Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

El tabú de la llengua

6-Oct-2014

Vicent Partal

06.10.2014
El tabú de la llengua

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame


Que l'ambient polític ha canviat de sobte, no ho pot negar ningú. La setmana passada, ho repetiré, va marcar un tombant que haurem de valorar com cal amb la perspectiva del temps. Hem de ser conscients que ara tot s'accelerarà molt i qualsevol previsió es pot fer miques d'un moment a un altre. A Madrid per primera vegada tremolen sense poder-se'n amagar i entre nosaltres constate un ambient encomanadís i embriagador d'eufòria que és molt sa. Malgrat els seriosos entrebancs que ens queden encara, des de divendres a la nit o des de dissabte al matí més gent que mai està convençuda que aquesta vegada sí que guanyarem. I sempre el convenciment de la victòria és la peça clau per a aconseguir-la.

Enmig d'aquest estat anímic, vull cridar l'atenció sobre l'entrevista a Carme Junyent que VilaWeb publica avui. Junyent és una de les ments més lúcides del país i per això diu sempre coses incòmodes. Com ara que la normalització del català va malament i que reproduir el bilingüisme en la república nostra serà un error important.

Hi coincidesc en la diagnosi i voldria remarcar que la seua proposta és sobretot una proposta moderna. Efectivament, els Països Catalans avui ja som una nació multilingüe, imparablement multilingüe. Una nació que ha superat el monolingüisme que era habitual no fa pas tant de temps --quan jo era un xiquet a Bétera no parlava castellà de manera natural ningú, val la pena de recordar-ho. Però que també ja ha superat, al sud, el forçat i obligat bilingüisme exclusiu català-castellà fruit de la transició --la relació al nord amb el francès mereix una anàlisi diferent.

Ara crearem una república que aspirem que siga un model. No serà un gran país ni cap superpotència, però tots volem canalitzar aquest entusiasme que sentim avui més enllà del dia de la independència, cap a l'aparició d'un estat nou del qual ens puguem sentir orgullosos, un estat diferent. Sobre això, més d'una vegada em deveu haver sentit dir que la meua recepta és simplement que no espanyolegem. Que no copiem allò que ja tenim i que sabem que no funciona.

I he de dir que, en aquest punt, em resulta extraordinàriament sorprenent que siga precisament respecte de la llengua que hom ens demane que espanyolegem. Que repetim l'esquema creat per l'estat de les autonomies de les dues llengües oficials úniques, deixant fora les altres, i totes dues oficials sobre tot el territori, sense distincions ni matisos demogràfics ni sociològics. Junyent ho explica molt millor que no ho faré jo mai, de manera que us recomane simplement que llegiu l'entrevista.

Hi ha, tanmateix un però més que ella no diu i que jo sí que vull posar sobre la taula: per quin motiu algú ha decidit que aquest és un tema tabú, del qual no es pot ni parlar? Oriol Junqueras va fer un article en un diari dient que les dues llengües havien de ser oficials, CiU ho va acceptar i des d'aleshores cada vegada que algú exposa el dubte de si això té sentit, tan solament el dubte, ha d'aguantar una allau d'agressions verbals sovint tan elementals com barroeres i que solen acabar amb un rotund 'això no es discuteix'.

I jo demane per què no. Per què podem discutir si formem part de la Unió Europea o si tenim exèrcit o si hi haurà escoles privades o no, però no podem discutir quina serà la llengua, o les llengües, oficial?

La meua posició és sabuda: sóc partidari que no hi haja llengües oficials i que cada institució puga crear el seu règim lingüístic propi, atenent sobretot la realitat dels veïns. Evidentment, partint de la concepció que la llengua del país, la pròpia i la que necessita ser encara potenciada i molt és la catalana. Si a la república no és possible de fer realitat aquella màxima de Joan Brossa segons la qual volem viure plenament en català --plenament no vol dir únicament--, de què ens servirà el clam d'independència? Quin país recuperarem aleshores? I quin missatge enviarem a Elx, a Ciutadella o a Perpinyà, als nostres conciutadans que continuaran reclamant el respecte de l'estat envers la llengua de tots?

Per això trobe intolerable, intolerable i insultant, que a gent que s'ha passat decennis defensant la llengua i demanant-ne l'oficialitat única ara hi haja algú que li diga que no té el dret de parlar-ne, o, pitjor encara, l'acusen si fa no fa de voler la derrota del país perquè en parla. L'episodi recent amb la pregunta cinc de la Gigaenquesta em sembla en aquest sentit tan paradigmàtic com trist.

Durant la transició ens va passar una cosa que és en bona part l'origen de l'actual mal funcionament del sistema: alguns van decidir per tots, sense llum ni taquígrafs. Sobre massa coses. I he de dir que en la qüestió de la llengua veig per primera vegada en aquesta nova transició com també alguns, novament, volen decidir per tots: sense debat. Volen que obeïm i volen que callem. I això, més i tot que la decisió final sobre el règim lingüístic que tindrem, em sembla intolerable i enormement perillós. Raó per la qual reclame el debat públic, sensat i argumentat. I agraesc a Carme Junyent que l'haja posat d'una manera tan esclaridora i documentada sobre la taula.

Vicent Partal

Origen


http://www.vilaweb.cat/editorial/4213723/tabu-llengua.html

Més sobre El català, única llengua oficial a la República Catalana? (114)