Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Hi ha una altra manera de viure

5-Jun-2012

Lluís Gendrau | Actualitzat el 05/06/2012
Hi ha una altra manera de viure

Amb aquesta frase Lluís Llach ha il·lustrat alguns dels moments culminants dels seus concerts, i continua sent una referència ben present per al cantant de Verges ara que dedica la seva vida tant a projectes de solidaritat al Senegal, a través de la seva pròpia fundació, com a contribuir a plantejar un nou marc nacional. És una sentència que repeteix sovint, fent referència també a l’actual situació política, econòmica i cultural. Però, ¿quina és aquesta manera de viure, quan la conjuntura fa que la ‘selva’ la vivim més intensament a Catalunya que no al centre de l’Àfrica?

El deteriorament i la malversarció dels drets nacionals i culturals assolits fins ara es fa lamentablement més evident cada dia. I, amb tot, cal continuar avançant sense perdre de vista els ideals i l’horitzó. Com els que ens vam marcar ara fa 200 números –l’abril de 1993– per impulsar el naixement de la revista Enderrock. Ja vam dir llavors que editar una revista en català de música era només l’excusa per a un discurs més ampli que ens ha permès publicar de manera simultània fins a sis capçaleres especialitzades difererents, impulsar un diari musical digital, realitzar programes de ràdio i televisió i rodar documentals, així com presentar un centenar d’edicions musicals –més d’un milió d’exemplars de CD i DVD distribuïts amb la revista al llarg de les darreres dues dècades–, organitzar concerts i cicles o promoure activitats a les escoles.

Per culminar aquesta trajectòria, l’Enderrock 200 hem volgut que fos una mirada enrere per consolidar i refermar un projecte que vol anar endavant. La revista manifesta de manera oberta que el patrimoni musical del país és d’una qualitat i una diversitat sense límits ni discussió. Una exhaustiva antologia de 50 anys de música en català, des de la Nova Cançó fins al nou pop en català, passant pel ‘rock català’ o l’ona laietana, cinc dècades que mostren un país que ha escrit la seva història a través de les cançons. Fer-ho a través de 200 moments clau segur que és insuficient, però sí que aporta una visió amb prou perspectiva per dibuixar l’evolució de l’escena de la música moderna en català. La història de la banda sonora del nostre paisatge musical –a través de les cançons i dels autors i intèrprets– és una assignatura que forma part del coneixement i l’evolució cultural dels Països Catalans i que hauria de ser d’escolta obligatòria a les escoles, de la mateixa manera que ho són els llibres clàssics i moderns. No es pot entendre ni explicar la història cultural i política del país sense escoltar la veu del poble a través de les cançons. Cada generació les ha utilitzat com el mètode més eficaç per transmetre les idees i els conflictes, la poesia i la llengua, l’odi i l’amor. Sense aquestes cançons no es pot explicar ni d’on venim, ni qui som ni on anem.

Els concerts són la comunió col·lectiva d’unes cançons que la gent ens fem nostres. Són els referents de la nostra identitat i personalitat. Així, amb l’Enderrock 200 hem decidit també elegir els 15 concerts més emblemàtics de la música en català, per arribar a situar com a símbol el gran recital de Lluís Llach al Camp del Barça, el 6 de juliol de 1985, que va congregar més de 100.000 persones. Un concert històric que ara s’edita per primer cop en format audiovisual, amb un DVD que inclou també un documental amb la intervenció dels impulsors i protagonistes d’aquell acte irrepetible, amb una àmplia entrevista al mateix Llach.

Aquell concert de fa 25 anys va servir per donar un cop de puny sobre la taula i reivindicar la capacitat de mobilització de la cançó en català. Un quart de segle després, l’Enderrock 200 pretén ser també un altre cop de puny per reivindicar un país que volem viure, tant des de l’àmbit musical com dels mitjans de comunicació. Un número triple que ha estat possible gràcies al suport majoritari de la gent –centenars de micromecenes i desenes d’empreses culturals o compromeses amb la cultura–, que no ha rebut cap ajut institucional –un suport necessari i imprescindible, diguem-ho clar, per fer viable l’espai català de comunicació– i que ha hagut de constatar un cop més com les grans empreses comercials continuen fent el buit a les publicacions en català.

Tal com deia el mestre Joaquim Maria Puyal, el cap del Govern potser està sol però darrere hi ha tot un poble en moviment. Un poble que s’ha bolcat de manera massiva –amb una xifra rècord de 638 mecenes i una aportació global de 18.800 euros– per fer factible el finançament de l’edició i producció del DVD d’un concert que forma part del nostre patrimoni cultural i musical. Un projecte que s’ha pogut fer realitat seguint el mateix procediment i mètode d’un país que als anys seixanta i setanta –quan encara no existien institucions pròpies– ja havia de finançar les iniciatives culturals i dels mitjans de comunicació a partir de centenars d’aportacions. On són ara aquestes institucions que paguem entre tots i que només s’excusen en la crisi? Quin és el pla de xoc que ha de garantir el futur dels mitjans de comunicació en català, i especialment de les revistes que s’han implantat i són líders del mercat en cadascun dels seus àmbits? Quina és l’aposta que es fa per la música en català, tot avalant uns festivals que menystenen els nostres artistes, justament quan vivim un dels millors moments de qualitat, diversitat i quantitat de l’escena nacional? On són els empresaris i les entitats que als anys trenta o als inicis de la democràcia havien de construir un país tenint els mitjans i els joves com a punta de llança per a la reconstrucció nacional?

Haurem de lluitar contra aquells que es rodegen de mediocres i bloquegen les nostres expectatives de creixement, com a país i com a indústria cultural. Davant d’això, ¿Sabran les nostres institucions no malbaratar els somnis d’una generació que busca noves fronteres, ajustant per no malgastar i creant sinergies per garantir unes expectatives de progrés per a les empreses culturals i els mitjans de comunicació, que són absolutament estratègiques, en lloc de practicar la política de l’stand by o de l’atracament amb retallada? ¿Sabran valorar els empresaris i les grans marques instal·lades a Catalunya que la seva millor inversió és en la cultura pròpia i els mitjans del país, o bé ignorar els mitjans en català que són líders d’audiència? Posats a pagar, pagarem amb la mateixa moneda.

Des del punt de vista editorial, el Grup Enderrock ha fet aquest mes un llançament extraordinari de 15.000 exemplars, amb una doble revista i un DVD, una potent i única aposta professional i de qualitat per exhibir els millors valors de la música i de les revistes en català. Volem viure en un país de veritat; malgrat la crisi i els esforços que tots haurem de suportar encara, volem albirar un futur que per molt que sigui incert, sigui el nostre. Sabem que els més de setanta mil lectors i subscriptors enderrockaires respondran, de la mateixa manera que els centenars de mecenes ens han donat una emotiva i sincera lliçó de suport i d’esperança. Enderrock és la primera revista musical catalana, una referència per a milers de joves que fan de la música un eina d’identitat i de transformació social i cultural, però també un instrument transversal per a la cultura musical del país. Gràcies a tots per contribuir a dibuixar i fer possible una altra manera de viure, un altre país.
Lluís Gendrau

Origen


http://www.enderrock.cat/noticia/6871/altra/manera/viure

Més sobre Revistes (395)