Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Xavier Folch: 'Vinyoli volia arribar a ser com Shakespeare'

Vilaweb - Montserrat Serra 2-Jul-2014

Dimecres 02.07.2014 06:00

Autor/s: Montserrat Serra
Xavier Folch: 'Vinyoli volia arribar a ser com Shakespeare'

Ara que fa cent anys que va néixer el poeta Joan Vinyoli, entrevistem l'editor Xavier Folch, que el va conèixer bé

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame

Entrevistem l'editor Xavier Folch a casa seva. Damunt la tauleta que hi ha davant el sofà, Folch hi ha posat tots els llibres de Joan Vinyoli, que té dedicats. Vinyoli s'hi aplicava, en les dedicatòries, i les que va escriure al seu amic Folch no foren cap excepció. Amb una lletra clara i polida, li deia coses com ara: 'Si aquesta edició fos numerada, tu tindries l'exemplar número 1. I en veritat és així. Te'l dedico tot just desvetllat d'un embolic de somnis, com si em trobés en un bar enteranyinat, ple de fum, vespral, amb vidres i miralls entelats, esperant potser en Pere Ribera per no sé què fer, a les tres en punt de la matinada del dia 17 d'octubre del 1976.'

Demà, dia 3 de juliol, el poeta Joan Vinyoli hauria fet cent anys. Per això, la Generalitat ha decretat aquest 2014 Any Vinyoli. El centenari, per a aquest gran poeta encara no prou llegit, és una bona oportunitat de difondre'l. Amb aquesta intenció hem entrevistat l'editor Xavier Folch, que el va conèixer quan només tenia setze anys o disset, i més endavant, a partir del 1975, li va fer d'editor fins que Vinyoli es va morir, el 1984. Van ser vuit obres en vida, entre les quals les dues últimes, 'Domini màgic' i 'Passeig d'aniversari', i unes quantes més de pòstumes.

Quan l'editorial Empúries va celebrar vint-i-cinc anys d'existència, Folch va triar quatre títols emblemàtics de la història del segell, i en formaven part aquestes dues darreres obres de Vinyoli. Perquè considera que Vinyoli, com Bauçà, va passar a tenir molta més rellevància després de publicar amb Empúries. I això a Folch l'enorgulleix. L'editor comença el relat pel principi...

—Quan vaig conèixer Joan Vinyoli jo era molt jove, devia tenir setze o disset anys. Va ser a casa la Carmina Pleyan i en Josep Garcia López, amics de Vinyoli. La cosa va anar així: la Carmina Pleyan era la meva professora de literatura al Liceu Francès. Un dia em va dir: 'Vols venir a casa, que Joan Vinyoli ens farà una lectura dels seus poemes?' Hi vaig anar. No era l'únic alumne, en recordo uns quants més. La Carmina Pleyan era una dona d'una vasta cultura. Recordo que ens parlava d'autors aleshores prohibits per la dictadura, com els de la generació del 27 (Lorca, Alberti… i posava l'èmfasi en Cernuda). Del matrimoni de Carmina Pleyan i Josep Garcia López, Vinyoli deia que potser eren els lectors més apassionats que havia tingut.

—Així doncs, de ben jove vau entrar en el món de l'exili interior de la cultura catalana.

—En el meu cas, estudiar al Liceu francès va ser una sort i una casualitat: Jo havia nascut a Burgos l'any 1938, perquè la meva família, propera a la Lliga, temia la FAI i va passar a l'altra banda. De retorn a Barcelona, els meus pares van portar el meu germà gran als jesuïtes, però no va anar bé. De manera que quan va tocar escolaritzar-me, els meus pares em van portar al Liceu Francès perquè era molt a prop d'on vivíem. Era un centre on hi havien anat a parar els joves professors catalanistes de la República, que la dictadura els va barrar el pas per a fer classes a la universitat. I els alumnes també eren fills de pares republicans. De fet, abans de conèixer Vinyoli, jo ja havia conegut Salvador Espriu, a través de la seva gran amiga, Amàlia Tineo, que també era professora del Liceu Francès.

—I què en recordeu, d'aquell primer contacte amb Joan Vinyoli a mitjan anys cinquanta?
—Aquell dia Vinyoli no solament va llegir els poemes que va recollir després en el llibre 'El callat', sinó que va fer tota una explicació de la seva poesia, que constituiria després el pròleg del llibre, un pròleg magnífic. Per a Enric Casasses és una de les 'poètiques' més penetrants que s'han escrit. I jo considero el pròleg de Casasses de la 'Poesia completa' (Labutxaca, 2008), el millor text que s'ha escrit sobre Vinyoli.

—Quina impressió us feu Vinyoli?
—Em va semblar un home molt apassionat. I diria que ja estava molt dedicat a la poesia en aquell moment. Perquè, el primer llibre que va publicar, l'any 1937, 'Primer desenllaç', va aparèixer en una col·lecció de poesia dirigida per Rosselló-Pòrcel, durant la guerra. El segon , 'De vida i somni', va arribar el 1948, publicat per Ariel. I el 1951 ja va arribar 'Les hores retrobades' (Els Llibres de l'Ossa Menor). Aquest el vaig llegir abans d'anar a la lectura de 'El callat'. Ja contenia poemes molt bons. I els millors eren poemes religiosos. A 'El callat' també hi trobem encara poesia molt religiosa. Això podia ser influència de Carles Riba, que va ser el seu mestre.

—Vinyoli, com va entrar en contacte amb Riba?
—Riba s'hi va interessar arran de la publicació al diari la Publicitat d'una traducció que Vinyoli havia fet d'un poema de Rilke. Riba va voler conèixer aquell noi. L'Eulàlia Riba, filla del poeta, em va explicar que Riba havia dit: 'Si aquest jove es mesura amb Rilke és que apunta molt alt.' La relació de Riba amb Vinyoli va ser molt intensa. Vaig demanar a l'Eulàlia Riba quin poeta de la generació posterior a ell valorava més el seu pare. Jo pensava que em diria Rosselló-Pòrcel. Doncs no, el seu preferit era Vinyoli.

—Caram!
—Sí. I el fet curiós és que si Riba considerava Vinyoli el millor de la seva generació, i Riba era com el 'Sant Pare' per als qui van venir després, és estrany que Vinyoli no fos reconegut fins tan tard. El poeta dominant era Espriu.

—En la manca de reconeixement hi van tenir a veure Joaquim Molas i Josep Maria Castellet i la seva antologia 'Poesia Catalana del segle XX'.
—Oh! Si ara ho llegeixes és per fer caure la cara de vergonya. [Se'n va a la llibreria, agafa el volum.] Mira què diu de la poesia de Vinyoli: 'Profundament antihistòrica, perquè és, en definitiva, profundament conservadora, la seva poesia es limita a donar constància d'un món petrificat, immòbil, del qual el poeta és el testimoni silenciós, "el callat". Potser en moments de lucidesa, veu que en el món monolític que descriu hi ha fissures, unes esquerdes des d'on s'albira un futur, és a dir, una possibilitat històrica.'

—I tampoc Joan Triadú, el crític de referència, va defensar Vinyoli. No li va dedicar ni una sola crítica en cap dels seus llibres ni poemes. Quin problema tenien Triadú i Vinyoli?
—Es tenien molta mania. A mi em sembla que la cosa venia perquè Triadú era molt purità i Vinyoli sovint portava la seva vida a l'extrem i els seus contemporanis la trobaven molt dissipada. Mira, el 1984, poc abans que Vinyoli es morís, vaig dir a Joan Rigol, aleshores conseller de Cultura, que el govern hauria de donar a Vinyoli la Medalla d'Or de la Generalitat.

—L'Ajuntament de Barcelona ja la hi havia concedida, oi?
—Sí, perquè l'alcalde Pasqual Maragall coneixia Vinyoli també de ben jove. El seu pare i en Vinyoli eren amics de la mateixa generació.

—I què va dir Joan Rigol de la Medalla d'Or de la Generalitat?
—Ho vaig demanar a Rigol i també a Joan Guitart, aleshores conseller d'Ensenyament, que s'estimava molt Vinyoli, perquè eren família de lluny i perquè Vinyoli li havia facilitat la primera feina a l'editorial Labor. Rigol ho va proposar i Guitart ho va defensar. I el president Pujol va dir que no ho veia clar i que ho consultaria. No sabem a qui ho va consultar, però tot fa pensar que fou a Joan Triadú. Al cap d'un dies, Pujol va dir: 'M'he informat i no és clar que es mereixi la Medalla d'Or de la Generalitat.' Sembla clar que no se la mereixia per qüestions de puritanisme.

—Amb els poetes de la seva generació també hi tenia tants conflictes, Vinyoli?
—Amb els poetes de la seva generació sempre hi va tenir una bona relació. El tenien molt ben considerat, ja fos Espriu, Rosa Leveroni, Teixidor… Quan van donar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Marià Manent, va dir que li havia d'haver tocat a Vinyoli, si no s'hagués mort pocs mesos abans.

—El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes li hauria fet il·lusió. En canvi, va rebutjar el Premio Nacional de Poesia.
—Voldria aprofitar-ho per desmentir una cosa que diu Joan Margarit en l'antologia de poemes de Vinyoli que acaba de publicar a Proa. Diu: 'La relació amb el seu bon amic Xavier Folch el va polititzar, encara que no gaire. Per influència seva i contra el parer del seu fill Joan, que tocant de peus a terra li deia que la família agrairia molt la important suma del premi.' Això és fals. No li vaig pas dir que rebutgés el premi, al contrari. Li vaig dir: 'N'éstà segur?' No se m'hauria acudit mai de fer-li una cosa així a un home poc polititzat com ell. I sabent que els diners li convenien.

—Com es definia políticament Vinyoli?
—Recordo una vegada que m'havia dit que ell s'identificava amb els 'Versos sencillos' del poeta cubà José Martí, que són en la base de la cançó 'Guantanamera', que diuen: 'Con los pobres de la tierra, quiero yo mi suerte echar.'

—Quina relació va tenir amb Gabriel Ferrater?
—Durant una temporada es veien gairebé cada dia. Es trobaven amb en Blai Bonet i quan Vinyoli i Ferrater començaven a beure, Blai Bonet els deixava, perquè estava delicat de salut i havia d'anar amb compte. I els altres ho allargaven fins a la matinada. Tot i que cap dels dos no va escriure mai begut. Sabien que per a escriure calia tenir el cap clar.

—I com va anar la relació de Vinyoli amb Miquel Martí i Pol?
—Una vegada, com que Martí i Pol ja estava malalt i gairebé no es movia de Roda de Ter, Vinyoli em va demanar que l'acompanyés a veure'l. Ho vaig fer tres o quatre vegades. Martí i Pol tenia una gran admiració per Vinyoli. La correspondència entre tots dos poetes és molt interessant.

—Tornant a la vostra relació amb Vinyoli: després del primer encontre als anys cinquanta, quan el vau retrobar?
—El vaig anar veient, encara que poc, a través dels meus sogres, els Folch i Pi, que formaven part del grup d'amics de Vinyoli, on es comptaven els Petit, els Gomà, els Ribera, els Valentí… El vaig anar tractant. Però va passar que quan es va morir Eduard Valentí, el 1971, vaig anar a donar el condol a la família. M'hi vaig trobar Vinyoli, molt afectat. Li vaig dir: 'He llegit el seu últim llibre, i m'ha agradat moltíssim' (jo sempre li vaig parlar de vostè). Era 'Tot és ara o res'. Em va dir que havíem de veure'ns per parlar. A partir d'aquell moment vam començar una relació continuada. Ens vèiem pràcticament cada setmana, i durant l'època que fèiem un llibre encara més sovint.

—El 1975, a l'editorial Ariel, vau publicar 'Poesia completa 1937-1975', que aplegava, corregits, els primers vuit llibres de Vinyoli. És un llibre important, perquè va fer possible que molta gent el conegués.
—Li vaig dir que hi havia molts dels seus llibres que no es trobaven. Vam aplegar tota la seva obra, amb alguns poemes inèdits i les traduccions de Rilke. La 'Poesia completa' va fer que la gent s'adonés que Vinyoli no era un poeta qualsevol. Però els tres llibres que Edicions 62 va publicar abans, 'Tot és ara i res' (1970), 'Encara les paraules' (1973) i 'Ara que és tard' (1975), eren volums petits i barats, que van tenir una bona distribució, i ja van fer que Vinyoli fos llegit entre els joves. Arran del volum de la 'Poesia completa' del 1975, encara guardo el retall de l'article que va escriure Joan Fuster al Tele/eXpres, 'Victoria sobre el silencio', on feia justícia a Vinyoli i deia perles com aquesta: «La mierdecita escolar i sus maestros no lo tomaban en cuenta. Les pareció que una poesía como la de Joan Vinyoli … ¿Qué? Joan Vinyoli, leído de cabo a rabo, como ahora podemos hacerlo, es uno de nuestros más sobrios, incisivos, suaves poetas.»

—Vinyoli us va fer una bonica dedicatòria al volum 'Poesia completa del 1937-1975'. Hi diu: 'A Xavier Folch, que va fer possible aquest llibre, a partir del qual la meva vida, en certa manera, va canviar profundament, fins al punt que ara estic obligat a començar de nou, quan ja els treballs i els dies m'han dut molta fatiga. Gràcies a tu, Xavier, potser encara arribaré una mica més enllà en el difícil camí de la poesia. Gràcies per tot i una abraçada del teu invariable amic.' Vinyoli era poeta malgrat ell mateix.
—Exacte. Recordo que li vaig preguntar per què havia escrit tan poc a Riba durant una època en què Riba sí que li escrivia cartes ben sovint. I Vinyoli em va dir que en aquell temps per a ell la poesia era un subproducte de la vida. A mesura que va anar passant el temps, a mesura que es va anar fent vell, va ser al revés: la vida era un subproducte de la poesia. El pròleg de la 'Poesia completa' el va fer Joan Teixidor, que va escriure: 'De tots els poetes que he conegut, ell és "el poeta".' I jo ho subscric. Ell no podia no ser poeta.

—Amb tot, sembla que la manca de reconeixement dels crítics de referència li va causar malestar i inseguretat.
—Era ambivalent, perquè sí que era insegur, però també era molt ambiciós. Moltes vegades em preguntava: 'T'ha agradat aquest poema?' I jo li deia: 'Sí, molt.' I ell: 'De veritat?' I jo: 'Sí, molt, molt.' I ell: 'T'ha agradat com Shakespeare?' Ell volia ser com Shakespeare!

—Com treballàveu les edicions dels seus llibres? Perquè després de la 'Poesia completa' d'Ariel, en van venir vuit més.
—Ell em passava els poemes tots ordenats. Em preguntava i m'escoltava, però feia la seva, perquè sabia molt bé què volia. La correcció lingüística la hi feia Andreu Rossinyol. S'entenien perquè podien dialogar. Sovint els poemes que publicava corresponien a la data de l'edició, però alguns venien de lluny, perquè no se'ls havia estimat prou. El cas del poema 'Domini màgic' és paradigmàtic: li'n vaig trobar set o vuit versions durant molts anys, fins que va escriure la definitiva, que era la millor.

—Vinyoli va fer una obra total, i diuen que va anar a més fins a arribar a la plenitud en els seus darrers llibres, 'Domini màgic' i 'Passeig d'aniversari', poc abans de morir. Com ho vau viure vós de tan a prop?
—En un fragment de la novel·la 'Els quaderns de Malte Laurids Brigge', Rilke feia dir al personatge: '…fer versos és fer ben poca cosa quan s'han fet de jove! No s'hi hauria de tenir cap pressa; s'hauria d'arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d'escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se'n tenen prou, de jove) –són experiències.' Vinyoli pensava això.

—De tot el que vau fer plegats, alguna recança?
—Una cosa em va saber greu: una vegada, quan Vinyoli encara no estava malalt, el vam anar a veure Segimon Serrallonga, Feliu Formosa i jo, per proposar-li de traduir tota la poesia de Hölderlin entre tots tres, incloent els poemes que Riba ja havia traduït. Vinyoli podia triar els poemes que volgués i Formosa i Serrallonga es repartirien els altres. Eren quatre traductors a l'alemany de primera divisió! Però el projecte no es va acabar fent, perquè Vinyoli es va començar a trobar malament i va ser el principi del final.
Vilaweb - Montserrat Serra

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4201252/2...

Més sobre Escriptors i editors (482)

Destacats