Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

De la persecució política del franquisme a la 'despenalització' del català

6-Mar-2014

Cartes al director
< anterior

Dijous, 6.3.2014 00h00
De la persecució política del franquisme a la 'despenalització' del català
Comentaris Comenta-ho

Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (1 vot)

URL curta
Etiquetes
Joan Carles Queralt
Homogeneïtzació lingüística i raó d’estat. De la persecució política del franquisme a la despenalització del català a l’inici de la restauració democràtica.

L’objecte d’estudi i les bases conceptuals

Els processos pels quals ha passat la llengua catalana —i la societat en què aquesta és o ha estat present— durant la seua llarga història són molts i molt diversos. En aquest cas concret, tractarem de fer una explicació aproximativa dels mètodes que el franquisme emprà per aconseguir el seu objectiu principal: fer que l’Estat espanyol esdevinguera allò que versava el lema del règim, que Espanya fóra “Una, grande y libre”. El que pretenem en aquest text és exposar les manifestacions que, des del franquisme fins a la restauració democràtica, han palesat més la voluntat d’anorrear el català, tot relacionant-ho amb allò que ens ha pervingut o que se’ns presenta de nou, així com interpretar també les seues causes i conseqüències bàsiques.

El franquisme, basat en les ideologies tradicionalistes, conservadores i feixistes dels protagonistes del “glorioso alzamiento nacional” del 18 de juliol del 1936 i sustentat pel que s’anomena la ideologia del nacionalcatolicisme, actuà en favor d’una uniformització nacional completa de cada poble de l’Estat espanyol en un de sol: el poble espanyol amb matriu lingüística i cultural castellanes. En el cas de la llengua —un dels pilars bàsics de cada nació—, el règim dictatorial dugué a terme un intent atroç d’homogeneïtzació, tot per tal d’assolir la seua anhelada unitat espanyola.

L’homogeneïtzació té el significat bàsic de “fer d’una mateixa naturalesa” i si li afegim el tret de “lingüística”, fa una clara referència a la voluntat totalitària que a l’Estat espanyol solament hi haja una llengua, en el cas que ens afecta, el castellà. La idea de què parlem vehicula inherentment el concepte de “substitució lingüística” (del nostre català pel seu castellà). Aquesta noció, que forma part del camp de la sociolingüística, es refereix al procés pel qual una comunitat lingüística passa a formar part d’una altra a causa de l’abandó de la llengua mare. No cal dir que “homogeneïtzar”, en favor del castellà, a la praxi ha sigut també la pretensió d’eradicació de la nostra llengua, la voluntat d’anihilar-la i extirpar-la de les nostres costums més arrelades. I açò no ve en absolut de nou, ans al contrari, els catalans d’arreu duem més de tres-cents anys patit l’assetjament lingüístic i cultural per part, entre d’altres, dels avantpassats de les actuals classes dirigents. Els Decrets de Nova Planta o el Tractat dels pirineus del 1659 en són la prova.

El fet que estem tractant ara respon una voluntat de transculturació del poble català, una idea d’uniformització que ultrapassa el límits del premeditat lingüicidi i que afecta tant la cultura com l’espiritualitat, les costums i les relacions familiars. El que afirmem ací és que el franquisme se centrà, durant la seua dictadura, en provocar una desculturació catalana per tots els mitjans, que posteriorment explicitarem. I com a règim autoritari nacionalcatolicista que fou, les accions que emprengué el franquisme foren sempre per Déu i pel bé i supervivència de l’estat, per “raó d’estat” podríem afirmar.

El “caudillo por la gràcia de Dios”, així com molts dirigents actuals, fan i desfan adduint “raó d’estat”. Aquesta expressió, pertanyent al camp de la política, fou encunyada per Nicolau Maquiavel i expressa que la defensa i els interessos de l’Estat —i per tant els de les classes dirigents— legitima qualsevol actuació que el mateix estat o els governants facen, inclús si violen les lleis. Ara bé, tenim clar que governants d’ara i adés sovint han emprat “raons d’estat” per imposar mesures mancades de tota ètica o fins i tot tiràniques, com és el cas del lingüicidi suara esmentat o del conegut “Affaire Dreyfus” de la França de finals del segle XIX. D’igual forma, cap reflexió sembla que es faça actualment —ja no pensem en temps de dictadura— sobre la proporcionalitat de les mesures emprades en relació al suposat problema o sobre la legitimitat del mateix estat a l’hora d’emprendre accions importants.

En efecte, el franquisme emprengué motes accions que coartaven la nostra llibertat com a catalans. El totalitarisme espanyolista perseguia políticament, cultural, i lingüística tota aquella manifestació de qualsevol tipus que no responguera a les directrius del règim, al catolicisme, al tradicionalisme, al conservadorisme i a la llengua castellana. Açò ha fet del període que va des de l’any 1939 al 1975, una de les etapes de més supeditació cultural i lingüística de la societat catalanòfona.

Pel que fa als anys que resten fins a la restauració democràtica, val a dir que tot plegat ha palesat un continuisme tan sols trencat per grups de la societat civil, per la gent que no ha perdut mai la lleialtat lingüística, aquells qui vertaderament han fet perviure la llengua a tots els àmbits. La Constitució del 1978 i la Transició democràtica no han fet més que oferir molles a qui volia el pa sencer —com bé deia l’Ovidi. Si bé han “concedit drets limitats a les llengües perifèriques” i “han donat legitimitat a la recuperació sociopolítica de la llengua catalana” (A. Ferrando, M. Nicolàs: 2011), el canvi a què molts aspiraven en morir el dictador no s’efectuà de la millor manera per als pobles oprimits per l’Estat espanyol. L’esmentada despenalització en l’ús del català, però, caldrà tractar-la amb molta cura car, si bé hi ha hagut avanços, podem afirmar que mai s’ha produït del tot? I, d’altra banda, potser no haurà fet l’estat el mínim exigit per esdevenir una més de les democràcies europees i així mantenir els seus interessos de classe intactes?

Manifestacions, agents implicats, etapes, i mètodes del pretès anihilament del català

Una vegada hem explicitat l’objectiu de l’escrit, llençat preguntes introductòries i expressat l’abast nocional dels conceptes teòrics d’homogeneïtzació lingüística i de raó d’estat, passarem ara a desenvolupar la redacció dels successos repressius que s’empren per aconseguir la uniformització en llengua castellana, les classes i grups socials que hi estigueren implicats i la cronologia de tot plegat.

En primer lloc, i seguint la proposta d’(A. Ferrando, M. Nicolàs: 2011), cal dir que el període a tractar va des de l’any 1939 amb la fi de la Segona República Espanyola a l’any 1983 amb els primers reconeixements institucionals, i que ho dividirem, com presenten al seu llibre Història de la llengua catalana, en immediata postguerra (fins l’any 1949), autarquia (fins el 1959), transformacions cap al capitalisme (fins el 1975) i continuisme i restauració democràtica (fins l’any 1983).

En parlar dels grups socials implicats, tot i semblar molt taxatiu, caldrà dividir necessàriament els vencedors de la guerra dels vençuts. El vencedors, tots aquells adeptes al règim que donaven suport a les accions dictatorials i que assumiren el seu ideari polític, lingüístic i social foren qui, amb el control dels poders fàctics, imposaren totes les mesures a la resta de l’Estat espanyol. Unes mesures molt premeditades que a poc a poc anaven configurant el model d’Estat que pretenien consolidar.

D’altra banda tenim els vençuts, que no solament són aquells que perden la Guerra Civil espanyola sinó que, a més, són també tots aquells individus o col·lectivitats que difereixen mínimament dels ideals espanyolistes i totalitaris dels dirigents del règim. Aquesta gent que parlava basc, català, gallec i no castellà, que potser guardava sentiments d’una cultura i una nació heretades i no espanyola, va ser qui rebé la repressió ferotge de la postguerra. Escriptors, pensadors, polítics i la societat civil en general formaven part d’aquest ample estrat de reprimits a qui se’ls imposaren unes noves càrregues nacionals i polítiques.+

Postguerra i autarquia

Dins el context de la II Guerra Mundial i la posterior guerra freda, durant la postguerra, sobretot als anys 30 i 40, és quan la repressió envers el català fou més exacerbada. Com que el marc republicà i l’autonòmic van ser eliminats i l’Estatut de Catalunya derogat, la nostra llengua perdia tot el suport per via política amb l’entrada del dictador. En aquests anys la llengua catalana va patir en molts aspectes, però cal destacar la persecució política quant a la prohibició en l’ús públic així com l’assetjament a qualsevol mostra de simbolisme català. També la retolació dels comerços, els anuncis i fins i tot els noms de les persones foren subjecte d’atac i d’imposició de canvis al castellà.

Als organismes públics, les institucions, les empreses i al sistema educatiu i cultural, es va eradicar la nostra llengua. Ja al 1939 les Ordres del Ministerio de Educación Nacional eliminen de l’escola qualsevol tipus de matèria relacionada amb la cultura catalana i en català. No és difícil doncs, fer la relació entre l’homogeneïtzació lingüística i adoctrinament a l’escola de què parlem en aquest text, i l’espanyolització de què parla en l’actualitat el ministre d’educació, el senyor Wert. En aquest punt, es fa necessari fer esment de l’actual esborrany de la LOMQE, promulgada per Wert, els principis de la qual s’ajusten ben bé a la privatització de l’ensenyament, l’adoctrinament en el neoliberalisme, la submissió per via de l’exclusió (com quan a l’escola franquista es castigava els últims de la classe), i l’homogeneïtzació per via de l’espanyolització.

Si continuem fent la vista enrere i entrem més a fons en els continus intents d’anorreament del català, caldrà esmentar que el règim feu també convertir l’Institut d’Estudis Catalans en el Instituto de la Hispanidad de Barcelona. La cultura impresa i la literatura catalana estava, en paraules de Joaquim Molas, fragmentada, dispersada (pel fet de l’exili) i en procés de substitució. Era perseguida i la censura que s’imposà feia que no hi haguera cap tolerància fins l’any 1945, en què s’imposà una vigilància extrema. En aquest mateix àmbit, l’exercit espanyol va destruir les planxes per inhabilitar les impressions del Diccionari General de la Llengua Catalana. En cap cas renunciaven al desmantellament total del català.

Ja cap a finals de la dècada dels 40 i per causes internacionals, el franquisme decidí amb la Ley orgànica de sucesión a la jefatura del Estado, el 1947, marcar unes noves directrius jurídiques del seu estat per posteriorment obrir-se a la comunitat internacional i entrar en l’ONU el 1955. Durant aquests anys, les lletres catalanes tenien major permissivitat i augmentà considerablement la seua producció.

L’entrada en el capitalisme

Arribades les dècades del 50 i els 60, la permissivitat anà guanyant terreny a la intolerància, però el català estava encara ben lluny de tindre la llibertat que tant —encara en l’actualitat— desitgem, i mereixem. En l’aspecte econòmic i social, en estabilitzar-se la guerra freda i rebre, Espanya, l’ajut dels EUA, l’economia es reactivà i es donà un creixement tecnològic, econòmic i demogràfic. Començava el camí cap a un model d’estat capitalista.

És ben remarcable el paper que tingué el fet del creixement tecnològic en l’ajut a l’homogeneïtzació lingüística i cultural de la societat civil. La recent estrenada televisió, la radio i la resta de mitjans de comunicació van ser la clau de volta del progrés de l’adoctrinament i la cultura de masses. Amb el control dels mitjans de comunicació l’espai dedicat al castellà era el total, la unitat d’Espanya venia marcada i mostrada cada dia pels noticiaris i la meteorologia, etc.

Durant aquesta etapa, les lletres catalanes també van créixer tot i la continua estigmatització de la catalanitat. Una data important és l’any 1962, quan el règim permeté traduir autors contemporanis al català, s’enllesteix el Diccionari català-valencià-balear i apareix l’editorial Edicions62 de la mà del l’assaig fusteria Nosaltres, els valencians. Al 1966, la Llei de premsa, fou també un punt clau per a l’avanç de la nostra llengua i literatura.

Així com en la literatura, és també rellevant la resistència a eixa homogeneïtzació en el món de la música. Influenciats per autors com Jaques Brel, els fenomen de la Nova Cançó, bastirà una resistència amb lletres que parlen de la quotidianitat i les ànsies de llibertat del nostre poble, que romania sota el franquisme.

Transició, continuisme i restauració democràtica

En començar els 70, només tres anys després, ETA assassina el garant del continuisme franquista, Carrero, que mor el 1973 deixant pas a una transició en què a poc a poc la situació del català sofreix canvis importants. En morir el dictador l’any 1975, el model polític passa a ser el d’una monarquia parlamentaria i entrarà a regnar Joan Carles I, mantenidor també del continuisme del règim.

La constitució del 1978 com hem esmentat a l’inici de l’escrit, manté una premeditada voluntat d’ambigüitat i no dóna més que drets limitats a les llengües diferents del castellà, no renunciant a la política uniformitzadora en aquest àmbit. Poc després es deixaran aprovar els estatuts d’autonomia de les regions que conformen els Països Catalans.

Tot plegat, respon a la voluntat vertadera de despenalitzar l’ús del català? O simplement l’Estat espanyol salvaguarda els seus interessos de classe deixant les mínimes llibertats lingüístiques exigides per ser una democràcia més d’Europa? S’ha despenalitzat mai l’ús del català?

Conseqüències generals de l’intent homogeneïtzador i conclusió

A hores d’ara, la llengua catalana és vehicle d’expressió de vora dotze milions de parlants, es parla a quatre estats i manté una gran vitalitat en els usos socials i literaris. Tanmateix, els intents d’eliminació que des d’antuvi estem patint, no han fet sinó agreujar la condició de llengua minoritzada que som. La malaltissa obsessió espanyola d’adés i ara per fer de tots els habitants de l’actual Estat espanyol una sola nació ens ha perjudicat i ens està perjudicant molt dia rere dia.

Patim un important conflicte lingüístic com explica el sociolingüista valencià Lluís Vicent Aracil, tenim grans mancances a l’hora d’emprar la nostra llengua als distints àmbits de l’administració, gran part de la societat està endinsada en un autoodi alimentat tothora pels mitjans de comunicació espanyols, la repressió augmenta per fets com tractar amb les “autoritats” policíaques en català, etc.

Respon tot a un intent d’homogeneïtzació que, començat molt abans del franquisme, encara perdura? Permetrem els catalans que perpetren el lingüicidi?

Cada fet esmentat, cada imposició i cada mostra de rebuig cap al català, no fan sinó assenyalar d’una manera més clara impossible que la pretesa uniformització respon i responia —durant el franquisme i en l’actualitat— a una voluntat de control total sobre la població i a un intent de consolidació del seu projecte d’estat espanyol, únic i uniforme que mantinga intactes els interessos de les classes dirigent d’abans i els de les seues hereves, les de l’actualitat.

La història de la llengua catalana és una història de conflictes lingüístics, de llengua d’oprimits i llengua d’opressors... A hores d’ara podem identificar clarament qui oprimeix i qui resta oprimit i res no canviarà fins que els catalans no trenquem amb les seues “raons d’estat” i aconseguim la dignitat lingüística que durant tant de temps se’ns ha negat. “El poble que oblida la seua història està condemnat a repetir-la” i, com deia aquella dita cal saber d’on venim per tindre clar on volem anar i què no volem tornar a patir.

Joan Carles Queralt
Graduat en filologia catalana i estudiant del Màster de Professorat
Joan Carles Queralt Graduat en filologia catalana i estudiant del Màster de Professorat

Origen


http://opinions.laveupv.com/cartes-al-director/blog/3505/de-la-persecucio-politica-del-franquisme-a-la-despenalitzacio-del-catala

Més sobre Història de la llengua (399)