Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Darrera lluna d'exili

27-Mai-2012

Darrera lluna d'exili


D'un cel de morta lluna he baixat -blanc de suors
nostàlgiques
el meu cor llenyataire-:
dret paracaigudista sostingut com pol·len amorós
per la immensa corol·la del coratge de l'ànima,
i de bocaterrosa, entre les cames blaves del serrat
assegut,
mormolejo a l'alada que davalla vers els meus ulls:

«Digues-me, aurora de claror tota esquinçada de
naixença,
¿ja s'ha fos doncs el rou dels astres de l'espera,
i aviat somriuran els rostres dels pujols,
i el matí llegirà la meva gola d'ona popular?
Oh, alba, torna'm l'ombra que m'ha estat esperant,
núbil i anònima,
i ajeu damunt els blats l'hoste vermell de la nova
bandera,
ara que sento damunt de l'esquena el brusc pes
bategant
de la gavina heràldica,
-28-
i escolto el xiscle dels camins de la meva infantesa
que tornen al meu rostre
i el descens dringadís del meu àngel de les finestres!»

M'arriba, amb son aroma, l'oidà dels ametllers,
dels arbres meus en la dilecció dolorosa del cor
on l'exili ha bressat el ponent dels lliberts.
Oh terra, terra natal que em saludes amb l'olor de la
llum,
fes-me invicte l'enyor
com un somrís de cec a una jove campana,
i no deixis que els anys o el feble sentiment
m'investeixin de molsa claudicant,
ni que els rius de la neu se m'enduguin amb llot
les meves flors de bronze subversiu!
¿Qui, en mi, déus!, m'aixeca? ¿D'on trec la voluntat
del gimnasta
que transforma sa força en l'ala gegantina que l'alça
com un vent
i el deixa caure, al límit de l'impuls, com un fruit,
quan el cor ja no endura l'empenta de la sang,
adormit brollador a mes oïdes?

Oh terra, t'ho diré: era gran un exili en la certesa
titànica del foc i de la llengua auroral de la pàtria,
salvats en llur designi d'oreneta i orígens!
Destí d'home, oh terra! M'escalfes amb ocells la meva
empremta antiga,
veig corre els teus pits grisos com cérvols de tristesa
i esbarries, al cel, estrofes de bandades.
No diguis res als salzes,
no ordenis al pollanc
-29-
que dugui tremolors a l'estrella de mel que brilla sobre
els pans
que està coent l'aurora;
allunya dels meus peus els avis de la boira,
però fes-me voltar de bous sadolls de pastura d'arc
iris
i torna'm aquella aigua que vaig deixar ferida,
oh Mare!

¿Per què, a l'ombra dels Quatre Cavalls,
vaig començar a filar els mots de l'esperança amb
l'escorça dels dies
i a maridar terra i món dins el cant?
L'afany del verb no trenava la joia: només era rescat
de l'Estrella a la llinda del futur,
d'on caurien del mite les dures cicatrius
i les hores vindrien com bessones onades exactes en el
bot i en la salina túnica,
oh Mare, terra meva!
Et diré la lloança en el retrobament, entre la joventut
de les acàcies...



http://ca.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%AD_Bartra_i_Lleonart
elogi de l'escorpí

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/222845

Més sobre Literatura (1043)