Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Xammar i el fals dilema entre catalanisme i cosmopolitisme

17-Set-2014

Joan Safont
Més informació

Opinió Joan Safont
Xammar i el fals dilema entre catalanisme i cosmopolitisme
Joan Safont 17.09.2014 17.30 h

694
 1
7
7
1

A Catalunya durant molts anys es va tallar qualsevol debat sobre el futur polític país amb una frase feta que deia que “el nacionalisme es cura viatjant”. Era una divisa usada per la versió local i desdibuixada d’un fals cosmopolitisme que no hi veia més enllà del castellà i que se sentia totalment distant, quan no al·lèrgic, a qualsevol demostració cultural en català. Potser en alguns moments ens vam poder arribar a creure que una cultura catalana de primera divisió era contrària als temps moderns, i per tant, totalment incompatible amb l’obertura al món. Que el catalanisme era una relíquia que calia abandonar en favor de la dissolució en les grans cultures del món (la castellana per davant de qualsevol altra, és clar).

Molts anys abans que intel·lectuals i polítics de curta volada i interès claríssim ens situessin en aquesta disjuntiva perniciosa, hi va haver un periodista, diplomàtic i traductor que es va passar més de mitja vida voltant el món, vivint i treballant a l’Argentina, França, Anglaterra, Alemanya, Suïssa o els EUA, sense abdicar mai del seu profund i insubornable catalanisme. Eugeni Xammar (1888-1973) va marxar molt jove de Catalunya, per culpa d’un pecat de joventut i de la seva deserció de l’exèrcit espanyol –objector de consciència, avant la lettre!– i el que havia començat com una afició més en una formació de típic saltataulells barceloní va acabar convertint-se en professió. Des de l’esclat de la Gran Guerra fins a l’inici del seu exili, una vegada acabada la guerra civil i essent un fet que els aliats no farien fora el general Franco, Xammar va mantenir un viu contacte amb el lector català, al qual va fer present l’actualitat mundial que ell mateix estava vivint per diaris com La Veu de Catalunya, La Publicitat, Iberia o El Be Negre. Des de Londres va viure la mobilització aliada i va trepitjar els fronts de guerra a França. Des d’Alemanya va viure la humiliació del tractat de Versalles, la gran inflació i el trontollar polític i social de la república de Weimar, fets que acabarien portant Adolf Hitler al poder. Des de Moscou va veure de primera mà el caire totalitari que prenia la URSS. I des de Txescolovàquia va veure com les noves nacions sorgides del desmembrament dels imperis permetien a Catalunya en somiar en la seva llibertat.

Perquè, tot i els anys viscuts lluny de casa, Xammar no va deixar mai de tenir present la llibertat del seu país. Sempre es va considerar fidel als principis de la vella Unió Catalanista, però això no li va impedir admirar Enric Prat de la Riba, mantenir contacte amb Cambó i, alhora, amb els exiliats de la dictadura de Primo de Rivera, participar en les campanyes electorals al costat d’Acció Catalana o situar-se a les ordres de Francesc Macià quan aquest va proclamar la República Catalana. A l’article “Un vot de lluny”, publicat poc abans de les eleccions d’abril de 1931, havia fet una autèntica professió de fe ideològica: “Des del meu primer article no he fet altra cosa que contribuir, fos amb una ploma o una màquina d’escriure, a la restauració del sentiment de dignitat nacional a Catalunya. Perquè sóc catalanista de tota la vida, i -de tota la vida-republicà. Primer catalanista i després, per catalanista, republicà. Ni regionalista, ni nacionalista, ni centrista, ni col•lectivista, ni socialista, ni radical, ni comunista, ni sometenista de barret fort, ni sindicalista, ni esquerrista, ni dretista, ni anarquista de Terrassa, ni -menys que res- monàrquic, això és: súbdit del rei d’Espanya. És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.” I és que “Els catalans pels quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m'acaben la paciència” va arribar a escriure.

Liberal i antifranquista –Josep Pla dir que era el més autèntic de tots els que havia conegut – el seu catalanisme de pedra picada el va portar a conjurar-se a no tornar a escriure a Catalunya mentre no ho pogués fer lliurement i en català. El patriotisme era germà siamès del silenci. Des de l’exili, exercint de traductor als organismes internacionals, allunyat del lector a qui havia estat tan pròxim durant 25 anys, no es va estar de fustigar la traïció dels intel·lectuals “col·laboracionistes” amb el franquisme –inclòs el seu amic Pla– i la provincialització de Catalunya, un dels fenòmens que més l’irritaven. “Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa” va escriure cap als anys seixanta.

Avui, quan tants catalans que viuen fora de Catalunya, emigrats econòmics, brillants estudiants i acadèmics, emprenedors i periodistes constitueixen una permanent ambaixada de la Catalunya que lliurement vol decidir el seu futur polític, l’exemple d’un Xammar realment cosmopolita, bon coneixedor de la realitat europea, poliglota, analista brillant –els seus articles sobre la situació alemanya d’entreguerres s’han publicat a Alemanya i han estat lloats internacionalment– i catalanista de soca-rel es fa més present que mai. I és que sovint és viatjant que descobreixes que Catalunya pot ser perfectament un país com qualsevol altre. Ni més, ni menys, però com qualsevol altre del concert de les nacions lliures del món.
Joan Safont

Origen


http://www.racocatala.cat/opinio/article/34650/xammar-fals-dilema-entre-catalanisme-cosmopolitisme

Més sobre Escriptors i editors (482)