Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Contra el castellà

28-Mai-2012

28 / 05 / 12

0227

0008
Xavier Deulonder

Contra el castellà
Enviar Imprimir Votar Disminuir lletra Augmentar lletra

Des de la mort de Franco fins ara fa poc, els debats sobre política lingüística a Catalunya sempre han girat al voltant del català, cosa lògica perquè si hem de formar part d’Espanya, la llengua nacional espanyola és el castellà i cap d’altra.

Evidentment, no cal ser un expert en dret constitucional per adonar-se que un estatut de Catalunya que proposés el català com a única llengua oficial seria inconstitucional, mentre que no ho seria pas un estatut que no concedís cap mena d’oficialitat al català.

En teoria, Espanya podria no haver estat castellanista o, fins i tot, deixar de ser-ho, però, a hores d'ara espero que tots tinguem clar que aquesta és una teoria que no ens porta enlloc.

Com és natural, si, arran del fracàs de la darrera reforma estatutària, passem a veure la independència com un objectiu assolible a mitjà termini, llavors el debat passa a centrar-se sobre el castellà que, un cop fora d’Espanya, deixa de ser un element inqüestionable.

Jo no em pregunto pas si la República Catalana podrà ser monolingüe, sinó que veig la independència com el moment de poder girar la truita i aconseguir que la llengua dominant a Catalunya deixi de ser el castellà o espanyol per passar a ser-ho el català.

Si això no podem fer-ho avui dia és perquè els partidaris del castellà sempre ens respondran “aquí estamos en España” i, fins al moment de la independència, aquest argument és irrebatible.

A mi m’agradaria que a Catalunya de llengua oficial només n’hi hagués una, però, si, com assenyala Albert Branchadell, això no fos possible, llavors la meva opció seria la d’assegurar-nos que l’oficialitat del castellà en fos una de segona com la que té ara el català.

D’ençà de la instauració de la democràcia, Espanya s’ha vist obligada a admetre que, en algunes de les seves regions, hi hagi una llengua oficial que no sigui el castellà; ara bé, segons la constitució espanyola, l’única llengua que els ciutadans espanyols tenen el deure de conèixer és, precisament, el castellà.

Doncs bé, aquest és el model que hem de seguir en el cas que no ens quedi més remei que haver d’acceptar l’oficialitat a Catalunya del castellà.

Malgrat tractar-se d’una llengua imposada a Catalunya pel “derecho de conquista” no podem usar contra el castellà els mateixos mètodes repressius que el franquisme va emprar contra el català.

Ara bé, ningú no diu pas que la República Catalana no pugui donar al castellà el mateix tracte que la Generalitat valenciana i l’actual govern balear donen al català; fet i fet, les polítiques lingüístiques d’Alberto Fabra i de Juan Ramón Bauzá no són pas un argument per poder expulsar Espanya de la Unió Europea acusant-la de no ser democràtica o de no respectar els drets humans.

Com tots sabem, Espanya no reconeix pas l’actual sistema polític de Gibraltar perquè considera el Penyal com un territori espanyol ocupat per una potència estrangera com ho és el Regne Unit.

Certament, si Espanya fos un dels estats que remenen les cireres a Europa, al mateix nivell que França, Alemanya o el mateix Regne Unit, ja faria temps que Gibraltar seria espanyol mal que els rebentés als gibraltarenys; per tant, no crec pas que ens hàgim de preocupar gaire per l’opinió que tinguin a Espanya sobre la política lingüística de la República Catalana.

Segons Albert Pla i Nualart, “De la mateixa manera que tot holandès o suec culte vol per a ell i els seus fills un bon domini de l'anglès, tot català culte vol i voldrà un bon domini del castellà... i de l'anglès”.

Igual com el suec i l’holandès, el català és una llengua amb una àrea lingüística reduïda; per tant, els catalans haurem d’esforçar-nos a aconseguir un bon domini de la que ara és la llengua internacional —l’anglès— però no veig pas quina necessitat pot haver-hi de conservar el domini del castellà.

Fixem-nos-hi: els suecs i els holandesos tenen una llengua de relació amb l’exterior que és l’anglès mentre que els catalans n’hauríem de tenir dues: l’anglès i el castellà.

Normalment, quan es pretén tenir dues llengües per a una mateixa funció sempre acostuma a passar que es crea una situació de redundància o, fins i tot, de conflicte.

D’altra banda, si tenir dues llengües de relació amb l’exterior fos bo, llavors, els suecs i els holandesos mirarien de tenir-les.
Amb el respecte al meu dret a viure en català als Països Catalans, cosa que implica considerar de molt mala educació contestar en castellà a una persona que parli en català, ja en tinc prou.

Tanmateix, no em sabria gens de greu que, dècades després de la independència, a Catalunya el castellà s’evaporés igual com ho ha fet a les Filipines.

Que pugés una generació de barcelonins incapaç de llegir Juan Marsé en la seva versió original no seria cap problema com tampoc no ho és que, avui dia, a Praga sigui molt poca la gent que sàpiga alemany, la llengua en què va escriure la seva obra Franz Kafka (1883-1924), natural de l’actual capital txeca.
Xavier Deulonder i Camins

Origen


http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/contra-el-castella-64939.html

Més sobre El català, única llengua oficial a la República Catalana? (90)