Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Notí­cies > Institucions i entitats de defensa de la llengua i campanyes lingüístiques
imprimir Imprimir

L'intel·lectual compromès

Diari El Punt Avui - Tere Rodríguez. València 9-Dec-2012

JOAN FRANCESC MIRA President ACPV
L'intel·lectual compromès
Assumeix per segona vegada la presidència d'ACPV en una etapa que qualifica d'incòmoda i difícil per la complicada situació econòmica causada per les multes imposades pel PP a les emissions de TV3
09/12/12 02:00 - Tere Rodríguez
[Joan Francesc Mira és premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Premi Sant Jordi i Premi de la Crítica entre d'altres.Mira substitueix Eliseu Climent al capdavant d'ACPV. Foto: JOSÉ CUÉLLAR JOSÉ CUÉLLAR.]
Joan Francesc Mira és premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Premi Sant Jordi i Premi de la Crítica entre d'altres.
Mira substitueix Eliseu Climent al capdavant d'ACPV. Foto: JOSÉ CUÉLLAR JOSÉ CUÉLLAR.
1 2
Canals relacionats

Canal: Entrevistes
Canal: Catalunya vol viure en llibertat

El 25-N ha permès que Catalunya guanye presència internacional
La marginació a ACPV ha estat igual amb els governs del PSPV-PSOE i del PP
Actualment la cultura en català al País Valencià és més important que en castellà
No ha existit mai un projecte d'absorció del País Valencià per part de Catalunya

Ser escriptor és la meua manera de viure, i ser ciutadà d'aquest país, el meu, és la meua manera d'estar al món.» Així es defineix qui està considerat el gran intel·lectual valencià després de Joan Fuster. I, com afirmava el gran escriptor de Sueca, «com a ciutadans responsables no tenim més collons que ser nacionalistes, tot i que és una frase que et molesta». El seu compromís cívic i intel·lectual ve de lluny, i en un dels moments més complicats per al País Valencià, torna a agafar les regnes d'Acció Cultural del País Valencià per «traure el carro del fangar».
–Per què després d'una primera etapa de presidència d'ACPV accepta assumir el càrrec ara?
–«Doncs perquè jo sempre he tingut un sentit de servei públic al país. I en aquest moment ACPV, com altres entitats i institucions, està vivint un moment de grans dificultats a causa de l'impagament de subvencions i, sobretot, per la immensa quantitat de diners que hem de pagar per les multes que el govern de Francisco Camps ens va imposar per emetre el senyal de TV3. Cal recordar que són 900.000 euros, una quantitat que ens ha deixat molt enganxats econòmicament. Així doncs, la junta directiva vam pensar que calia repartir la feina que realitzava fins fa uns mesos Eliseu Climent. Jo m'ocuparé de les coses més concretes d'ACPV i procuraré que el barco continue, com a mínim, navegant encara que no siga a tota vela perquè això ara per ara és impossible. Jo confie d'estar poquets anys.»
–Quina és la principal diferència entre la primera etapa de presidència i aquesta?
–«Jo vaig ser president després de Joan Fuster. Aquella va ser una etapa molt còmoda, molt bona perquè creixíem i ens expandíem i no teníem ni la càrrega que suposa l'edifici Octubre i la complexitat de tot el que això significa. Aquesta etapa serà incòmoda i difícil.»
–Com definiria la situació financera de l'entitat després del setge econòmic i sancionador de la Generalitat Valenciana?
–«En una paraula, fatal. Estem carregats de compromisos financers, sobretot de deute, per culpa de les multes a TV3 i aquesta increïble brutalitat institucional que ens fa la vida impossible. El problema econòmic ens obligarà a reduir activitats i personal, però no hi ha més solució. Si no fóra pel tema de les multes horroroses, estaríem en una situació prou més normal dins el que significa aquest context de crisi per a totes les entitats com ara ACPV.»
–Creia sincerament que la ILP prosperaria amb la majoria absoluta del PP al govern espanyol?
–«El més lògic i el més normal és que prosperara, però en aquest país passen coses que no són normals, i quan dic país em referisc al País Valencià i això que diuen el Regne d'Espanya.»
–Caldrà, doncs, convèncer el govern valencià de la reciprocitat amb TV3.
–«Això és una cosa diferent perquè no és una qüestió de convenciment sinó d'actitud prèvia al convenciment. Recordem que Alberto Fabra, quan era alcalde de Castelló, estava a favor de TV3 i així ho manifestava públicament. Però ara, com a president de la Generalitat, deu pensar que aquesta opinió li complica la vida, que al seu partit no li farà gràcia, igual que a una part important de la premsa. Per tant, l'oportunisme polític pot estar per damunt de la convicció. La meua impressió subjectiva és que faran el mateix que han fet fins ara, deixar-ho córrer. Una cosa que podria fer la Generalitat seria concedir una espècie d'indult de les multes, ja que són sancions administratives i te les posen i te les poden llevar.»
–Vostè ha patit, com a president d'ACPV, la indiferència i la persecució per part dels governs valencians en les dues etapes.
–«La indiferència i la marginació existia igual amb el PSOE, i la gent no hauria d'oblidar que la persecució als repetidors de TV3 va iniciar-se amb el govern socialista de Joan Lerma; per tant, la responsabilitat primera la tenen els socialistes i després el PP, cronològicament. En aquella primera etapa podien haver resolt el tema i no estaríem com estem. Sempre hi ha hagut indiferència i oblit conscient, ja que no han complert amb obligacions que corresponen a les institucions públiques. Per exemple, pel fet d'haver restaurat un edifici dedicat a la cultura com és l'OCC el mateix Ajuntament té obligació de fer una aportació important. Doncs malgrat estar reconeguda legalment aquesta aportació, no l'han fet encara, i això són centenars de milers d'euros.»
–No ha tingut la temptació en tots aquests anys de lluita i reivindicació d'abandonar per la manca de suport institucional i social?
–«No, mai. Tot el contrari, i gràcies a això en aquest país hem superat tantes coses. És molt important tenir, encara que siga una minoria, tant en el camp de l'activitat cívica, política o cultural, gent honesta i convençuda, els valors de la qual són l'amor i la lleialtat al país. És una satisfacció que, malgrat l'assetjament constant, ja són tres les generacions que estan en la lluita per aquest projecte.»
–A més són generacions cada vegada més preparades i informades.
–«Jo sóc relativament optimista respecte a la gent jove que se suma a l'activisme cultural, polític, sindical, cívic. Pensem que fa 50 anys érem quatre gats i a més sense una tradició: les persones que començàvem a moure'ns no teníem pares, darrere no hi havia ningú, no tenim una història d'activisme social cívic nacional. Fa 50 anys em reconfortava molt veure que teníem gent jove i ara em reconforta molt veure que tenim gent gran, perquè això vol dir que hi ha una continuïtat i que la gent jove té uns punts de referència, no sols figures com Fuster o Estellés sinó que els tenen al poble, a la comarca, a l'Ajuntament, que són referències polítiques. Hi ha un nucli important de totes les edats, que creix lentament que l'han intentat arrasar de totes les maneres possibles i no han pogut. La meua confiança és que en un termini relativament curt allò que en dèiem nacionalisme tant polític com cultural puguen fer una minoria decisiva compacta consistent i d'una certa envergadura que pot fer canviar les coses; i jo crec que les farem canviar.»
–Al País Valencià tardarem molts més anys a fer via cap a la sobirania, com ho ha fet Catalunya?
–«Ací estem en una altra situació, és un altre tipus de societat, tenim una altra història contemporània, i la història és molt important. I pel que fa a la ideologia, la més estesa no és justament la idea de lleialtat al propi país de considerar que el teu país és el País Valencià, aquesta no és la idea major. Ara bé, hi ha un canvi de tendència i jo crec que el que ara és una minoria creixerà constantment en els pròxims 10 o 15 anys, fins que aquest moviment es convertisca en una força política decisiva.»
–Es corresponen els resultats electorals amb el clam que es va estendre en l'Onze de Setembre?
–«El problema és que un “clam” o una manifestació massiva no és el mateix que un procés electoral, encara que permet fer-se il·lusions. En tot cas, el resultat global, amb el predomini de vot sobiranista, no queda tan lluny dels aires de l'11 de Setembre.»
–Sembla que a Artur Mas no ha aconseguit amb la seua proposta sobiranista aturar la davallada electoral que es preveia per la política de retallades ni convèncer que podia ser el canalitzador de la independència.
–«El que Artur Mas no ha aconseguit és provocar un moviment electoral massiu de suport a la seua figura com a líder del procés que ell pretenia encarnar. Quant als resultats de CiU, cal tenir present que hi ha una correlació entre Convergència i ERC: quan una puja, l'altra baixa, i la suma no canvia gaire.»
–Creu que Mas mantindrà la proposta de referèndum?
–«Això és ara mateix una incògnita: depèn de massa factors per saber, fins i tot, si és possible. Qualsevol resposta, ara mateix, seria més una expressió de desig que un resultat de l'observació objectiva.»
–El 25-N, qui va guanyar i qui va perdre, socialment i ideològicament parlant?
–«
En tot cas, qui va perdre no és el catalanisme en general, ni el sobiranisme, sinó la figura d'Artur Mas com a líder històric inspirat. I en certa manera, per molt que ens sàpiga greu, ha perdut també la il·lusió que es va generar a partir de la gran manifestació. És a dir, ha perdut l'entusiasme d'una part dels catalans. D'altra banda, però, Catalunya ha guanyat en presència internacional, i això és una gran novetat positiva.»
–Des del seu punt de vista, què explica el creixement de Ciutadans i l'eixida de SI del Parlament?
–L'ascens de Ciutadans és del tot natural: hi ha un sector de l'electorat que és clarament espanyolista (en bona mesura procedents de la massa de votants del PSC) i que no vol o no pensa votar el PP per altres raons. Llavors, han trobat una cosa nova, i l'han votat: és bastant simple. Quant a SI, ha fracassat senzillament perquè no tenia cap raó de ser, ni cap espai propi consolidat.»
–De quin manera afectarà el procés independentista el País Valencià i les Illes?
–«Això és un projecte de tipus ideològic o nacional. Des del punt de vista de polític real, Catalunya ens ha fet molt poc de cas, ni per a bé ni per a mal: ha sigut la indiferència més absoluta. Quan vas a una institució pública i expliques un projecte, de vegades et concedeixen una subvenció, igual que te la podrien donar ací, però res més. Però el que es diu un projecte que des d'alguns sectors del País Valencià s'ha volgut fer entendre com un projecte d'absorció, això no ha existit mai, ni en els catalanistes més abrandats com podrien ser els d'ERC. Les fórmules utilitzades han estat sempre: “Si els valencians volgueren, ens agradaria, i si ho demanen, ho voten, i ho accepten, podríem fer alguna cosa conjunta”. Que en definitiva és una posició correcta. La idea dels Països Catalans, en política, és molt diferent de la idea de la llengua o la cultura; i el fet que els interessos econòmics són complementaris i comuns és una cosa, però una altra cosa és un espai polític comú. Això requereix una condició sine qua non, que és que la població del País Valencià hi estiga molt majoritàriament a favor, i això sí que no és previsible fins on m'arriba la vista.»
–Però sí que pot tenir efectes sobre els que ací reclamen la independència?
–«Sí, als valencians que ja hi són més o menys partidaris o convençuts els reconforta, però pot crear fins i tot una reacció adversa per una gran part d'aquesta població que són profundament espanyolistes. Si Catalunya aconseguira la independència no hi haurà un mosso d'esquadra demanant passaport, però des del punt de vista de les idees, la reacció d'una gran part de la població valenciana que són tan espanyolistes com els de Badajoz serà negativa d'entrada, mentre els valencianistes nacionals, per entendre'ns, amb tota la gent que està en l'àmbit d'aquestes forces polítiques, o de consumidors de cultura pròpia, estarem molt contents i ens trobarem més reconfortats.»
–Vostè, que és un dels autors més llegits de l'àmbit lingüístic, creu que el sector editorial viu una de les seues pitjors crisis?
–«En aquesta qüestió sent ser dur, però crec que es publica molt i massa. Publicar 13.000 o 14.000 títols anuals en català és un desbarat. Es publica molt en tots els països, i en el cas del català, que en teoria té deu o milions de possibles lectors, però que en la pràctica sols tres o quatre tenen un mínim hàbit o capacitat de lectura, encara és més desbaratat. Si afegim a això que la meitat no ha tingut una educació en català i que la resta està més influïda per la publicitat en castellà, et trobes que l'atractiu pel llibre en català es redueix moltíssim. Per tant, des del punt de vista mercantil és impossible assumir la producció, ja que els pocs lectors habituals haurien de comprar un llibre cada dia.»
–O siga que les editorials produeixen massa per al mercat existent?
–«Sí. A mi no m'alarma excessivament que tanquen algunes editorials, el que em preocupa realment és que no creix el nombre de lectors. Llegir en català en alguns cercles ja s'ha convertit en un hàbit i una actitud normal, però per a una part de la població lectora, requereix quasi militància. Fins i tot a la mateixa Catalunya on el català sí que és la llengua primera d'ensenyament, aquesta no és la primera llengua de comunicació, de difusió de la publicitat, ni comercial, i això et posa en una situació minoritària des del punt de vista del consumidor de llibres. Mentre no puge el nombre de lectors, poc podem fer en el món editorial. No obstant això, hem de ser optimistes.»
–Amb quins arguments defensa aquesta última afirmació?
–«Amb els que ens dóna la història. Fa 50 anys, quants llibres en català hi havia al país? Quanta gent llegia i quants llibres compraven? Quantes editorials hi havia? I escriptors? Els escriptors valencians (tot i que molt pocs poden viure del llibre, i quasi tots han de tenir una altra professió, com s'ha fet quasi sempre) som més coneguts i més llegits que mai, però la lectura és encara molt minoritària.»
–Malgrat tot, tenim la millor generació d'escriptors de la història.
–«Sí, tenim sis o set escriptors valencians de molta solvència en tots els vessants. Des dels anys setanta, que vam començar la producció literària i jo diria que fins i tot la intel·lectual, tenim uns autors que són més importants que els que escriuen en castellà, cosa que abans era inimaginable. Des d'un punt de vista qualitatiu o de producció, la cultura en català al País Valencià és més important que en castellà, i això no havia passat des del segle XV. Ara, també és veritat que queda en un reducte bastant limitat perquè, per desgràcia, no transcendeix al conjunt de la societat. Aquesta producció hauria de tenir suport, ser ajudada, difosa i promocionada per les mateixes institucions, que en tenen l'obligació. Sóc optimista partint de la realitat: si estem parlant de producció intel·lectual i literària en català al País Valencià hi ha tot això que no hi havia fa 50 anys. Les xarxes i les publicacions a internet tenen milers de seguidors de gent jove que entra i llig en català. La meua previsió més moderadament optimista de la llengua culta és que es mantindrà i que serà decisiva si hi ha un altre tipus de forces socials i polítiques que li puguen donar un suport real. La diferència rau a ser majoritaris o minoritaris. Però més gran és la diferència entre ser minoritari i desaparèixer, jo veig que ve molta gent darrere, amb moltes ganes.»
Reeixida trajectòria professional PSPV vs PP

Joan Francesc Mira (València, 1939) ha excel·lit en totes les facetes que ha conreat professionalment i cívicament: escriptor, antropòleg, professor de grec i activista cultural. Prova d'aquesta implicació són els nombrosos reconeixements que ha rebut –pocs del país que tant s'estima– al llarg d'una dilatada trajectòria. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2004, dues voltes Premio Nacional de la Crítica (per Borja papa i Purgatori), Premi Sant Jordi de Narrativa (per Purgatori), Premio Nacional de Traducción (per la Divina Comèdia), Medalla d'Or de la Ciutat de Florència, dues voltes Premi de la Crítica Serra d'Or (per Crítica de la nació pura i la traducció de la Divina Comèdia), Premi Crexells-Ateneu de Barcelona, Creu de Sant Jordi, Lletra d'Or al millor llibre de l'any (Crítica de la nació pura), Premi Joan Fuster d'assaig i Premi Andròmina de narrativa en són alguns guardons.

J. F Mira ho té clar: tots els governs que han passat per la Generalitat Valenciana han sigut nefastos per als ciutadans. De la primera etapa del president socialista Joan Lerma salva als càrrecs que procedien de l'antic PSPV. «Eren persones de molta responsabilitat i preparació que sabien on es podia anar, però van durar poc perquè eren bons». La segona del lermisme la qualifica de «mediocre» i «oportunista». «Pel que fa al PP és difícil trobar adjectius oportuns perquè serien quasi insultants». Considera Mira que s'ha passat de la mediocritat a una cosa que és pitjor. «La falta del més mínim sentit de responsabilitat social, del sentit que la política que és una cosa que es fa al servei del teu país». Qualifica la política dels populars de «quasi mafiosa i especulativa destinada exclusivament al lluïment personal» cosa que ha col·laborat a construir la imatge d'una societat irresponsable i crear un fals optimisme.
Darrera actualització ( Diumenge, 9 de desembre del 2012 02:00 )
Publicat a

Format Presència Girona 09-12-2012 Pàgina 18


Diari El Punt Avui - Tere Rodríguez. València

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/articl...

Més sobre Acció Cultural del País Valencià (48)