Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Països Catalans

24-Jun-2012

Països Catalans
24/06/12 02:00 - Josep-Lluís Carod-Rovira
Sóc dels que creuen que la nació quotidiana i la nació cultural, si així ho volen els ciutadans, pot ser també, un dia, una nació política
Altres articles de l'autor

10/06/2012 Espais d'afirmació
27/05/2012 Notícies de Thuram

Més articles ...

Diversos aniversaris relacionats amb Joan Fuster (Nosaltres els valencians, Qüestió de noms, etc.), han reactivat la qüestió dels Països Catalans, el nom del conjunt de territoris i l'estat dels elements comuns i compartits. L'afirmació pancatalana pateix, sovint, d'un principatinocentrisme evident que sembla considerar com a menys català el País Valencià i les Balears. Països Catalans, en boca de segons qui, no passa de ser una afirmació retòrica, tranquil·litzadora de consciències, però exempta de realitzacions. Aquesta supremacia de Catalunya sobre la resta dels territoris ha comportat que hi hagués una mena de catalanitat de segona categoria i que, sobretot en l'àmbit polític, certes accions no hagin estat afortunades, en fer-se amb desconeixement de la realitat i amb formes més aviat brusques, al marge, si no en contra, dels instruments ja existents a cada indret, enlloc de cercar-hi aliances estables que sumin.

S'han gastat energies en la batalla dels símbols, importantíssims, certament, però alhora els més sensibles i manipulables, en comptes d'insistir també en la nació quotidiana, en els factors socioeconòmics en què les dades n'indiquen clarament la proximitat i la coincidència. Hi ha hagut qui ha anat directe a la nació política, abans que a la cultural i que a la quotidiana, fàcilment perceptible per tothom: estructura econòmica de pimes, exportació, peatges, dèficit fiscal i d'inversions estatals, etc.). L'estat de les autonomies ha desdibuixat els trets comuns i reforçat una consciència regional/autonòmica fins a convertir-la en nació política en llocs com ara les Balears, on mai no havia existit una idea de balearitat com a referent primer i sí de mallorquinitat o menorquinitat. L'Estat, sobretot al País Valencià, ha actuat amb intel·ligència, disgregant i separant, invertint molt en infraestructures de connexió amb Espanya (Madrid, Sevilla, Múrcia) i gens amb Catalunya, com en el corredor mediterrani.

La nació cultural té els problemes bàsics d'una manca de relació interdialectal normal, dia a dia, i d'un mercat poc articulat, ja que els productes de consum no circulen arreu amb fluïdesa i regularitat: mitjans de comunicació, llibres, espectacles, etc. Les mateixes entitats culturals, tot i compartir federació, no han articulat una sola acció conjunta, la mateixa, en l'àmbit general, sinó que actuen tancades en l'estricte marc autonòmic. Ni tan sols davant l'ofensiva contra la mateixa llengua no s'ha dut a terme ni un sol gest simultani que n'indiqui una mateixa identitat lingüística i que agredir-ne una part també lesiona el tot. I, això no obstant, mai no havia estat tan general l'existència d'un espai cultural de Països Catalans i la consciència de la unitat lingüística. L'escola ha estat un factor positiu determinant en delimitar aquest àmbit compartit, que no és més dels uns que dels altres, perquè és de tots. Més enllà del mapa del temps a TV3 o en alguns diaris, la cultura catalana d'avui no seria el que és i molts no seríem el que som, sense persones i iniciatives que, per als catalans del Principat, pertanyen amb naturalitat a la nostra cultura nacional: Raimon, Ausiàs March, l'Eliseu i l'Estellés, Ferran Torrent, Al Tall, Obrint Pas, el DCVB, mossèn Alcover, Aina Moll, Ovidi Montllor, I.C. Simó, B. Porcel, Maria del Mar Bonet, Antònia Font, UC, Tomeu Penya, F. de B. Moll, Jesús Moncada, la UCE, Joan-Lluís Lluís, Pere Verdaguer, J.S. Pons, Jordi-Pere Cerdà, Daniel Bezsonoff, fins a una llista inacabable. Els Països Catalans s'han dit més que no pas s'han fet i, sense deixar de dir-los, potser ja és hora que els construïm i ens dotem d'elements de complicitat, simpatia i interès, sense hegemonismes arrogants, ni ignoràncies oceàniques de la realitat, amb més patriotisme que ciència. Sóc dels que creuen que la nació quotidiana i la nació cultural, si així ho volen els ciutadans, pot ser també, un dia, una nació política.
Darrera actualització ( Diumenge, 24 de juny del 2012 02:00 )
Publicat a

El Punt Avui. Comarques Gironines 24-06-2012 Pàgina 23
El Punt Avui. Edició Nacional 24-06-2012 Pàgina 23


Josep-Lluís Carod-Rovira

Origen

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/553171-paisos-catalans.html

Més sobre Llengua/país (265)

• La nació, que l'ANC no hauria de confondre (Vicent Partal) (testimoni, 23/04/2013)
• Joana Lluïsa Mascaró (Bernat Joan i Marí) (testimoni, 07/04/2013)
• La dreta francesa ataca el ministre Valls per ser del Barça i català (notícia, 03/04/2013)