Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

El valencià, un dret civil

13-Dec-2014

Dissabte, 13.12.2014 00h00
El valencià, un dret civil
Comentaris 4 comentaris

Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (6 vots)

URL curta
Etiquetes
Joan Puchalt
“Garantir els drets dels valencians és una qüestió de drets civils”. Amb aquesta rotunditat s’expressava Josep Conill, un científic social solvent, a dir del columnista, no gens menys solvent, d’aquest diari, Francesc Viadel, que l’entrevistava per a la secció “Quadern” al diari El País el proppassat 2 de desembre, on lògicament podreu llegir tot l’article.

El professor associat de la Universitat Jaume I de Castelló, diu també Viadel, ja que un servidor, com en altres assumptes de la vida, la vista davant el bosc sols li arriba a l’herba, i d’açò no em puc redimir, és un dels més prestigiosos i excel·lents investigadors sociolingüístics valencians en llengua catalana, “d’explicacions diàfanes i propositiu”. Prova això una altra frase rotunda i a la vegada engrescadora: “Esperem molt de l’Estat i ens plantegem molt poc què podem fer nosaltres per canviar les coses”. Frase de l’estil d’aquella pronunciada per John F. Kennedy al discurs de la seua presa de possessió com a 35é president de EEUU, convidant a la societat civil a arromangar-se. Açò últim de la meua collita.

Ve a compte perquè el dia quatre de la proppassada setmana, aprofitant la diada dels Drets Lingüístics al País Valencià, una plataforma integrada per vint-i-un partits, sindicats i associacions cíviques, entre els quals s’hi troben l’Escola Valenciana, ACPV, la Intersindical, Compromís o FAPA-València, ens han donat a conèixer en un reguitzell nombrosos casos de vulneració del DRET CIVIL, entrebancat pels escolans-lacais de ponent d’ací, d’utilitzar la nostra llengua en igualtat de dret i condicions que la de l’imperi.

Del reguitzell, tots els casos plegats d’escàndol, en sobten alguns, com per exemple haver-se suprimit cent-cinquanta unitats d’ensenyament en valencià al País, ometent-se les creades, deixant sense oferta el centre de Castelló de la Plana o el poble de Benitatxell de la Marina Alta, així com agressions a joves per part d’energúmens en la trobada d’enguany a Benirredrà de la Safor, amenaces de funcionaris –empleats públics a la fi- en Fontcalent, de l’Alacantí, i desatenció mèdica a Crevillent, del Baix Vinalopó, pel mer fet que els nostres compatriotes foren atesos en valencià, la llengua pròpia del País. Això és sols allò que es coneix, perquè per por, tot un seguici, ja que a totes les cases i en totes les famílies hi ha autocensura, per “educació”. Com a conseqüència un pas enrere a cada cop, per si de cas a algú li diuen allò de “a mí hábleme en cristiano”.

Justifiquen tots els casos esmentats el que també diu el professor Conill “La democràcia espanyola és absolutament antidemocràtica..., allò que fa és convertir les minories a força de bastonades”. Afegeix el científic que “Als valencianoparlants ens han convertit en anormals perquè han convertit en normal la situació lingüística del País Valencià, on el castellà és la llengua hegemònica. Així que davant d’aquest plantejament, els valencians, inspirant-se en els moviments pels drets civils nord-americans amb estratègies autogestionaries que han funcionat hauríem de fer servir els nostres drets com una qüestió de dret civil, de dret humà”, aferma. Davant d’un franc retrocés, afegeix com a qüestió prèvia: “Si no es produeix un canvi polític i es modifiquen les polítiques lingüístiques, a les quals coses no s’ha de renunciar de cap manera, estarem en un “liquidacionisme”.

Hi ha un fet significatiu, però això és de la meua collita també, que explica alguna cosa de la debilitat de l’idioma, a banda dels entrebancs i escarnis soferts per part d’una educació en castellà tant a les escoles com als centres oficials imposada, com és la impossibilitat manifesta d’assimilar les successives onades d’immigrants de la resta de l’estat, sobretot les dels últims cinquanta anys o, més aviat, en els últims vint, en els quals tot i disposant d’educació en valencià, els traïdors i coents que ens governen s’han ocupat de posar-li tots els pals a les rodes que han pogut, fins i tot vulnerant la llei. Com s’explica si no que en començar els anys seixanta al menys un huitanta per cent de la població en zones valencianoparlants el parlàvem i ara mateix hi ha dades que indiquen la mitat? Indubtablement estem en mantetes, en feblesa crònica.

Així que amics i amigues, ho pense i ho he dit en nombroses ocasions: en moltes matèries, al País, i en el tema de la llengua més encara, som sota mínims, en el suposat cas que férem fora els botiflers a les properes eleccions, i no tan sols ho diu un servidor, sinó el magnífic professor Josep Conill, del qual Viadel diu que no es mostra molt optimista perquè tenim, manifesta, un sistema comunicatiu regionalitzat, un país sense lectors on els llibres s’adrecen envers les escoles, on entre els alumnes de procedència popular existeix un anticatalanisme ferotge de zero preparació intel·lectual manipulats pel nacionalisme espanyol, on un estudi d’altre savi Enric Forner, a més a més conclou, que el valencià haurà desaparegut de la ciutat de Castelló de la Plana, per exemple, d’ací pocs anys. No cal dir què haurà passat llavors a la resta del País.

Com que una dita valenciana diu que a cada bugada perdrem un llençol caldrà des d’ara tots plegats, i ens calen fins els menys convençuts, ajudar a docents, entitats i associacions cíviques, a tot aquell partit que pense i senta en clau valencianista, on les decisions sobre els nostres assumptes se prenguen ací mateix. Tot per a dir-los “ja n’hi ha prou” i anar revertint la situació ajudats pels que saben.

Acabe en l’última estrofa del poema “No es millor el temps” en “Propietats de la pena” del Llibre de meravelles de V. Andrés Estellés que ens encoratja: “Foradant en la nit dels temps/ obrint la nit com una mina/ obscurament i tenaçment/ ens podrem seure, si Déu vol/ amb les mans brutes de la feina/ a fumar, parlar de la pàtria/ la pàtria sòlida en els temps/.


Albal, l’Horta Sud – País Valencià
Joan Puchalt. Albal, l’Horta Sud – País Valencià

Origen


http://opinions.laveupv.com/joan-puchalt-i-sanchis/blog/4695/el-valencia-un-dret-civil

Més sobre Sobre la situació de la llengua (133)