat a Castella. Mentrestant, va dir, «la nena parla en català com va parlar Déu Nostre Senyor al seu pas per la terra, com parlo jo i com parla tota la gent de la terra on us trobeu; fins vosaltres mateixos mentre us trobeu a Catalunya deveu voler parlar en català, encara que no sigui més que per cortesia i agraïment». Sí, i és des d'aquell dia que tots i cadascun dels castellans, tan bon punt entren a Catalunya «per cortesia i agraïment» es posen immediatament a aprendre el català.
Darrera actualització ( Diumenge, 29 de maig del 2011 02:00 )
Publicat a

Format Presència Girona 29-05-2011 Pàgina 20


JOAN-LLUÍS LLUÍS

Origen


http://www.avui.cat/noticia/article/17-opinio-presencia/38-opinio-presencia/417062-un-calaix-de-sastre-amb-deu-angels-i-sants.html

Més sobre Autoodi (60)