Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Contra el caïnisme

23-Mai-2009

Contra el caïnisme
albertmonton | Tendint ponts | dissabte, 23 de maig de 2009 | 17:25h

La manifestació del dia 9 de maig a València va ser molt trista. Hi havia poca gent, sembla que cada any n’hi anem menys. Qualsevol observador mínimament atent ho podia preveure. Tothom coneix algú que havia anunciat prèviament que no hi acudiria: que si l’Eliseu, que si la data, que si el lema... La decisió, però, de trencar la baralla no sembla la més oportuna. No sé si El Temps fa el que toca publicant la inversemblant xifra de 30.000 persones. Potser siga la seua tasca. Però el ben cert és que hi van haver més catalans a Brussel·les que valencians a València. I puc assegurar que a Brussel·les no vam anar 10.000.


El cas és que Núria Cadenes ha confirmat a El Temps la xifra de l’organització: 30.000. Bé, sempre podrem dir que la dreta espanyolista encara se’n passa vint pobles més (recordem el milió i mig de persones que aplegaven els bisbes a Madrid setmana sí, setmana també). Però fa molts anys que l’Església tanca els ulls a la realitat i així va. No crec que siga aquesta l’opció que ens convé a nosaltres sí volem tirar endavant. Els problemes cal afrontar-los. I la manifestació anual del 25 d’Abril n’està esdevenint un, i de ben gros.

El dia 7 de maig, al Pica’m apareixia un article signat per Pica Panter on es demanava si s’havia de manifestar per TV3. La resposta, clara i rotunda des de les dues primeres paraules: doncs, no. I s’ha acabat. D’altres es van quedar a casa per la data triada, o per no sé què que l’Eliseu fa i és com si ho fera el mateix dimoni. Val a dir que sóc el primer que pensa que s’han equivocat amb la data i amb el lema principal de la manifestació (un any més, TV3) perquè tal i com tenim el pati de darrere de les corrupteles i els judicis, hi ha denúncies que engrescarien molt més el personal. Però què guanyem quedant-nos tots a casa?

Una setmana més tard, el mateix dibuix animat es preguntava irònicament pels assessors del Benach, car el president del Parlament català, en la seua visita a València, només s’havia reunit amb l’Eliseu Climent. I en aquest punt, vaig decidir denunciar en un comentari a l’article la climentitis que campa per València. La resposta de la pantera (per què s’amaga sota pseudònim si tothom sap qui és?), amb el seu condescendent “carinyet”, se’n va anar per les branques i no va entrar en la soca del meu comentari: la climentitis.

La climentitis és una més de les moltes cares que adopta el caïnisme al sí del valencianisme. Segurament Eliseu Climent tindrà molts defectes, però jo en voldria 20, d’Eliseus. Encara estic esperant que tots els partits i associacions cíviques i culturals li proposen d’organitzar una manifestació conjunta per al 25 d’Abril, sense que cap d’ells --ni ACPV, és clar-- se n’apropie. És dir, un exercici d’altruisme pel bé del país. Mentrimentres, l’Eliseu continua a peu de canó, any rere any. Sóc plenament conscient que molta gent de la seua generació ha sofert conflictes personals amb ell al llarg d’aquestos anys. És humanament comprensible. El que em sembla menys acceptable són les fòbies de la gent més jove. Les crítiques constructives a l’Eliseu i a qui calga, han de ser benvingudes. El trencament de la baralla, en canvi, no porta enlloc.

Faig meu un paràgraf de Vicent Partal en la seua aportació al llibre col·lectiu País Valencià, segle XXI : “Ho avise d’entrada perquè ningú no m’interprete: jo no em pense barallar mai amb ningú que defense la llengua i el seu ús normal en el nostre país, siga de la forma que siga i sota la bandera que siga. Potser discreparé de la seua estratègia i per això mateix intentaré explicar-ho i raonar el com i el per què. Però no faré res que puga ser interpretat com una agressió perquè ací fem falta tots: del pancatalanista més abrandat al pseudo-blaver més recalcitrant. I només des d’aquesta premissa de respecte i voluntat de construcció és que estic disposat a discutir”. És clar, el Partal és una ment lúcida en un país de mediocres.

He decidit no continuar amb les meues col·laboracions al Pica’m. No sé ben bé amb quines intencions va nàixer el magazine, ni a quins interessos respon. Però no m’acaba d’agradar que la directora s’amague sota un pseudònim. Tampoc em semblava acceptable que hi haguera uns “professionals” per a escriure sobre el país. A mi em tocava limitar-me als documentals. A última hora, Pere Fuset m’ha obert la porta a col·laborar-hi quan vulga i sobre el tema que m’abellisca. Li ho agraïsc. És un gran treballador del país, el Pere. Però és una mica tard. La meua decisió no obeeix tant a aquesta picabaralla concreta, com a una voluntat de mantindre’m al marge de possibles lluites caïnites. No sé si se’n donaran, des de Pica’m, però com que internet ens ofereix un espai a tots, i jo ja tinc el meu ací, poc o molt llegit, preferisc preservar la independència.

Certament m’interessen molt més actituds com les del Partal. Si tots compartírem la seua postura en aquest aspecte, a la manifestació del dia 9 s’hi haurien aplegat realment 30.000 persones. De totes formes, com bé deia Vicent, ací tots som necessaris, també els mediocres. El problema dels mediocres, però, és quan no són capaços de reconèixer i acceptar la seua mediocritat i comencen, llavors, les lluites caïnites.
Albert Monton

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/134369/

Més sobre Acció Cultural del País Valencià (48)