Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

30 anys de “Pedra de tartera”

13-Dec-2014


13 de desembre de 2014 Llibres i literatura
1 comentari
30 anys de “Pedra de tartera”.

Conta la llegenda que la nit del divendres 14 de desembre de 1984, ara fa 30 anys, la Maria Barbal i el seu home no tenien previst fer res d’especial: soparien, mirarien una estona la televisió i després se n’anirien a dormir.

A la mateixa hora d’aquell dia els salons de l’Hotel Princesa Sofía de Barcelona obrien les seves portes per acollir els assistents al sopar de la Nit de Santa Llúcia, la festa literària més important de l’any en el transcurs de la qual es proclamen uns quants premis de prestigi: el Sant Jordi de novel·la, el Carles Riba de poesia, el Joaquim Ruyra de literatura per a infants i joves, etc.

A diferència d’ara, que el jurat es reuneix i emet el seu veredicte uns quants dies abans sense fer-lo públic, aquell vespre de fa trenta anys els respectius jurats sopaven i tancaven les deliberacions finals en unes dependències separades del menjador on es feia la festa.

Almenys un d’aquests jurats, però (i això ja no ho conta la llegenda sinó que està documentat en un article de Pep Albanell que es va publicar l’endemà al diari Avui), va tenir molt poca feina i va poder dedicar-se a gaudir plenament del menú ja que no va trigar ni cinc minuts a posar-se d’acord: per primera vegada en els seus quinze anys d’existència el premi Joaquim Ruyra s’atorgaria amb l’acord unànime del jurat.

La raó era molt senzilla: entre tots els textos que s’hi havien presentat destacava poderosament un que no arribava als cent folis i que contenia l’estremidora història d’una dona –de nom Conxa– que explicava en primera persona la seva vida des que va nàixer en un poblet perdut del Pallars fins a la seva vellesa reclosa entre les quatre parets d’una porteria de l‘Eixample barceloní. El llibre es titulava “Pedra de tartera” i la persona que el signava era una escriptora desconeguda fins aquell moment que es deia Maria Barbal.

Vist l’entusiasme del jurat algú va pensar que calia esbrinar si l’autora era entre els presents al sopar i podia recollir el premi. Desconec els detalls d’entremig però el cert és que una trucada telefònica molt oportuna a casa seva va fer que aquella nit tingués un final molt diferent del que inicialment havien planejat la Maria i el seu home.

Una de les coses que va sobtar a tothom és que una novel·la com aquella optés al premi Joaquim Ruyra de literatura infantil i juvenil i no al Sant Jordi, el premi estelar de la Nit. Hi havia un motiu: la història de la Conxa ocupava un centenar de fulls, una extensió que era pràcticament la meitat de la que exigien les bases del Sant Jordi a les obres que optaven al premi. Per aquesta raó Maria Barbal va haver de tirar cap al Ruyra que era el premi que admetia treballs de dimensió més breu.

Pocs mesos després, a finals de febrer, “Pedra de tartera” arribava a les llibreries amb la coberta que il·lustra la imatge que encapçala aquest apunt. A partir d’aquell moment els lectors i la crítica es varen posar d’acord a valorar els mèrits de la novel·la de Maria Barbal amb els resultats que avui, trenta anys després i amb una pila de llibres més de l’autora, tots coneixem.

No entraré a fer cap anàlisi del llibre perquè se n’han fet ja moltes i a càrrec de veus més autoritzades que la meva. Només diré que quan em dedicava a donar classes a futurs escriptors a l’Aula de Lletres primerament i després a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès sempre feia servir “Pedra de tartera” com a exemple de dues coses:

* per valorar el fet que un text ha de tenir l’extensió que necessita, i que tan important és que l’autor sàpiga com ha d’estructurar una història com que intueixi el moment just que convé tancar-la sense condicionaments derivats del nombre de pàgines que ocupa. En aquest sentit l’exemple de Maria Barbal és d’una dignitat remarcable i dóna un motiu més als detractors dels premis literaris. Un vici (ara de baixa, tot s’ha de dir) que des de fa anys pateix la nostra literatura.

* per explicar les diferències entre dos conceptes sempre complicats d’harmonitzar en una trama de ficció: la versemblança i la credibilitat. M’explico: qualsevol persona que llegeixi des de la distància i la fredor les vicissituds de la vida de la Conxa trobarà que la manera com la seva pròpia veu ens les descriu és poc versemblant. Vull dir que, vista fredament, una dona com ella amb poca cultura i molta vida al damunt és difícil –poc versemblant, vaja– que s’expliqués amb les mateixes paraules que li llegim. En canvi –i aquí és on crec que rau el gran mèrit de l’autora– Maria Barbal aconsegueix que, tot i això, l’artefacte narratiu que construeix sigui del tot creïble perquè ens transmet perfectament les alegries, les pors i les angoixes que fan niu en cada plec de l’ànima de la seva protagonista.

Demostrar dignitat i respecte cap a la pròpia obra i que la versemblança no enterboleixi la credibilitat vol dir, senzillament, que ens les havem amb una escriptora singular i carregada de sensibilitat, talent i instint literari.

Que sigui per molts anys, Maria!
Joan Josep Isern

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/?p=270962

Més sobre Literatura (1111)

Destacats