Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

"Désolé monsieur, mais j’y peux rien faire" que vol dir fes-te fotre

18-Nov-2009

"Désolé monsieur, mais j’y peux rien faire" que vol dir fes-te fotre
farri | dimecres, 18 de novembre de 2009 | 13:36h
Des de fa més de 10 segles, els diversos governs francesos han treballat de valent per la supremacia de la llengua francesa i per la desaparició de tota altra llengua, emprant diversos mètodes. Tanmateix la substitució lingüística no ha arribat fins el segle XX, i ho ha fet de cop. I és així que que trobem famílies que han passat d'una generació monolíngüe occitana a una generació monolíngüe francesa, passant tant sols per una generació intermèdia que dominava ambdues llengües.

Vaig treballar a Occitània des del 1992 fins el 1996 com a monitor de colònies i de campaments de vacances. Aquests campaments tenien coma objectiu donar a una colla d'adolescents un primer contacte amb l'occità, que s'habituessin a sentir-lo i, si no l'aprenien a parlar, almenys que l'entenguessin. Alguns pares consideraven que calia que els seus fills puguéssin entendre's amb els avis. I el resultat va anar més enllà i tot; alguns dels nois i noies que van participar en aquelles colònies de vacances avui en dia són professors de calandretes i/o destacats activites de moviments en favor de la llengua occitana.

Van triar monitors catalans de més avall del Vallespir, per tal que ens puguéssim permetre el luxe de no entendre un borrall de francès. A més a més, els catalans som capaços d'aprendre llenguadocià, gascó o qualsevol altre dialecte occità sense massa pena ni esforç, tan sols cal una mica de bona voluntat, parlar vell catalanesc i imitar certs accents. El català i l'occità són llengües molt semblants segons alguns, llengües bessones segons uns altres, i la mateixa llengua segons els més agosarats.

En el següent article recullo tot un seguit d'anècdotes viscudes en les meves estades per aquelles contrades, que reflecteixen la situació social de la llengua occitana a l'estat francès. Si més no, la situació d'aquesta darrera generació de parlants anomenada "generació de la vergonya".



Désolé monsieur, mais j’y peux rien faire

No cal passar massa temps a Occitània per adonar-se'n que els occitanòfons són molt menys educats que els francòfons. Quan hom parla en occità ho fa cridant i amb un discurs ple de tacos i renecs. Tanmateix, a l'hora de parlar en francès, les maneres són extremadament refinades. El mateix home que en francès et saluda amb un "bonjour monsieur", en occità ho fa amb un "è tu, mila dius! e va plan? hilh de puta macarèu! cagondiòs!". Així, doncs, la cortesia depèn, en gran part, de la llengua emprada.

De totes maneres, quan amb tota l'educació i cortesia del món, demanava sisplau una intercomprensió en occità ja que no entenia ni un borrall de francès, normalment em responien amb la mateixa fòrmula: “désolé monsieur, mais j’y peux rien faire”, la qual cosa no vol dir res més que "fes-te fotre".

“Est-ce-que vous toujours parlez comme ça?” o repertori d'emprenyades

Una de les primeres coses que em va sobtar és el fet que els occitanòfons no saben que parlen occità, ni tan sols saben que parlen una llengua. Estan convençuts que tan sols parlen una llengua: el francès. L'occità es considera un registre lingüístic anomenat patuès, terme que defineix una manera de parlar inferior i lletja pròpia d'ignorants socialment exclosos.

Aquesta situació social fa que la gent s'enfadi quan et dirigeixes en occità ja que consideren el fet de molt mala educació. La gent fa veure que no t'entén, alguns et critiquen, d'altres t'insulten, d'altres et renyen, i la reacció més comuna és fer-te veure, en llengua i pedagogia franceses, que això de parlar així no és correcte, és antidemocràtic i va contra els drets humans.

Una anècdota que em va deixar força corprès va tenir lloc en un poblet de l'Alt Agenès. Vaig entrar en un forn de pa, on per l'aspecte i per la olor, podia deduïr que hi trobaria un pa boníssim. Em va despatxar una dona vella vestida de negre. Li vaig demanar un pa gran i, ja que no duia bossa, li vaig demanar un tros de paper per portar el pa embolicat. Mentre em despatxava, la dona anava repetint les meves frases en occità i provava de donar-me conversa; els seus ulls denotaven emoció i amb molta cortesia em va acomiadar dient-me "adissiatz" (adéu siau).

Quan encara no havia passat per la porta, de l'interior de la botiga m'atrapa una dona que cridant i renyant-me en diu: “Est-ce-que vous toujours parlez comme ça?” (vostè sempre parla així?). Era una dona d'uns 40 anys, segurament la filla de l'entranyable jaia que m'havia despatxat. En francès i molt enfadada em va renyar, i és que els havia costat Déu i ajuda fer parlar l'àvia en francès, penes i treballs havia costat per a que la pobra dona deixés de parlar occità. I resultava que jo, en qüestió de minuts, els havia fotut enlaire anys d'esforços i ensinistrament.

Vergonya i burles

De totes maneres, la reacció més freqüent que es produeix quan parles occità en una botiga són burles i mofes. Normalment hom sol repetir les meves paraules rient i fotent-se'n.

Un dia vaig veure un matrimoni d'avis sortint d'un supermercat que portaven un parell de bosses ben carregades. Era evident que els costava de carregar amb tot allò, i per tant vaig oferir-me d'ajudar-los. Tan bon punt els vaig dir que si volien que els ajudés, van arrencar a córrer com podien, mentre l'home li deia a la dona que me'n fotia d'ells. No els vaig faltar el respecte en cap moment, tan sols els vaig parlar en occità.

Un altre dia, viatjant en cotxe pel Llenguadoc, ens vam perdre; vam arribar a una cruïlla i no sabíem quina direcció prendre. Hi havia una casa, i davant la casa hi havia un home a qui, amb molta cortesia però en occità, vam aclarir que estàvem perduts, que no sabíem francès i que necessitàvem ajut. L'home va acceptar a indicar-nos el camí, tanmateix va fer venir la seva dona per a que parlés ella. L'home va reconèixer que a ell li feia massa vergonya parlar occità amb desconeguts. Aquesta vergonya s'ha estès d'una manera increïble i va relacionada amb un menyspreu per la llengua fins a límits insospitats.

En una visita amb els nois dels campaments a una borda on feien formatge artesanalment, l'home que duia el negoci assegurava no parlar un borrall de patuès i per tant va fer venir son pare el qual ens va explicar fil per randa, i en un occità impecable, el procés d'elaboració dels formatges. Dies més tard, ens vam trobar en un mercat l'home que havia assegurat no parlar occità. Estava venent una vaca, i estava parlant un occità impecable. Li vaig retreure el fet, i amb tota naturalitat em va respondre que ell no sap parlar la llengua, però tanmateix la parla en el cas de vendre una vaca, perquè una vaca no es pot pas vendre en francès.

“In uino ueritas” o com canvia la situació després d'uns gots de vi

Bordelha és un poble de la comarca del Perigòrd, vora Llemotges, on hi vam anar per festes amb la intenció de sentir l'occità llemosí d'allà. Des des matí fins al vespre vam passejar amunt i avall, vam visitar el poble i el castell, vam parlar amb la gent, vam dinar al restaurant, vam fer un cafè a la cafeteria, vam fer una cerveseta al bar i vam comprar en alguna botiga. No vam sentir occità enlloc.

Per la nit, després del primer concert, van començar a aparèixer els primers borratxos parlant, cantant i fent la festa en occità. Com més bevíen, més occità se sentia. Va ser un enorme plaer parlar amb tothom, anar tots junts de festa, cantar plegats cançons tradicionals. A més a més, jo estava gaudint del meu primer contacte amb els parlars llemosins. La gent amb la que anàvem va fer venir el jovent tot ensenyant-los com una colla de borratxos incults s'entenien amb tota perfecció amb uns xicots estrangers, cosa que el jovent purament francòfon no podia fer. Aquella gent estava contentíssima del fet.

L'endemà vam tornar a passejar pel poble. Ningú no parlava occità. La gent amb la que havíem parlat en occità la vetllada anterior negaven els fets amb rotunditat. Sempre havien parlat en francès -deien-, i asseguraven que el problema és que nosaltres havíem begut massa.

De fet, aquesta mena d'afirmacions no són estranyes. El secret del vi ja el coneixia d'experiències anteriors i fins i tot l'havia aprofitat per fer xerrar la gent en occità. Quan algú que només parla francès, comença a parlar occità després d'uns gots de vi i se n'adona, sol assegurar que és el primer cop que parla així, que no ho havia fet mai. Tanmateix, el domini de la llengua i l'accent evidencien que l'occità és la seva llengua materna.

El desconsol de la senyora Margarida

Ens trobàvem en un petit poblet de la vall d'Aspa, al pirineu bearnès. Un amic meu i jo parlàvem de proverbis, mentre un senyor que passava per allà ens escoltava de lluny. Finalment es va afegir a la conversa i vam començar a comparar el refranyer català amb el refranyer bearnès. La conversa era tan interessant, que vam decidir seguir-la al bar del poble regentat per la senyora Margarida, la qual va protagonitzar una de les anècdotes lingüístiques que més m'ha impactat.

La senyora Margarida era una dona gran que portava l'única taverna del poble. Durant molts anys havia donat de menjar i de beure a la gent de la contrada i coneixia gairebé tothom. Quan la senyora va trobar uns joves barcelonins parlant occità amb tota naturalitat, els ulls se li van omplir de llàgrimes.

Emocionada i sense dir res va despenjar el telèfon i va fer venir el seu fill. Un cop allà, ens el va ensenyar com qui ensenya un mico de fira: "el veieu?" ens va dir "aquest és el meu fill". Després va obrir una finestra, ens hi va fer acostar i des d'allà ens va ensenyar un poble que es podia veure penjat a la muntanya. "El veieu aquell poble?" ens va preguntar "doncs s'ha casat amb una noia d'allà! Us podeu creure que es parlen en francès? Us podeu creure que he d'aguantar que els meus néts em parlin en francès?"

Dòna Margarida va retreure al seu fill que un joves estrangers, eren menys estrangers que no pas ell. Suposo que a dia d'avui el francès deu ser l'única llengua d'aquella família.

No per telèfon!

Potser l'anècdota més xocant em va passar vora Tolosa de Llenguadoc. Un dia vaig acompanyar la mare d'una amiga, la senyora Lea, del poble de Labèja, a visitar sa germana, al poble veí de Castanet Tolosan. Quan vam tornar, la senyora Lea va adonar-se'n que s'havia deixat la bossa a ca sa germana i la va telefonar. Tan bon punt va penjar el telèfon li vaig comentar que m'havia estranyat que parlessin francès, si hores abans elles dues es comunicaven en occità. Ella m'ho va aclarir: ella i sa germana es comuniquen en occità (ella en deia patuès), però no per telèfon, que potser l'aparell no funcionaria o es faria malbé.

Llengua d'exclosos socials

Per sort les nostres colònies i campaments tenien èxit i cada any s'hi apuntava més gent. Necessitàvem un altre monitor i vam publicar un anunci de treball a la premsa. L'anunci (forçosament en francès) demanava un jove monitor o monitora que parlés occità. Força gent va respondre i vam entrevistar tothom. La majoria havien fet occità a l'institut; i és que en algunes escoles d'ensenyament secundari es pot triar occità com a assignatura optativa. La gent entrevistada sabia dir alguna parauleta però ningú no era capaç de parlar la llengua amb fluïdesa. En canvi, va aparèixer un noi, el qual amb molta vergonya ens va dir que no sabia occità, però que a casa parlaven en patuès. Vam fer tota l'entrevista en occità, el seu domini de la llengua d'oc era perfecte.

I és que l'occità és la llengua dels exclosos socials, la llengua emprada pels fracassats escolars, pels que s'han dedicat a la pagesia, a la ramaderia, pels borratxos i per la gent inculta i sense educació.

A les comarques on la llengua encara es manté viva, els capellans ensenyen a la catequesi que parlar patuès és pecat, i a les escoles s'explica que parlar això és brut, indecent i antidemocràtic.

«Soyez propres, parlez français» o la influència negativa de “l’Education naZionale”

França és el país de la democràcia i dels drets humans. El país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. França és de fet el país més perfecte del món; té una harmònica forma hexagonal, té tanta superfície de muntanya com de plana, té tants quilòmetres de frontera terrestre com de frontera marítima. A més a més, és un país situat en una latitud ideal, a una distància semblant del pol que de l'equador. Aquestes coses s'ensenyen avui en dia a les escoles franceses.

A les regions, on amb prou feines encara hi sobreviu una llengua que no sigui el francès, les escoles conserven la divisa que fins no fa gaire es veia a tots els patis: “soyez propres, parlez français” (sigueu nets, parleu francès). A més a més, és impossible no llegir arreu el lema "liberté, egalité, fraternité" (llibertat, igualtat, fraternitat). Això recorda a la població un dels ensenyaments més importants del sistema educatiu francès: França és el país de la democràcia i exemple a seguir per la resta de països del planeta. La francofonia és una de les aportacions que França ha fet a la humanitat, gràcies a la qual, els negres de l'Àfrica poden anar a la Universitat.

A l'escola els nens, a part d'aprendre que els seus avantpassats eren els gals, els quals eren alts, rossos i d'ulls blaus; han après que parlar patuès és antidemocràtic, que parlar patuès divideix els francesos i recorda els temps de la tirania d'abans de la Revolució Francesa.

El govern francès mai no ha prohibit l'occità. No. Simplement el sistema educatiu insisteix constantment, que no es recomanable parlar-lo. El govern no s'oposa a l'ensenyament de l'occità; però si mai es fa, cal fer-ho de manera democràtica, és a dir, fora d'hores lectives, que l'assistència sigui voluntària, i que si algun pare s'hi oposa s'anul·la l'activitat. Si tot i així, alguna escola primària ha aconseguit ensenyar occità, el professor sol ser traslladat a una altra regió de França no occitanòfona, per qualsevol motiu ben democràtic.

Als instituts de secundària es pot aprendre occità optativament. L'any passat hi va haver una demanda d'occità per a 20 professors, tanmateix l'estat només va posar 4 places a concurs.

A Occitània també hi ha les escoles anomenades "calandreta", escoles associatives privades on s'ensenya en occità, i les escoles bilíngües en règim concertat. De moment, hi ha una escola en occità per cada 350.000 occitans, i aquestes no reben cap subvenció de l'estat. Hi ha línies de subvenció per a escoles estrangeres, però l'occità no és una llengua estrangera. Hi ha subvencions per a l'ensenyament francès, però l'occità no és francès. “Désolé monsieur, mais j’y peux rien faire”, que vol dir "fes-te fotre!"
Ferriòl Macip i Bonet

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/151149

Més sobre Autoodi (60)