Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Pere Melis Pons, un mestre al servei de la llengua

7-Oct-2005

No sé si els lectors mallorquins i eivissencs sabran qui era en Pere Melis Pons, ciutadellenc, mestre d'escola i gran conrador de la nostra llengua catalana, que ha mort dimarts passat als vuitanta anys. A Menorca sí que era molt conegut. Pels seus articles de divulgació filològica a la premsa insular (quasi 5.000), per les seues intervencions setmanals a través de Ràdio Popular de Menorca, per les seues xerrades pedagògiques, per les seues nombroses publicacions... Però, per damunt de tot, en Pere Melis era estimat per la seua bonhomia, pel seu caràcter afable i sempre disposat a escoltar i a comprendre les raons de l'altre. La qual cosa no significa que s'arrufàs davant ningú a l'hora de postular les idees pròpies. Vull esmentar la defensa de la unitat lingüística del català contra els «gonelles» i setciències que, des del prejudici, la qüestionaven. Ell sabia prou que ningú que digui estimar-se «es menorquí» pot atacar la identitat catalana dels nostres parlars insulars. Era prest i se n'adonava de qui, en atacar la normativa gramatical comuna, mostrava el llautó de l'autoodi. Me l'imagín amb un somriure als llavis en comentar la batalleta de la -H- a Maó. (Ho dic amb coneixement de causa: n'havíem parlat força vegades, temps enrere, en comentar la resistència d'alguns sectors a fer oficial la denominació en català de la capital menorquina). Però ell no era de tarannà polemista i preferia sempre la paraula suau i tranquil·la, que sortia conviccions fondes. Era creient home d'Església, però crític (una cosa no està barallada amb l'altra), i generós amb el compromís amb la gent que ho necessitava; la dimensió transcendent de la vida no li ocultava la veritable naturalesa de les relacions humanes i els jocs dels interessos que hi actuen. No li solia fallar mai allò que se'n diu «consciència social».

Tot i que als darrers anys de la seva vida havia rebut més d'un merescut homenatge per part de les nostres institucions (premi Borja Moll el 1989, premi Ramon Llull el 2003, entre d'altres), aquesta terra nostra no es caracteritza gaire per estimar i valorar les persones que més i millor l'han servida. I així ho tenim, que no ens ho hàgim cercat!

Servaré sempre un bell record d'en Pere Melis, que, quan jo feia el batxillerat, havia tingut de mestre a Calós i que un dia, el deixeble que jo era, va tenir la sort d'assolir la categoria d'amic seu. Va ser un vespre de la primavera democràtica de l'any 1977, jo havia intervingut en un míting de la candidatura per Menorca al Senat «Democràcia i Autonomia», que ajuntava un ample ventall de formacions polítiques de centreesquerra i demòcrates independents entorn a la figura de l'enyorat Antoni Anglada Anglada. Amb ímpetu juvenil -jo tenia 24 anys- havia pronunciat uns mots que volien relacionar cultura popular i autonomia política, mots amb els quals proclamava el compromís d'aquella candidatura il·lusionant i il·lusionada a favor de la normalització de l'ús social del català. Doncs bé, en sortir del Teatre d'es Born, el meu antic mestre m'abraçava, em manifestava el seu acord amb el que m'havia sentit dir allà dins i m'assegurava que, de llavors ençà, assumia el compromís d'escriure en la nostra llengua. No s'aturà aquí: la seva voluntat d'estudi i aprenentatge va ser tan gran que només va tenir equivalent en la vocació de divulgar i ensenyar als altres el que ell havia après. No debades era un mestre.

Pel desembre del 2002, quan en Pere Melis Pons ja anava sortint d'una greu malaltia, els companys de la Secció de Llengua i Literatura de l'Institut Menorquí d'Estudis -institució de la qual era membre actiu- li vam volem dedicar unes paraules d'ànim i d'amistat, que ara, quasi tres anys més tard, amb motiu del seu decés, cobren una dimensió «definitiva». Tot retocant cap al pretèrit alguns verbs de llavors, així ho transcric ara:

La llengua pròpia dels menorquins, el català de Menorca, va trobar fa quasi un quart de segle un parlant que va comprendre l'alta i senzilla veritat que els homes no poden ser si no són lliures i que la marca dels esclaus és parlar la llengua dels seus amos. Per tant, en Pere Melis, com altres també van fer, va seguir el camí de l'autodidacta per conèixer la naturalesa i identitat de la nostra llengua: estudi gramatical, lectures enriquidores, pràctica pacient en contacte amb llibres i amb tothom de qui pogués aprendre. Prest es va deixar enlluernar pels signes del llenguatge, la profunditat del qual no fa més que reflectir la insondable subtilitat dels pensaments i sentiments humans.

I sense estalviar esforç, amb dedicació i constància, es va fer, mestre d'escola ell mateix, un mestratge ferm com a filòleg. Li dic filòleg en el sentit etimològic del mot: 'el qui sent afecció amorosa per les coses del llenguatge i els seus fets comunicatius'. Aquesta estima profunda el va dur, com no podia ser d'altra manera, a observar el parlar de la gent, a aplicar-s'hi amb atenció curiosa, a respondre els dubtes consultant els grans mestres (Moll, Coromines, etc.) i a posar aquesta amor en obra mitjançant el compromís diari, increïblement fidel al llarg dels anys, d'escriure i comentar temes relatius a la llengua catalana. Centrava el seu interès bàsicament en aspectes lèxics concrets i locals, però era capaç d'aclarir confusions entorn a conceptes com els de llengua i dialecte, la unitat de la llengua (necessària per assolir la universalitat) i la diversitat de parles (indici de la riquesa lingüística). I tot ho feia amb una senzillesa admirable. Crec que aquesta qualitat era fruit de la seva gran bonhomia, que el feia ser una persona de conviccions arrelades i conseqüent.

En temps difícils de transició cap a una cultura i un ensenyament democràtics, en Melis va saber explicar per què era important aprendre a llegir i a escriure la llengua del poble i accedir per ella als ensenyaments essencials. I tenaçment va anar aconseguint el prodigi de fer interessar per la llengua catalana molts conciutadans, que, com ell, s'han sentit orgullosos i gelosos del tresor cultural que aquella representa. Va tractar també temes del folklore tradicional menorquí sense caure en visions tancades ni provincianes. Amb el temps anà adquirint una fina intuïció sobre l'evolució dels mots i açò feia que els seus articles tinguessin el bon gust de mesclar el comentari lingüístic amb el somriure del periodista que capta caires de la realitat humana a través del parlar popular.

Perquè estimar la llengua és estimar el país, i estimar el país és estimar la gent i la humanitat sencera, els menorquins i menorquines tenim contret un deure d'agraïment amb en Pere Melis Pons. La seua dedicació quotidiana ens agradava, ens ajudava, ens instruïa... Maldem perquè el fruit de la seva feina continuï viu, igual que el bon record de la seva persona, per molt de temps.

Joan F. López Casasnovas
Joan F. López Casasnovas

Origen


http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?-1+6+149156

Més sobre Figures i personatges (1155)

Destacats