Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

L’Alguer: passat, present i futur de la llengua catalana

16-Feb-2009

L’Alguer: passat, present i futur de la llengua catalana
pmayans | Alguer, l' | dilluns, 16 de febrer de 2009 | 22:49h

Per a molts catalans, l’Alguer té quelcom de màgic: és un referent de la nostra història més o menys gloriosa, és un trosset de la nostra comunitat lingüística a Itàlia, és, en definitiva, una mica d’autoestima col·lectiva. Per això no ens pot estranyar que l’aproximació que hi fan, té molt de nostàlgia i de bona fe, ja que hi pensen trobar aquella Catalunya perduda on tothom parlava català i que és un petit miracle de la història. Ara bé, i cal tenir-ho present, també hi ha als incrèduls que pensen que tot plegat és part del passat que els quatre catalanistes de torn s’entossudeixen a explicar per fer veure que som alguna cosa més que una regió espanyola.


Fotografia de La Costura, l'escola d'immersió lingüística en català de l'Alguer

L’Alguer, però, no és ni un miracle de la història on tothom encara parla català ni una realitat que ja ha mort. L’Alguer és, com tots els illots lingüístics d’Europa, producte d’una història complexa que ha anat perdurant fins als nostres dies. D’entrada, fixem-nos com a la mateixa Itàlia, a part de l’illot lingüístic catalanoparlant, també hi podem trobar illots alemanys (al Piemont, al Vènet, al Trentino), grecs (al sud d’Itàlia), albanesos (al sud de la península Itàlica i a Sicília), occitans (a Guàrdia Piemontesa, a Calàbria), francoprovençals (a la província de Foggia), serbocroats, lígurs (a Sardenya)... Si observéssim la resta d’Europa central i oriental, ens adonaríem que, si l’Alguer és un miracle, el nostre continent és ple de miracles.



Cal recordar que el català hi arribà amb una repoblació feta majoritàriament per catalans. Ara bé, la barreja de la població catalana amb els sards ha estat constant al llarg de la història, tot i que fins als anys 60 del segle xx, tots els sards que arribaven a la ciutat aprenien la llengua catalana, ja que era l’única llengua viva del carrer, la llengua útil per viure. A més, el poc prestigi del sard i la relativa autosuficiència de la ciutat respecte a la resta de l’illa, ja que els sards eren bàsicament un poble de pastors, són alguns dels factors que expliquen aquesta supervivència de la nostra llengua. Aquesta continuïtat lingüística era producte dels mateixos factors que havien fet possible la continuïtat fins al segle XX de llengües com l’occità, el gal·lès, el català de Catalunya Nord o del País Valencià, o fins i tot de llengües com el quítxua i l’aimara. Eren llengües amb uns àmbits d’ús molts clars: potser no es feien servir a l’escola, a l’administració, a la llengua escrita en general, però en canvi eren la llengua col·loquial de la vida quotidiana. Una situació de diglòssia que permetia, però, que aquestes llengües tinguessin uns àmbits d’ús propis, que eren útils i que, per tant, tinien una continuïtat...



A partir dels anys 60 del segle XX, però, tot canvia a l’Alguer (i a moltíssimes minories lingüístiques d’Europa): el desenvolupament del turisme, la mobilitat geogràfica de la població, la possibilitat de mobilitat social associada a la llengua oficial, les immigracions, les emigracions, l’allau dels mitjans de comunicació de massa en italià, el despoblament de la ciutat vella són alguns dels elements que fan iniciar el retrocés de la llengua. Moltes famílies van deixar de parlar el català als seus fills i usaven l’italià, la llengua de l'Estat, de l’escola, dels mitjans de comunicació, del turisme, dels nouvinguts.



Com a reació, tot un seguit d’entitats culturals i polítiques alguereses van iniciar en els anys 70 un moviment de conscienciació i recuperació de la cultura catalana. D'aquestes entitats, les que actualment fan una tasca més important són l'Obra Cultural de l’Alguer, l’Escola d’Alguerès Pasqual Scanu, l’Ateneu Alguerès, l’Associació per la Salvaguarda del Patrimoni Històric i Cultural de l’Alguer i l’Òmnium Cultural de l'Alguer, impulsora del Centre de Recursos Pedagògics "Maria Montessori", el qual és adreçat a professors, mestres, joves i adolescents en temes d’ensenyament i ús de la llengua.



Pel que fa a la situació legal de la llengua, fins a la dècada dels 90 del segle XX, el català no tenia cap mena de reconeixement oficial, ja que l'Estat italià encara no havia elaborat una llei estatal sobre les minories lingüístiques. Ara bé, l’any 1991, l'Ajuntament de la ciutat aprovà en el seu Estatut municipal que calia "tutelar, promoure i difondre la consciència de la història, de la llengua catalana en la variant algueresa i de la cultura i de les tradicions locals", així com "donar suport a totes les iniciatives dirigides al coneixement i a l’ús de la llengua catalana".



L’any 1997 es produeix un salt qualitatiu important ja que el govern autònom de Sardenya aprovà la llei regional que promociona i revaloritza la cultura i la llengua de Sardenya (llei sarda núm. 26, de 15 d’octubre de 1997, de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardenga), que significa el primer pas per a la recuperació del sard —la llengua pròpia de Sardenya— i del català de l'Alguer —la llengua pròpia de l'Alguer— com a llengües cooficials. La llei es comença a aplicar el gener de 1998. El pas més important es produeix, però, quan l’Estat italià aprova la llei núm. 482 de 15 de desembre de 1999 (Norme in materia di tutela delle minoranze linguistiche e storiche), segons l’article 2 de la qual “d’acord amb l’article 6 de la Constitució i en harmonia amb els principis generals establerts pels organismes europeus i internacionals, la República tutelarà la llengua i la cultura de les comunitats albaneses, catalanes, alemanyes, gregues, eslovenes i croates, i de les que parlen el francès, el francoprovençal, el friülà, el ladí, l’occità i el sard”. El camí per refermar la cooficialitat ja era obert.



Pel que fa a la situació de la llengua a l’ensenyament, tot esperant l’aplicació pràctica d’aquestes lleis, fins al moment la situació ha estat força precària perquè encara no podia formar part del currículum. Només arribava, fora de l’horari lectiu, al 20-25% de l’alumnat (1996) i es tractava de la introducció de l’alguerès en jocs, cançons, contes, peces de teatre... Ara bé, mitjançant el Projecte Palomba -fruit d’un conveni entre Òmnium Cultural de l’Alguer i el Municipi de l’Alguer, amb el suport de l’associació del Principat de Catalunya Enllaç i de la Generalitat de Catalunya-, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori està realitzant des del curs 1998-1999 un programa d’incorporació del català de l’Alguer a l’escola. Actualment, el Projecte Palomba arriba, aproximadament, a més del 50 % de les aules d’infantil, primària i secundària de primer grau de l’Alguer (alumnes de 3 a 13 anys). Cal destacar que el Projecte Palomba té dues línies d’actuació més: la formació del professorat, mitjançant escoles d’estiu (des de 1994) i seminaris didàctics setmanals; i l’elaboració i l’edició de materials didàctics per a l’ús i aprenentatge de la llengua (fa poc es va publicar a l’Editorial Eumo el primer llibre de text en català de l’Alguer).



Finalment, i responent a la pregunta sobre quin és el futur de la llengua, cal dir que aquesta és clarament una resposta oberta: en tot cas cal afirmar que és complicat. Cal valorar la feina que s’està fent per conservar (o, potser, recuperar) la nostra llengua. Cal tenir en compte, a més, que la nova llei italiana permet que el català es pugi fer servir a l’administració pública (ús en els plens municipals, contractació de funcionari bilingüe italià-català, corregir ortogràficament els cognoms i els noms, fer declaracions davant del jutge de pau...). Però sobretot cal tenir en compte uns factors impensable fa ni cinc anys enrere: el vol directe Girona-l’Alguer, que ha multiplicat per molt (per moltíssim) la presència de catalans (encara que molts tinguin el mal de costum de parlar en castellà a suposats italianoparlants que, segurament, entenen i, en alguns casos, poden parlar alguerès), la qual cosa ha fet desvetllar l’interès per part de comerciants d’aprendre i visualitzar la llengua, ha fet possible l’edició de moltíssims llibres –si voleu turístics- en català, ha començat a possibilitar molts intercanvis comercials entre, bàsicament, les comarques gironines i l’Alguer. Aquest nou marc ha fet possible que, fins i tot, la Generalitat de Catalunya s’hagi plantejat obrir en els mesos propers (si l’economia i la política ho permeten) una Casa de la Generalitat (a l’estil de la que hi ha a Perpinyà) per enfortir els llaços lingüístics, culturals i econòmics entre ambdós territoris.



També en aquests últims anys s’ha obert la primera escola d’immersió de l’Alguer, La Costura, on, per primera vegada, hi ha una línia educativa en què el català és la llengua principal de la instrucció. L’experiència, que ha estat un èxit pel que fa al nombre de pares que s’hi han interessat, obre, sens dubte, unes expectatives dins de l’educació a l’Alguer que, a la llarga, podria ser paral·lel al que ha aconseguit tot el moviment Bressola a Catalunya Nord: esperonar també l’ensenyament públic a incorporar la llengua catalana com a llengua de docència.



El futur és ara, més que mai, en mans dels algueresos (i, en certa mesura, dels catalans que visiten la ciutat). La situació de la llengua és al límit, però, per primera vegada en molts anys, el català torna a ser una llengua més o menys oficial (o quasi) i, sobretot, una llengua útil per fer negoci. En la nova Europa, l’Alguer es troba en un lloc privilegiat per esdevenir el punt de contacte entre dues de les grans cultures (i economies) d’aquesta part de la Mediterrània: la catalana i la italiana. En la mesura que el català esdevingui una llengua útil (per al comerç, per al turisme...), el català té un futur a la Barceloneta de Sardenya.
Pere Mayans

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/124039/

Més sobre Alguer (61)