Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

La llarga tradició de negar la repressió del català

16-Mai-2005

Cercle 21

tribuna

RAFEL TORNER..
D'uns anys ençà, el nacionalisme espanyol s'ha descarat i ha recuperat el seu vell discurs: el negacionisme, que ha difós des d'algunes càtedres universitàries i ha disposat de molt de ressò en els grans mitjans de comunicació d'àmbit espanyol

Les elits polítiques i gran part de les elits intel·lectuals espanyoles han estat sempre conscients que, a més de vèncer, calia convèncer de la naturalitat de la liquidació del català; és a dir, que per consumar i legitimar el seu projecte d'esborrar del mapa tota una població com a grup humà diferenciat -políticament, lingüísticament, culturalment: nacionalment- hi havien d'esmerçar -a més de la força i la violència- l'astúcia, l'ocultació, la reinvenció o la negació de la història. En la ben actual qüestió de les balances fiscals actuen de la mateixa manera: neguen els fets, emboliquen la troca, oculten informació. En aquest sentit, són prou conegudes les instruccions secretes del Consejo de Castilla perquè, llavors del decret de Nova Planta (1716), s'introduís el castellà a Catalunya amb «las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». No tan coneguda és l'ordre que l'abril de 1977 va donar Rodolfo Martín Villa (aleshores ministre d'Adolfo Suárez, i antic governador civil de Barcelona i «jefe provincial del Movimiento») de destruir tota la documentació dels arxius de les organitzacions locals i provincials d'aquell Movimiento. També desaparegué tota la documentació corresponent als anys quaranta del segle passat de l'arxiu del Govern Civil de Barcelona. D'uns anys ençà, el nacionalisme espanyol s'ha descarat i ha recuperat el seu vell discurs: el negacionisme, que ha difós des d'algunes càtedres universitàries i ha disposat de destacades tribunes en tots els grans mitjans de comunicació d'àmbit espanyol (diaris, cadenes radiofòniques i de televisió públiques i privades, etc.), fins al punt que va arribar a ser assumit pel rei Joan Carles...
És un discurs que té antecedents il·lustres, com Unamuno, Madariaga o Sánchez Albornoz, entre molts altres. Ara el negacionisme consisteix en una barreja de silenci o oblit deliberat, relativització, minimització, confusionisme i fins i tot negació frontal de la persecució de la llengua catalana i del seu caràcter polític. La relectura de la història que en resulta difon la idea que la situació tan precària a què arriba el català en aquest canvi de segle s'ha d'atribuir a unes raons històriques gairebé naturals, com el comerç, l'obertura al món, l'atracció del castellà literari... que vindrien de molt lluny. Enfront d'aquesta mena de llei natural, les lleis de debò, les lleis de l'Estat castellanoespanyol que substitueixen les institucions catalanes per unes altres de castellanes i hi imposen el castellà, les lleis que ignoren el català (i si no poden ignorar-lo, el prohibeixen i el persegueixen), serien una qüestió gairebé sense importància ni repercussió en el curs d'una història ineluctable.
Així, el negacionisme defuig tant com pot l'arrel política de la qüestió i oculta el fet que la persecució ha tingut lloc principalment per vies indirectes o no explícites. De vegades relativitza la persecució per mitjà de comparacions tramposes o delirants, com en la famosa portada del diari Abc del 12/9/1993 («Igual que Franco pero al revés», amb una foto a tota pàgina del president Pujol): es tracta d'igualar -d'aigualir- la ben real persecució franquista (que té lloc en un context de brutal repressió feixista) amb una presumpta persecució del castellà a Catalunya (en un context que tothom reconeix com a democràtic). Així es minimitza l'intent franquista de genocidi cultural i lingüístic. El negacionisme, en fi, en el seu afany de negar la imposició del castellà, afirma que aquesta llengua s'ha parlat «des de sempre», o «des del segle XV» a Catalunya. D'aquesta manera confon deliberadament l'ús que certes elits fan del castellà com una segona llengua, útil o de prestigi per a certs usos (comercials, literaris), amb l'abandonament definitiu del català per part d'aquestes mateixes elits i fins i tot de tot un poble. Pel que fa als darrers vint-i-cinc anys, l'actitud negacionista dóna per sobreentès que la discriminació legal i la persecució política contra el català ja han cessat, de manera que ara ja no hi ha cap mena de conflicte. Només cal llegir la Constitució Espanyola i seguir les notícies de la premsa per adonar-se que això no és cert. El negacionisme, a desgrat de promeses de pluralitat, rebrota tossudament una vegada i una altra.

RAFEL TORNER

Origen


http://www.vilaweb.com/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1290563

Més sobre Repressió de la llengua catalana (21)

Destacats