Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Un estat sense nació

29-Ago-2012

Un estat sense nació
VICENÇ VILLATORO

| Actualitzada el 29/08/2012 00:00

Ara que figura que gairebé tots ens hem convertit en independentistes, reapareixen de sobte algunes polèmiques que fa anys hauríem anomenat postnacionalistes. M'explico. En la tradició del catalanisme, sempre hem distingit entre l'estat, que és una realitat administrativa i política, de poder, i la nació, que és una comunitat de cultura i de referències, que té a veure amb la identificació. Nació i estat no són el mateix. Per això hem dit que nosaltres som una nació sense estat, perquè tenim tots els atributs de la nació, però no un estat propi. Per això alguns som independentistes perquè som nacionalistes: perquè ens sembla que la nostra comunitat nacional, la nostra cultura nacional, ho té difícil per sobreviure si no té els mecanismes protectors d'un estat.

Però hi ha qui, també en la tradició de distingir entre la nació i l'estat, a hores d'ara creu que només ens hem de preocupar de l'estat i no gens de la nació. De vegades són persones que provenen de tradicions molt estatalistes, jacobines o leninistes, poc interessades en la societat civil i la identitat cultural i més en els mecanismes de poder que consideren el motlle que construeix les societats. De vegades són persones que ja trobaven carrincló i passat de moda això de la identitat cultural i lingüística catalana, de la nació, fins i tot abans de convertir-se a l'independentisme. Ara ho continuen trobant i et vénen a dir: "Jo vull un estat per a Catalunya, però no comparteixo les dèries identitàries del nacionalisme. Jo sóc un independentista no nacionalista".

Aquesta música postnacionalista ha estat present en dues de les polèmiques culturals de l'estiu, que el conseller Mascarell ha fet molt bé de tallar a temps. Una, la del canvi del nom del MNAC, per treure-hi el "Nacional" o el "de Catalunya" o totes dues coses. L'altra, la polèmica sobre la possibilitat d'atorgar el premi nacional de literatura a una obra escrita en castellà. Certament, en totes dues hi ha aspectes específics a considerar. Per exemple, en el cas del MNAC, el "Nacional" i el "de Catalunya" són redundants. Potser es podria eliminar la redundància. Però ¿té sentit camuflar que el relat del museu és la història de l'art català i tornar a confrontar les marques Barcelona i Catalunya? En l'altre cas: el marc d'un premi de literatura ¿és una llengua o un territori? ¿Ha de ser per a obres en català s'hagin produït on s'hagin produït, o per a obres produïdes a Catalunya, siguin en la llengua que siguin? Si fos el segon supòsit, prou discutible, ¿només català o castellà? ¿O en qualsevol llengua, si qui ho ha escrit és ciutadà de Catalunya, paga aquí els seus impostos i vota aquí? Si mana el territori, hauria de ser això. Si mana la llengua, és una altra cosa. I em sembla que aquesta altra cosa té més sentit. En uns premis culturals, sembla millor un criteri cultural que un criteri administratiu (¿haurien d'aportar un certificat de residència i d'estar al corrent dels pagaments a Hisenda?).

Però més enllà de les polèmiques d'estiu, la música postnacionalista em sembla una mica impostora. La idea que això de l'estat i això de la nació són coses sense relació no me l'acabo de creure. La idea que l'estat és una mena de gestoria que vetlla pels nostres interessos pràctics, més enllà de qualsevol criteri identitari, i que els ciutadans ens apuntem a una ciutadania o una altra com qui tria gestor no em sembla gaire certa. Si ho fos, si no hi ha identitat pel mig, jo m'apunto a ser suec. Però tots els estats del món, des d'Espanya als Estats Units, des de França a Suècia, estan vinculats a un projecte nacional, i per tant cultural i identitari. Certament, en temps de diversitat i de pluralitats aquest vincle entre estat i nació ha de trobar formes complexes, sofisticades, respectuoses: compromís amb una identitat nacional i respecte per a totes les identitats presents en el territori, amb les identitats culturals de tots els ciutadans. Però parlar d'independentisme no nacionalista és parlar de la truita sense ou. Les ratlles en els mapes tenen més a veure amb les identitats i amb les nacions -i amb la llengua, la història i la cultura- que amb decisions purament administratives com "Jo prefereixo que em portin els números des de Madrid o des de París".

En temps de suposat independentisme general, en algunes de les músiques postnacionalistes que sentim hi veig un risc. Si se'n sortissin, podríem passar de ser una nació sense estat a ser un estat sense nació. No hauríem fet un gran negoci.

VICENÇ VILLATORO

Origen


http://www.ara.cat/premium/opinio/nacio_0_764323565.html

Més sobre Llengua/país (286)