Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

LA FESTA DE LES LLENGÜES

5-Mar-2012

05/03/2012
00:00 h.
Societat en Xarxa
LA FESTA DE LES LLENGÜES
"Quan parlem de llengua materna no ens referim a la de la mare de cadascú, sinó a les pròpies dels territoris, que alhora en són el seu patrimoni"
Queti Vinyals
Membre de Tallers per la Llengua
“És justament la diversitat el que pot revifar l’ús de la llengua”

Carme Junyent
Lingüista i presidenta del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA)

El 21 de febrer de 1952 a Bangladesh, un nombrós grup d'estudiants universitaris es van manifestar per reivindicar l'ús acadèmic de llengües no oficials a diverses zones d'Àsia i pel reconeixement oficial de la seva llengua, el bengalí. Alguns d’ells van ser assassinats durant la manifestació.

Des d’aquella tragèdia, el país ha perpetuat la commemoració d’aquells fets com a símbol de convivència i diversitat. El 1999, la UNESCO va aprovar la demanda de Bangladesh de convertir aquesta data en un dia de reconeixement internacional i des de llavors se celebra arreu del món amb l’objectiu de promoure la diversitat lingüística i de reconèixer la llengua com un factor d’identitat cultural. Amb la voluntat de conscienciar la població de la importància de les llengües, l’efemèride d'aquest any ha estat dedicada al plurilingüisme per a l'educació inclusiva: “Aprendre en un idioma que puguin entendre és clau perquè els nens puguin gaudir del seu dret a una educació de qualitat. L'educació en llengua materna i plurilingüe són clau per reduir la discriminació, promoure la inclusió i millorar els resultats educatius per a tots”. La Unesco reivindica el paper del plurilingüisme justament com un mitjà de solució dels conflictes.

La commemoració d’aquesta data ha coincidit curiosament amb dos fets de l’actualitat internacional i dels Països Catalans: els carnavals i les manifestacions dels estudiants valencians contra les retallades d’educació. Amb tot plegat, no he pogut evitar la connexió misteriosa que s’ha produït entre aquests fets i el plantejament inicial de l’article que volia escriure: la meva experiència com a mare amb la llengua i l’escola.

Fa nou anys que sóc mare d’una nena i d’un nen de tretze i de set anys que van néixer al Nepal. Així doncs, el primer contacte que vam tenir amb l’escola va ser a partir del segon cicle d’educació infantil, a P4. Els meus fills tenen els trets orientals i el color de la pell de xocolata. Això deu ser molt potent, sobretot en el cas de la meva filla, perquè més d’una vegada quan es troba amb altres persones es produeixen situacions rocambolesques relacionades amb els comportaments lingüístics. D’entrada, se li adrecen en castellà. Com que és pacient i educada, no té cap problema i els respon amb la seva llengua: el català. Curiosament, aquestes situacions no es reprodueixen en el cas del meu fill, probablement perquè per naturalesa és intrèpid i sempre acostuma a ser ell qui pren la iniciativa de la conversa. L’escola on van, laica i pública, és tot un món de llengües en contacte. Des que van començar, quan passo diàriament pel pati on coincideixo amb les famílies que també deixen o van a recollir els nens em sento fascinada per la varietat d’accents dels idiomes que s’hi apleguen: anglès, àrab, francès, castellà, llatinoamericà. I m’hi sento bé i feliç, perquè a l’escola hi ha una llengua que ens fa iguals i que ens és comuna: el català. I recordo les paraules d’un professor canadenc, John Edwars, que deia que la majoria de la població mundial parla dues, tres o quatre llengües i que l’estrany és el monolingüisme. Penso “i quina sort que tenim!”, i em pregunto “com és que hi ha tres famílies a Catalunya que qüestionen el model lingüístic del nostre país, reconegut per la Unió Europea i valorat per la majoria de lingüistes i pedagogs de la comunitat internacional?”. I aquestes tres famílies ens fan sortir al carrer d’aquesta manera i recollir signatures per defensar el català. I a València milers de famílies reclamen el dret d’estudiar en valencià i encara és l’hora que passi res. I potser que ja n’hi ha prou de confusions. Celebrem que a les escoles hi hagi moltes llengües i pensem que quan ens referim a la llengua vehicular no s’està negant a ningú que visqui amb la seva llengua, la que cadascú té i estima per naturalesa. D’altra banda, plantegem-nos també que, com diu la Unesco, quan parlem de llengua materna no ens referim a la de la mare de cadascú, sinó a les pròpies dels territoris, que alhora en són el seu patrimoni.

Així doncs, les paraules han fet una vegada més de les seves. Els mots: mare, llengua, escola, estudiants i carnaval s’han fos en el paper i amb el poder de l’art de la màgia han travessat el meu territori emocional. Parlar de llengües maternes, d’identitats i de tradicions m’ha desviat de l’objectiu inicial, però sense voler m’ha ofert l’oportunitat d’escriure i recordar la tragèdia dels estudiants asiàtics que va tenir lloc fa seixanta anys i de reviure algunes experiències maternes relacionades amb l’escola, al costat de les imatges recents d’aquest Carnaval, en què els carrers s’han omplert amb tots els colors de les 6.000 llengües de tot el món.
Queti Vinyals

Origen


http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/03/la_festa_de_les_llengues_81777.php

Més sobre Immigració (432)