Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Progrés perniciós

21-Ago-2009

Progrés perniciós
LA CANTONADA
21/08/09 02:00 - SICO FONS email protegit
[sicofons@hotmail.com]
sicofons@hotmail.com
1

Tot observant la parla actual dels valencians (i també, ens imaginem, dels balears i catalans) hom constata fàcilment una acusada diferència —gairebé gosaríem dir frontera o clivell— entre les persones que actualment anomenem majors i els més jóvens; és a dir, entre les generacions nascudes abans i després dels anys 50. Aquesta diferència sol raure en el lèxic i fins i tot la fonètica que són generalment molt més rics, genuïns i variats en les persones més velles. Cosa realment curiosa atesa la major incultura d'èpoques pretèrites. A què es deu això? No sembla açò una incongruència o paradoxa lingüística? ¿Com és possible que les generacions que, precisament, han tingut un millor accés a la cultura siguen les menys dotades —probablement en tota la nostra història— per a expressar-se en una llengua més sucosa i rica?

I precisament ací, en la data esmentada adés, raurà l'explicació d'aquesta aparent paradoxa. Els anys 50 foren, segurament, l'inici del gran triomf de l'escolarització obligatòria en tot el territori de l'estat espanyol. Una gran victòria, sí, de la raó i la divulgació del coneixement humà en aconseguir l'alfabetització de les classes més populars i desfavorides. Allò que els savis il·lustrats del segle XVIII i els socialistes del XIX somniaren per a assolir una societat més justa, pròspera i feliç (un altre tema ja seria el fet que aquesta mateixa escolarització es convertiria, inevitablement, en un instrument de propaganda i proselitisme del règim franquista). Però ai, en el nostre cas, aquesta fabulosa eina destinada a millorar-nos es convertí, inexorablement, en una de les principals causes del nostre extermini cultural, car com tots sabem massa bé, l'anomenada «Escuela Nacional» instruïa els seus coneixements únicament en espanyol. Heus ací l'inici de la nostra decadència lingüística —si més no a nivell popular—, ja que en altres estrats de la societat el declivi havia començat molt abans.

I també en aquesta dècada dels anys 50 s'inicia un altre fenomen que completaria, si em permeten l'expressió, la faena. En aquests anys va nàixer la «Televisión Española» i això va permetre l'entrada lliure i indiscriminada d'una altra llengua que probablement no s'havia parlat mai dins les nostres llars. Aquesta tasca ja s'havia encetat molt abans amb l'arribada de la ràdio i el cinema, però amb la millora del nivell de vida d'aquests anys, la difusió del nou invent de comunicació de masses fou pràcticament total. Les noves generacions encara catalanoparlants rebrien d'aleshores ençà una educació emocional, lúdica i lingüística gairebé perfecta. Nous vocables i expressions, sempre en castellà, s'incorporarien amb rapidesa a la parla quotidiana i la degeneració de la llengua s'acceleraria a velocitat de vertigen.

Posteriorment, ja en els anys 80, s'aprovaria en els diferents territoris del nostre domini lingüístic l'educació —després de segles de prohibició— en la llengua pròpia del país, però malauradament, amb el pas del temps s'ha vist clarament que les mesures preses en Educació i en Cultura han estat del tot insuficients o, fins i tot, inadequades per a evitar la nostra davallada. El cinema, la ràdio, la televisió o la premsa escrita segueixen sent majoritàriament en castellà i els jóvens continuen desertant del nostre idioma per a passar amb inconscient gaubança al dels nostres veïns de ponent.

Potser ha arribat el moment de plantejar-se seriosament el nostre futur com a poble, o ens prenem aquest assumpte amb seriositat i valentia o, senzillament, tirem la tovallola. El nostre enemic —dissortadament cal utilitzar aquests termes tan bel·ligerants— és més nombrós i poderós que nosaltres i perdre el temps en minúcies com diferències dialectals o drets constitucionals dels nouvinguts és simplement d'idiotes. Unitat i convicció a l'hora de defensar les nostres idees i la nostra supervivència, això és l'únic que ens cal. Ni els nazis amb la seua poderosa i mortífera Gestapo —i perdoneu-me aquesta comparança aparentment desmesurada— van aconseguir acabar amb el poble jueu. Hem de ser menys nosaltres?
Darrera actualització ( Divendres, 21 d'agost del 2009 10:40 )
SICO FONS

Origen


http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/73168.html

Més sobre Repressió de la llengua catalana (21)