Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

La generació de la Llibertat

26-Jul-2010

La generació de la Llibertat
albertmonton | Estenent ponts | dilluns, 26 de juliol de 2010 | 15:19h

Manuel Cuyàs els va batejar com els descarats en un article amb motiu del llibre d’Enric Vila El nostre heroi Josep Pla. Ens avisa que són els joves que estan “a punt de governar o dirigir Catalunya”. D’ells ens diu que són “una generació descarada, que planta cara i que de vegades es fa antipàtica perquè és petulant, egocèntrica i en alguns casos poc refinada i injusta, però que al contrari de la nostra, l'anterior, ha llençat moltes manies, complexos i autocensures a les escombraries”. Això, però, només és la conseqüència d’un tret definitori de base: un marc mental nou centrat en Catalunya, Europa i el món.



Els seus pares van haver d’acceptar, amb més o menys convicció, amb menys o menys resignació, el projecte catalanista de cercar l’encaix a Espanya. Les condicions –la coacció espanyola- no donava per més. Però van tindre l’encert de trobar a la Catalunya “autonòmica” les escletxes que permeteren pujar als fills en un context nou.



Ells ja no han conegut el franquisme. Van nàixer quan el dictador agonitzava, o quan es redactava una constitució que ara s’ha palesat castradora, o ja a principis dels anys vuitanta quan CiU començava la dinàmica del peix al cove que ells ja no entenen. Van créixer mirant TV3 i cantant les lletres de Sau, Els Pets i Sopa de Cabra Ara escolten Catalunya Ràdio i RAC1. El català ha estat la llengua de socialització i el castellà, tot i que el parlen amb naturalitat gairebé mai no el fan servir, tret de quan viatgen a Espanya o a Amèrica. Parlen castellà de la mateixa manera que parlen anglès, francès, alemany o italià, perquè són una generació preparada que exerceix professions d’alta qualificació.



Els canals dels seus televisors no comencen amb la retafila espanyola de La 1, La 2, Antena 3, Cuatro, Telecinco i La Sexta. Per això, no entenen molt bé allò que parlen els presentadors dels respectius programes de pronosticació de l’oratge d’un Madrid que els queda massa lluny. Perquè el nord són els Pirineus i el Rosselló, i no pas Astúries o el País Basc. El centre sempre ha estat Barcelona i a ponent parlen lleidatà. Els descol·loca escoltar el mot “Levante” per referir-se al que ells sempre han anomenat País Valencià, un territori misteriós per al qual mai no han trobat el desllorigador. No saben com actuar amb un país que estimen a la seua manera, però que no acaben d’entendre. És potser una de les poques petjades de mala consciència que encara els resten. Malgrat tot, els agrada fer-hi contactes, coneixences i amistats que els refermen en una catalanitat més ampla, rica i complexa que la que han viscut.



Per altra banda, han tingut la capacitat de revelar-se contra el pecat o l’estigma de ser català en un país que ha practicat una discriminació positiva intolerable envers els nouvinguts de diferents generacions per estalviar-los el que ara aquestos joves els exigeixen sense complexos: la plena integració en el país d’acollida. Perquè tenen molt clars els camins a seguir en la construcció del país: amb la immigració, amb la llengua, en l’economia i l’empresa, en el procés polític, etc.



En Cuyàs anomenava uns quants al seu article, però avisava que n’hi ha més: periodistes, autors teatrals, empresaris, economistes, científics... I més encara. Podríem afegir-hi lingüistes, sociòlegs, professors, arquitectes, advocats, etc. Perquè no es tracta d’una generació tancada de literats. Alguns els coneixem per la seua presència habitual als mitjans de comunicació, però no són més que la cara visible de milers de ciutadans que ronden els 30 anys, amunt i avall, i que responen al mateix patró vital.



Ells trencaran la darrera barrera que encara els encotilla, la de la Independència, una idea tòtem que els mou i que han aconseguit situar al bell mig del panorama sociopolític català. En parlen sense complexos ni pors mentre sentencien la mort del vell catalanisme i arrosseguen als pares i als avis cap a una idea força que es va materialitzar en la històrica manifestació del 10J. Veure-hi al nonagenari i venerable Antoni Maria Badia i Margarit, entre d’altres, a la porta de l’Hotel Majèstic per donar-hi suport al que reclamen els nets, i que els seus companys de generació han acabat acceptant després d’una vida llarga lluitant pel ja tronat encaix, revela la força dels que venen darrere.



Si sabem que la independència és inevitable és perquè comprovem que ja hi ha una generació que viu plenament en català amb tota la naturalitat del món. Només els falta un pas, el seu gran objectiu vital, la gran experiència generacional que tothom vol viure. Després vindran els seus fills, que ja no seran catalanistes, ni nacionalistes, ni independentistes. Seran catalans normals, simplement. Així de senzill, així de clar. I tot gràcies als besavis, als avis, i sobretot als pares: la generació de la llibertat.
Albert Monton

Origen

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/174198

Més sobre Vitalitat del català (37)

• Manresa se situa a la banda alta de les ciutats amb més oferta de llengua catalana (notícia, 30/05/2012)
• «El mandinga a Gàmbia és més respectat que el català a Espanya» (notícia, 04/03/2012)
• El català guanya terreny (notícia, 18/02/2012)