Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

La 'indústria cultural' en la música en valencià

16-Oct-2014

Raimon Ribera
< anterior

Dijous, 16.10.2014 02h30
La 'indústria cultural' en la música en valencià
Comentaris 2 comentaris

Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (2 vots)

URL curta
Etiquetes
Raimon Ribera
Des d’uns anys enrere la indústria musical al País Valencià ha viscut un creixement inexorable que ha multiplicat any rere any la seua producció. Això s’ha traduït en certa 'normalització lingüística' i en certa visibilització de col·lectius culturals i socials que fins ara havien estat marginats i se’ls havia negat el seu espai públic.

Això implica que hem vist com una generació de joves —en què m’inscric—, que havia crescut amb Obrint Pas, ha passat a ocupar els escenaris, els carrers i les sales de pobles i ciutats del País Valencià, fent que proliferaren així desenes de grups i multiplicant-se any rere any la producció de discs i la quantitat de concerts. Si això ha estat possible, segons la lectura que jo faig, és gràcies a l’aposta que ha fet Escola Valenciana amb la música, donant cabuda als nostres grups al Disc de la Música en Valencià, als concerts de La Gira o al Feslloch, que ha estat el festival de referència que ha marcat les tendències.

Ara bé, si quantitativament és evident que l’estat de salut de la música en valencià és òptim, quin és l’estat qualitativament parlant? O el que és el mateix, la indústria cultural està 'sana', però la cultura en si ho està? En aquesta doble vessant hi ha dos elements que entren en joc, per una banda el paper de l’esmentada Escola Valenciana, que és qui ha tingut els mitjans econòmics i les infraestructures per potenciar l’escena —és a dir, ha fet la funció de l’estat—, i per altra banda el paper que ha tingut la crítica musical en l’escena, o més bé l’absència d’aquesta.

Però anem a l’origen. Seria necessari recordar que si la música en valencià ha tingut les vies que ha tingut per créixer ha sigut gràcies al camí obert pels qui han estat els tres pilars sobre els quals s’ha construït l’escena: Obrint Pas, La Gossa Sorda i Orxata Sound System: pioners, continuadors i renovadors respectivament. La possibilitat d’expansió ha vingut ja donada per la decisió d’Escola Valenciana d’apostar per la música en valencià com a instrument de normalització lingüística, i la manera com ho ha fet ha sigut, generalment, potenciant un perfil musical molt determinat i bastant restringit, a saber, aquells 'deixebles' de l’ska-rock que començaren a mitjan dels anys 90 els Obrint Pas i que han estat els teloners eterns d’aquesta 'Santa Trinitat 2.0' —apel·lant a aquella fórmula que als anys 80 referia al trident Fuster, Estellés i Guarner—.

L’estratègia era senzilla: no fer cap aposta arriscada, no aportar res nou a l’escena, no destacar ni a nivell líric ni musical, només fer-ho distint per continuar essent el mateix que ara ja funciona. La conseqüència: una escena 'underground' dins d’una cultura que ja era marginal en si. Una sèrie de grups heterodoxes en formes i contingut, d’una gran qualitat musical alguns, menys altres, que han estat condemnats a l’oblit i fins i tot a la desaparició, com podria ser el funest cas de 121dB, un dels grups 'indie' més interessants de l’escena valenciana.

Per altra banda: la crítica. No hem tingut una crítica musical seriosa —amb comptades excepcions, que n'hi ha—, això és que no hem sigut capaços d’articular-la, que no hem actuat com a treballadors culturals en un cercle tan reduït com aquest, lligat amb tantes complicitats personals, molt més que professionals o econòmiques, que no ha permés una crítica independent i lliure. La crítica —o l’elegia— s’ha fet moltes vegades des de dins de l’escena i amb poca perspectiva, i jo el primer. El que hem tingut de mitjans 'especialitzats' al País Valencià ha sigut escàs i viciat i com a conseqüència s’ha encarregat generalment molt més de fer promoció i publicitat que no crítica. Tant Enderrock (pionera al Principat), com les autòctones TresDeu o Sons de Xaloc, per citar els casos més coneguts, han escollit funcionar com una mena de plataforma publicitària i de difusió dels grups sense servir com a eina d’opinió pública. Les conseqüències d’això han estat nefastes.

La indústria discogràfica, sense pressió per cap banda —pressió cultural, que no econòmica—, ha publicat sense discriminar la qualitat dels treballs. Havent vist una gran eixida als grups incipients, que projectats a través dels mitjans del 'gènere' s’han fet lloc als grans cartells, han vist aquestes apostes sense gran risc, i sense necessitat de fer grans inversions pel model de producció escollit, amb un finançament mixt entre l’autor i la discogràfica i una distribució enfocada generalment al directe. La conseqüència de tot això és un gran ventall de grups que no mobilitzen públic i que no generen pràcticament moviment econòmic per la falta de reclams atractius, tot amb alguna excepció.

Ara, doncs, s’obri una incògnita. Què passarà a mitjà-llarg termini, després que dos dels pilars 'històrics' (Obrint Pas i Orxata Sound System) han fet efectiva la seua retirada? Hi ha Aspencat, que es podria dir que s’ha postulat com una de les alternatives més, diríem, 'rendibles' per a la indústria, però més enllà d’això, l’immobilisme a què ha estat sotmesa l’escena ha fet que no hagen emergit grups amb la potència dels que ara pleguen, amb això vull dir que siguen capaços de mobilitzar públic, i no és perquè no hi haja qualitat —We Are Not Brothers, Arthur Caravan, el tàndem que han format per a Wegener amb Hugo Mas, El Diluvi, Senior i el Cor Brutal, Mi Sostingut, etc.— sinó perquè han quedat arraconats per una indústria que s’està consumint a ella mateixa, i el que és més curiós encara, precisament aquests grups, que han optat per un llenguatge i una estètica 'no-subversiva', o almenys no s’autodefineixen com a tal, han acabat essent més subversius que no els grups que tenen aquesta com a finalitat última.

En tot cas: que caldria precisar moltes coses, detallar esdeveniments, aprofundir en molts aspectes dels esmentats? Evidentment. Que no faig justícia amb moltes organitzacions, col·lectius i entitats que han servit per vertebrar el País? Ho sé i demane disculpes des de ja, entre elles a Escola Valenciana, que tot i considerar que aquesta estratègia no ha estat encertada, és una entitat imprescindible per a la societat valenciana. La qüestió de fons que ací m’agradaria plantejar no és més que la següent: quin model de cultura volem i quina indústria cultural estem creant? Som conscients que hem creat en la nostra música 'la gran indústria del consum anticapitalista'? Que hem oblidat que la música és abans música i lletra que no pamflet polític, i que el fet de fer bona música no impedeix fer-la pamfletària?



Poeta i membre del Col·lectiu Tòtem
Raimon Ribera. Poeta i membre del Col·lectiu Tòtem

Origen


http://opinions.laveupv.com/raimon-ribera/blog/4409/la-industria-cultural-en-la-musica-en-valencia

Més sobre Cançó, rock, pop... (1922)