c/ d’en Serra, 13, edifici Can Fondo, 07400 Alcúdia
Tel.: 00 34 971 897 116
Perquè un dia torni la cançó a Sinera
22-Feb-2010
Perquè un dia torni la cançó a Sinera
JordiLon | LLETRES | dilluns, 22 de febrer de 2010 | 09:34h
Avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu. La sort que tenen els bons poetes és que quan callen la seva obra continua parlant. I encara més quan algú decideix posar-hi música i elevar la poesia a la categoria de cançó. Espriu va tenir el goig de poder veure en vida com els seus versos eren musicats i escampats als quatre vents per algunes de les veus més potents de la cançó catalana. Són ben conegudes les Cançons de la roda del temps (1966) i altres textos musicats per Raimon. Però a banda del cantant de Xàtiva, hi ha més músics i cantants que s’han apropat a l’obra d’Espriu, ja sigui abans o després de la mort del poeta. És el cas, entre d’altres, de Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll, Marina Rosell, Dolors Laffitte, Xavier Ribalta o, més recentment, de Túrnez i Sesé o La Locomotora Negra. Podria il·lustrar-ho amb molts exemples, però ho faré amb el poema ‘Perquè un dia torni la cançó a Sinera’ (Les hores, 1952), un text que, al meu entendre, resumeix la voluntat d’Espriu a l’hora de bastir la seva obra. És una mena de testament literari avançat que es manifesta amb força lamentativa en versos com “Ningú no ha comprès / el que jo volia / que de mi es salvés”. I he triat l’excel·lent interpretació que en va fer Ramon Muntaner en el disc Cançó de carrer, publicat el 1975 (molts any abans de passar a dirigir la secció mediterrània de l’SGAE i deixar la cançó catalana orfe d’una de les seves veus més singulars). I és que, parafrasejant Espriu, perquè un dia torni la cançó a Sinera cal reviure una vegada i una altra els nostres poetes, així com la veu d’aquells que els han popularitzat.
'Perquè un dia torni la cançó a Sinera' (Salvador Espriu / Ramon Muntaner). Podeu escoltar-la aquí. I llegir el poema aquí.
Perquè un dia torni la cançó a Sinera
El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.
Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.
És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.
He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.
Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.
I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.
Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.
Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.
Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.
Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.
El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.
Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.
La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.
Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.
Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.
Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.
D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.
En un estrany buit,
manen el silenci
i la solitud.
Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.
Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.
La mar, el vell pi,
pressentida barca,
La por de morir.
Salvador Espriu (Les Hores, 1952)
Més: 25 sense Espriu. Campanya de la catosfera
Jordi Lon Quintana
Origen
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/160040
Més sobre Escriptors i editors (482)
- Joan Francesc Mira fa setanta-cinc anys (notícia, 03/12/2014)
- Eugeni Xammar i el pessebre (notícia, 15/11/2014)
- Nicolau Dols: 'Blai Bonet és l'etern adolescent que cerca l'encaix' (notícia, 14/11/2014)