Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Una breu lliçó de sociolingüística per als independentistes (i no independentistes) que diuen que el castellà és també llengua pròpia dels Països Catalans

15-Abr-2012

Una breu lliçó de sociolingüística per als independentistes (i no independentistes) que diuen que el castellà és també llengua pròpia dels Països Catalans
cucarella | De política però linguïstica | diumenge, 15 d'abril de 2012 | 16:24h

L’article publicat al DGS, i posteriorment penjat en aquest blog, Independentisme en castellà: matar el català a la irlandesa, ha generat algunes opinions contràries. Sobretot per part de persones que creuen que el castellà ha mantenir algun grau d’oficialitat en una Catalunya independent (i en un futur –tant de bo!– en uns Països Catalans independents).

Tot i que el terme no em plau gaire, a l’article m’he definit com a «independentista identitari». Dic que ho sóc perquè vull que la meua llengua i la meua cultura tinguen futur, i és en aquesta aspiració que fonamente el meu independentisme (a banda d’això, em considere d’esquerres, que és una definició d’universalitat, en la mesura que aspire a viure en un món –sencer– socialment just, en drets i en oportunitats). Les consideracions econòmiques –l’espoliació espanyola–, tot i ser importants en el nostre cas no són motivadores per se d’un anhel d’independència. Al capdavall, ens governen, tirànicament, això que ara en diuen Els Mercats. Potser serem independents un dia de la tirania espanyola i de la seua secular espoliació; però també caldria alliberar-nos de l’espoliació –o explotació humana– que és inherent al capitalisme.

L’article, el remate amb una referència a la història del gaèlic irlandés, el qual, a pesar de la independència d’una part d’Irlanda ara fa 90 anys que va donar-li estatus legal de llengua pròpia d’Irlanda, el manteniment de l’anglès en un nivell semblant ha propiciat la pràctica desaparició de la llengua gaèlica en territori irlandès. El peix gran que es menja el xicotet. Casos completament diferents del gaèlic irlandès són el neerlandès de Flandes i el francès del Quebec. En tots dos casos es va aconseguir aturar i revertir el retrocès lingüístic quan els flamencs bandejaren el francès i els quebequesos l’anglès, tot declarant llengües oficials úniques als seus territoris el neerlandès en un cas i el francès en l’altre.

Em fa l’efecte, doncs, que aquesta qüestió s’ha abordat –en els comentaris a l’article– més des d’un cantó emocional més que no «científic». És per això que els convide a una breu lliçó de sociolingüística picant ací. De la lliçó, però, en destacaré prèviament aquestes informacions:

Sobre el bilingüisme: «En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.»

Sobre la disglòssia i el castellà com a llengua pròpia dels Països Catalans: «Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes. El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya, un poc a les Illes Balears. Al País Valencià la situació és especialment greu. Un problema afegit al català és que s’ha intentat convèncer els seus parlants que tenen una segona llengua pròpia: el castellà. Aquesta situació perpetua el problema de conflicte lingüístic.» (la negreta és meua).

I ho sent, però és així: Si voleu fer truites haureu de trencar ous, o sense sang no es poden fer botifarres. O també: No es pot anar a missa i revoltejar. I encara aquesta altra: Bo és a missa anar, però millor casa guardar. I encara més: Qui a dos amos vol servir, a un o altre ha de fallir. I acabe el rastre citant el Tirant: Qui a molts serveix, no serveix a ningú.

I remate amb una autocita, d'ací: «

«Tot idioma és recipient i vehicle de la cultura singular i diferenciada a la qual pertany. Inclou i sintetitza allò que podríem anomenar, si convé amb una certa ampul·lositat, “herència genètica col·lectiva”. En la llengua literària de García Márquez, de Cesare Pavese, de Joyce o d’Enric Valor s’hi expressa un tarannà particular en què ha deixat la seua empremta la història, el clima, el paisatge, la religió o les formes de producció seculars. El lèxic, la fraseologia, la tradició oral –cançó, endevinalla, rondalla o “sussoït”–, tot plegat contribueix a dotar l’idioma d’una textura cultural pròpia i “intraduïble”, si més no de manera literal. Tot idioma és vehicle de la cultura a què pertany, alhora que compartiment tancat, però de parets poroses i permeables. Aquest compartiment, amb la seua evolució particular, ha donat una fauna i una flora també particular, adaptada al medi i capaç d’expressar les múltiples circumstàncies que han afectat la vida d’aqueix territori. Amb aquesta mena de metàfora intente explicar que cada llengua conforma un ecosistema únic i distint: i aquesta llengua és l’única que pot explicar el contingut genuí del compartiment, és a dir la història, el clima, els costums, la mítica... Què succeeix quan una altra llengua, que expressa un altre contingut cultural, interfereix i contamina la llengua autòctona?

No hi ha cultures bilingües. Per més que des de l’opinió política, i des de tribunes intel·lectuals pusil·lànimes, s’intente fer creure que el bilingüisme és una situació de bondat social, la realitat ho desmenteix rotundament. La realitat ja no parla de llengües en contacte (visió positiva d’allò que diuen que és el bilingüisme) sinó de llengües en conflicte (situació diglòsica que s’expressa en termes de substitució lingüística, és a dir en termes de cultura dominant i cultura dominada, de vencedors i de vençuts).»

Toni Cucarella

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/219618

Més sobre El català, única llengua oficial a la República Catalana? (114)

Destacats