Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

L'exili català al Quebec

2-Jul-2012

L'exili català al Quebec
DES DE LA TRONA
02/07/12 06:00 - Sal·lus Herrero -

Fa uns anys, va venir a passar uns dies a ma casa, a València, Francine Nadal, del Quebec, una mestra jubilada d'origen català. Uns dies abans d'arribar a València, m'havia escrit en francés i espanyol per demanar-me si podia passar una setmana a casa, quan arribà l'estació d'autobusos de València només ens saludàrem i començàrem a parlar en francés i en castellà, de seguida, li vaig dir que, parlaríem com vulguera, però la meua llengua pròpia era el català de València… que és la mateixa llengua que la que hi ha a Catalunya, a les Illes Balears i al Roselló,és a dir a tots els països de parla catalana (altrament dits Països Catalans), a Francine se li il·luminaren els ulls i la cara i em va dir: “És la llengua de ma mare, en la que sempre em va parlar quan vivíem a França, després de la Guerra Civil, i és també la meua llengua i la sé parlar, tot i que em manca una mica més de pràctica i fluïdesa, però la vull aprendre a parlar millor i a escriure bé, sense errades ortogràfiques, quan torne al Quebec, al Casal català d'allà, faré per aprendre bé el català”.I així ha sigut.

Francine Nadal, als seus quasi setanta anys, quan tornà al Quebec, anà a classes al Casal Català per aprendre bé la llengua de sa mare i d'ella i, des de llavors, m'escriu en un català perfecte… i si fa alguna xicoteta errada li ho dic sense ferir-la i lloant el seu aprenentatge. No només va a les classes de català, sinó a les activitats culturals, artístiques i musicals del Casal Català del Quebec, de manera que fa un any anà a actuar el cantant de Torrent, Pau Alabajos, i em va portar d'allà records i una abraçada de Francine Nadal.

Ara, Francine Nadal, m'ha enviat una invitació per a la presentació d'un llibre que ha contribuït a elaborar: “Entre el record i l'oblit. Memòria de la Guerra Civil i l'exili català al Quebec. Carme Casanovas-Ignasi Cos-Francine Nadal-Éric Viladrich”, de Josep Mª Solé i Sabaté,editat per la Universitat de Montreal i el Casal Català del Quebec, el dimecres 27 de juny a les 19 hores a l'Espai Memorial Democràtic, Via Laietana, 69, Barcelona.

Quan va estar a casa, em va contar alguns dels avatars que hagueren de passar els seus pares quan fugiren a la fi de la Guerra quan el feixisme de Franco estava a punt d'entrar a Barcelona. El seu pare, sa mare i germanes foren com els milers d'exiliats que veiem als documentals creuant la frontera entre Espanya i França en condicions penoses, fugint de les bombes, entre la neu, la fam, la misèria i la desolació, deixant mitja vida “condormida”, com diu el poema de Pere Quart, “Avui en terres de França i demà més lluny potser… no moriré d'ennyorança, ans d'enyorança viuré”. Francine Nadal duia l'enyorança de la seua família que va haver de transterrar-se a França, van tenir molta sort i excepcionalment foren prou ben acollits per francesos o franceses que els ajudaren, per això, en agraïment, sa mare li posà de nom “Francine”.

Per desgràcia, altres no tingueren la mateixa sort i hagueren de patir als camps de concentració de Argelérs-sur-Mer, foren denunciats als alemanys de les SS, foren empresonats, torturats o assassinats… Però Francine Nadal contava una història —inicialment trista de l'exili— que acaba prou bé amb ajuda de la generositat de ciutadania francesa que mostrà la solidaritat amb la gent que arribà des de Catalunya desemparada i necessitada d'ajut... Fou una excepció escassa, però convé ressenyar-la perquè ens mostra les dues cares dels éssers humans i la possibilitat d'humanitat i d'ajuda enmig de la catàstrofe de la crisi extrema, just quan començava la II Guerra Mundial i Irene Nemirovsky descrivia la desbandada a “La suite francesa” i Ite Illesum des dels camps de concentració afirmava que quan el desastre és més gran, la solidaritat és més necessària que mai.

No m'he llegit encara la historia escrita de Francine Nadal i contrastar-la amb el que em contà, ni les altres històries de vida i exili de Carme Casanovas, d'Ignasi Cos i Èric Viladrich. Però sent el desig de llegir-lo per saber més del nostre recent passat, perquè treballem contra les armes, els exèrcits i les guerres i perquè els sofriments del passat no es repetisquen mai més.
Darrera actualització ( Dilluns, 2 de juliol del 2012 06:00 )
Sal·lus Herrero i Gomar

Origen

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/556187-lexili-catala-al-quebec.html

Més sobre Llibres (1295)

• La jubilació del gran editor Lluís Pagès (José M. Murià) (testimoni, 13/05/2013)
• “Això del TC és una paradoxa de la història” (notícia, 10/05/2013)
• Amb el vent de proa i a contracorrent Tomeu Martí presenta a Can Alcover el llibre Estava escrit, un recull dels seus articles a dBalears entre el 20 (notícia, 16/04/2013)