Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Faulkner, García Márquez, Juan Benet, Jesús Moncada

14-Jun-2005

CREADOR DEL MITE DE MEQUINENSA
Faulkner, García Márquez, Juan Benet, Jesús Moncada
Isidor Cònsul

Aell no li agradava aquesta comparació. N'havíem parlat manta vegades i compto que s'ho va acabar creient a còpia d'anys, de converses i de tossuderia quan coincidíem tots dos a l'Editorial La Magrana on treballàvem. És evident que havia llegit Faulkner i García Márquez i un dia va comentar-me, qui sap si tip de la meva tenacitat crítica, que potser sí que un dia d'aquests es posaria a llegir les novel·les de Juan Benet.
Per mi, però, la lògica era evident i partia del fet que, dins de la novel·lística contemporània, William Faulkner havia estat el primer escriptor a posar les fites d'un territori genuí marcant una geografia pròpia per conrear-hi la seva narrativa. Són els paratges del comtat de Yoknapatawpha, al sud profund dels Estats Units, amb horitzons de camps de cotó i un relleu de turons suaus habitats per pagesos i grangers. Els entesos hi reconeixen el districte de Lafayette, prop d'Oxford (Mississipí), on el novel·lista americà havia passat la infantesa i joventut. Anys més tard, Gabriel García Márquez, que no ha negat mai la influència de Faulkner, creà Macondo, aquell lloc on la realitat no té fronteres i que respon a la geografia fascinant de la infantesa de l'escriptor colombià, els anys que García Márquez va viure a Aracataca al costat dels avis. Rere aquesta doble influència, el novel·lista espanyol Juan Benet creà un santuari de la ruïna en la imaginària comarca de Región, devastada per una sagnant guerra civil.
La vella ciutat de Mequinensa és ara una carcassa enrunada buida i colgada d'aigua des de 1970, a la cua del pantà de Riba-roja. Es podria parlar d'una realitat morta i oblidada si no fos que continua vivint gràcies a Jesús Moncada, que ha recuperat, en la màgia de la literatura, els topants perduts d'uns paisatges d'infantesa i joventut. Els seus, i just com succeeix a l'obra de Faulkner i de García Márquez. Amb les diferències que fan al cas, és clar, però també amb la singularitat que Moncada no dissimula el nom de l'indret. Si Yoknapatawpha recorda Lafayette, Macondo té a veure amb Aracataca i Región se situa més o menys a la província de Lleó, Mequinensa és Mequinensa, la ciutat reviu amb estricta precisió històrica i l'autor té cura d'apuntar carrers i places i dibuixar les traces d'un urbanisme medieval colgat sota l'aigua. Des d'aquesta perspectiva, és innegable que l'obra de Jesús Moncada s'insereix en la línia que va de Faulkner a Benet, passant per García Márquez. Del Mississipí a l'Ebre.
Fet i fet, el gruix més important de la seva narrativa evoca el món perdut de l'antiga Mequinensa, i a la seva recuperació començà dedicant-hi els millors contes d'Històries de la mà esquerra (1981) i d'El cafè de la granota (1985), tot el gruix de l'esplèndida novel·la que és Camí de sirga (1988), un grapat de les pàgines més suggeridores de La galeria de les estàtues (1992), així com bona part de les sorprenents històries de Calaveres atònites (1999). Només se n'allunyà en part, per bé que sense moure's de la història de Mequinensa, en la novel·la coral Estremida memòria (1997). La construcció del mite pot explicar-se com una faula que comencés dient que primer fou utopia del progrés -la construcció del pantà- contra una magnífica realitat forjada per segles d'història. Aquí hi ha l'eix de tot i el mateix Moncada es va encarregar de precisar-ho fent que la seva segona novel·la, La galeria de les estàtues, comencés, no pas per casualitat, el 1957. Aquell any, a més d'iniciar-se la guerra colonial d'Ifni, van començar les obres de la presa de l'embassament de Riba-Roja que havia d'inundar el poble. La vella Mequinensa, doncs, és fita i puntal en l'imaginari del narrador: hi va néixer, s'hi va criar, hi va viure fins als vint-i-quatre anys i sempre acostumava a tornar-hi, ni que fos a carregar piles: "Quan parlo de Mequinensa parlo de les meves pròpies arrels, de la meva pròpia vida", declarava en una entrevista a Xavier Moret per referir-se, és clar, al nucli d'una ciutat de carrerons estrets i tortuosos, i als senyals inequívocs d'urbanisme àrab, convertits ara en una fantasmagòrica realitat submergida.
Sempre he llegit els primers reculls de contes de Moncada com les peces d'un retaule costumista, sobretot els que funcionen com a reconstrucció literària d'un món perdut, la vida d'un poble ajocat entre dues riberes, la Mequinensa de la navegació fluvial i de les mines de lignit, de les terres d'horta i de petites explotacions ramaderes, una vila de minaires, pagesos i llaüters recuperats en la vitalitat d'uns personatges a voltes un punt màgics i sempre engrescats, divertits i sorneguers. Són narracions que flueixen per reviure un món desaparegut, tractat amb una modernitat innegable. Perquè Jesús Moncada ha controlat sempre les regnes de la narració i no ha caigut mai en el parany sentimental de plorar l'espai perdut o fer l'elegia d'un temps que ja no tornarà. Armat amb una dosi eficaç de murrieria i de sentit de l'humor, ho mesurava tot amb dosis de tendresa. I és així com va construir el seu mite personalíssim, un corpus literari on conflueixen els records de la infantesa, fets i personatges de tranc realista i històries fantàstiques dictades per la singularitat d'una geografia plena de misteris i sempre a punt per a la volada imaginativa. Per això hi sovintegen les històries d'ultratomba on la mort té un caient de respectuosa naturalitat, per bé que lligada a anècdotes jovials. Només cal llegir la fastuosa cursa dels dos llaüters difunts a Revenja per a un difunt, o els enterraments sorneguers de Traducció del llatí i Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana. Una dimensió fantàstica a frec del realisme màgic, al costat mateix de pinzellades costumistes i històries d'un realisme virolat. Una vella Mequinensa que torna a viure en la literatura enllà de la pròpia mort física, com l'antic i destre barquer Miquel Garrigues, sense feina d'ençà de la construcció del pont i que escriu una carta a la Senyora mort per demanar plaça d'ajudant de Caront, barquer mitològic de l'altra riba.
Tot aquest món trobà la seva sistematització coherent a Camí de sirga, la seva millor obra, una novel·la esplèndida situada en una cronologia que va de 1914 i 1971: dels anys de màxim esplendor de Mequinensa a la seva agonia, a partir de 1957. És a dir, de la prosperitat de la conca minera en els anys de la Primera Guerra Mundial fins a l'ensulsiada de les darreres cases de la vila a conseqüència de la construcció del pantà. Des d'aquesta perspectiva, Camí de sirga continua sent una elegia paradoxal: elegia per un món perdut i estimat que amaga, darrere de cada mur que les màquines ensorren, un tou de vida i d'història. Però l'elegia és paradoxal perquè, com en els contes, l'autor no s'entreté en lamentacions inútils i opta per recuperar la sensualitat i les ganes de gresca d'una comunitat liberal i descreguda, atapeïda amb els tropells dels minaires i les històries dels llaüters amunt i avall de l'Ebre. Una novel·la que creix i avança de bracet amb velles històries i amb personatges que surten de l'ànima de les cases abans que no comenci la malesa de l'enderroc. Els records, fantasmes entranyables dels uns i dels altres, es barregen per arrodonir un mosaic esplèndid, un retaule enèrgic i viu d'aquest món condemnat a desaparèixer.
Ens ha deixat massa d'hora, Jesús Moncada, però ens queda la certesa d'una obra sòlida i eficaç, una de les grans creacions de la literatura catalana del segle XX.
Isidor Cònsul

Origen

http://www.avui.com/avui/diari/05/jun/14/350114.htm

Més sobre En Jesús Moncada de Mequinensa (21)

• Xicu Masó: «L'obra de Moncada té una intensa flaira de tradició oral irlandesa» (notícia, 01/11/2007)
• Diputacio. La Diputació de Tarragona homenatja Jesús Moncada (notícia, 06/11/2005)
• Les Terres de l'Ebre fan un homenatge a l'escriptor Jesús Moncada (notícia, 05/11/2005)