Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Alguna notícia de l'Alta Ribagorça

17-Dec-2004

Els perifèrics no ens interessam sols per la nostra pròpia perifèria, per la zona o paisatge perifèric que conforma la nostra circumstància més immediata. Un perifèric no té per què ser un xovinista en petit. Des de la perifèria d'un extrem és perfectament possible interessar-nos per la perifèria de l'extrem oposat. Això és el que li passa a un servidor, des d'aquest vell regne de Cavorques, en relació amb l'Alta Ribagorça, en especial amb la part més nord-occidental, que ja es troba dins la província d'Osca, a banda i banda de la carretera que va de Pont de Suert cap a Benasc. Perquè és possible d'enyorar des del desconeixement, per estrany que pugui semblar, fa anys que enyor uns indrets en els quals no he estat mai, malgrat haver passat per l'esmentada carretera. Em referesc, per exemple, a Castanesa, de la qual no sé més que el que en diu la Gran Encinclopèdia Catalana. Es tracta d'un terme molt accidentat, amb grans extensions boscoses i abundants pasturatges, als quals, els estius, pugen milenars de caps d'oví.

Agregat al de Montanui des de 1966, entre els seus conreus més característics -que arriben fins als 1500 m. d'altitud- es troba el dels arbres fruiters (tenen molta anomenada les pomes gaies de Fontjanina). Però també em referesc a Espés, terme incorporat a les Pauls, també en el 1966, amb dos antics nuclis de població, Espés d'Avall i Espés d'Amunt, des que, fa uns dos anys, vaig llegir, amb gran plaer, Cinc estacions. Un dietari (1998), d'Isidor Cònsul, editor, estudiós i escriptor.

Ara he llegit amb igual plaer, del mateix autor, En el nom del pare. Memòria d'Espés, publicat enguany a la col·lecció Quaderns de les Cadolles, que recull quatre textos ja publicats en l'esmentat Cinc estacions i altres cinc procedents dels volums col·lectius, publicats per Proa, fruit de les anuals Trobades d'Escriptors al Pirineu, i encara un altre (Sirés, un marc literari), inèdit.

Ca de Lluvic, a l'esperó d'Espés d'Amunt o Espés de Dalt, és el nom de la casa pairal de l'amic Cònsul, nom que ens mostra de passada -com altres de la zona- que l'apòcope 'ca' per 'casa' no és sols un fenomen de la llengua insular. Isidor Cònsul és nat a Bellpuig però sentint-se obligat -per dir-ho així- a parlar en nom del pare, ha esdevingut un portaveu de la força del paisatge muntanyenc d'Espés, i comparteix la condició de testimoni d'una decrepitud amb la de mantenidor de l'esperança de preservar la vida del poble d'alguna manera, encara que -en darrer extrem- no sigui més que en la memòria dels seus lectors. Perquè, com ens conta: «Fora d'unes setmanes al pic de l'estiu, Esoés és un poble de vells de vellesa lenta, condemnat a morir, si les coses no canvien, abans que no passin quinze o vint anys. A començaments de segle s'hi comptaven quaranta focs i dos-cents veïns. Ara només hi ha vida a mitja dotzena de cases, alguna amb un únic estadant».

Isidor Cònsul divideix el material arreplegat en notes de dietari i relats. Però, des del moment que tant les unes com les altres serveixen un mateix propòsit, la veritat és que, per a un servidor, aquesta divisió es fa molt borrosa. De fet, més aviat crec que En el nom del pare és una prova més de la progressiva desaparició de les diferències entre els gèneres. La qual cosa no vol dir que, tanmateix, no consideri que Aigua d'Espernallac mereixi tot un respecte com a narració, i com a narració d'un romanticisme punyent, que ja és dir.

Per altra banda, no puc deixar d'esmentar l'extraordinària qualitat del llenguatge emprat, d'una eficàcia que fa treure'ns el barret. Sí, noia. I tant que sóc d'Andorra, de més a més, sembla un argument de pes a favor de la necessitat de preservar la llibertat sagrada de l'escriptor a l'hora de decidir el nivell del llenguatge que més li convé. Si és ver que la llengua estàndard compleix una funció, també és cert que la compleix la riquesa dialectal i de registres de qualsevol idioma, des del moment que, al cap i a la fi, tots els afluents enriqueixen el corrent fluvial principal.



Bartomeu Fiol. Escriptor
Bartomeu Fiol. Escriptor

Origen


http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?2290+6+132470

Més sobre Accions de reclamació de l'oficilitat de la llengua a la Franja (14)